En una anterior entrada vaig glosar el significat del terme etnografia: L’empro com a etiqueta per a parlar de temes de caràcter social1. Diria que les meves opinions no es poden considerar més que el resultat de l’observació i la reflexió, sense cap pretensió diguem-ne científica. Em confirma l’encert d’aquest decisió la lectura d’un mestre, Pierre Clastres, que en el seu essencial La Societé contre l’Etat2 destaca la validesa i la vàlua dels escrits etnogràfics deguts a exploradors, missioners, viatgers i d’altres autors anteriors al segle XVIII per sobre de determinades investigacions «científiques» posteriors. En concret, desmunta les teories antropològiques i etnològiques sobre la demografia ameríndia prèvia al desastre de la conquesta i demostra de pas que les observacions etnogràfiques eren molt més acurades i exactes. No debades les feren persones que hi eren...Tornant a la meva humil presentació de la disciplina etnogràfica, el que es fa aquí és seguir el dictum del pare de la descripció dels «altres», Heròdot: només s’explica el que hom ha vist o ha sentit de primera mà.
Per aquest motiu és força instructiu -i francament divertit- llegir el que es podria denominar «etnologia de biblioteca». Em refereixo al que s’ha ensenyat com descripció de les cultures alienes sense atansar-s’hi, sense relació directa, observacional. El cas més divertit que conec és el de Kant3. Vagi per davant la meva consideració absoluta de l’epistemologia i ètica kantianes. En el primer cas, crec que des de la Crítica de la raó pura la filosofia occidental només ha fet matisacions més o menys encertades a la descripció kantiana de l’acte cognoscitiu. En el segon, el cas de la reflexió moral, entenc que si més no el marc conceptual de la filosofia ètica des de Kant és el que ell va establir.
Però una cosa no treu l’altra. Kant, figura immensa, genial, de la filosofia universal era, també, un senyor molt provincià. A penes va sortir del seu poble. És ben sabut, a més, que en la seva llarguíssima carrera de professor a la universitat, Kant mai no va impartit classes de Filosofia, i menys encara, de la seva. Va ensenyar Matemàtiques, Física, fins i tot Pirotècnia... vaja, com un professor interí d’un institut català dels nostres dies, obligat a impartir coses de les que no té ni remota idea per tal de complaure el petit sàtrapa del director i conservar el lloc de treball. Amb la diferència que Kant normalment sabia de què parlava.
Una de les disciplines que Kant va impartir fou Geografia. En aquells temps la presència acadèmica del que avui considerem etnologia o antropologia es reduiria al que se’n digués en les lliçons de, per exemple, matèries com aquesta. Ens podem fer una idea del que hi devia explicar llegint els seus escrits. Per exemple, el que «sabia» d’Espanya. Kant es queixa de que a Alemanya calgui signar contractes allà on els espanyols en tenen prou amb una encaixada de mans... Potser era així al segle XVII... El moment més hilarant, però, arriba quan Kant empren una defensa del caràcter moral espanyol:
“El español es mesurado y sumiso, de corazón, a las leyes, principalmente a las de su vieja religión. –Esta gravedad no le impide deleitarse en los días de regocijo (por ejemplo, al recoger su cosecha entre cantos y danzas), y cuando en una tarde de verano suena el fandango no faltan trabajadores en aquel momento ociosos que bailen al son de esta música en las calles. –Éste es su lado bueno.”
Immanuel Kant, Antropología en sentido pragmático, p.165
Els espanyols són gent greu, mesurada, submisa, treballadora que tenen però, els seus bons moments de diversió, ballant el "fandango" pels carrers les tardes d'estiu. Memorable.
1. Social, no "sociològic". Provo d'evitar la "inflació" retòrica que he denunciat. Un "fet sociològic" seria "una cosa que li passa a un sociòleg".
2. La Societé contre l'État, capítol 4, elements de démographie amérindienne, pp.69 i ss. Les Éditions de Minuit, Paris, 1974.
3. Dec aquesta troballa, com tantes altres, al meu amic Jordi R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada