En general provo de no compartir cap opinió sobre aquest tema, ni sobre cap altre, segons la pretesa orientació ideològica de l’opinió en qüestió. És a dir, no subscric una tesi perquè és o se la titlla de «progressista» ni en rebutjo una altra perquè sigui o se la consideri «conservadora», de «dretes», «carca» etcètera. No es pot negar el pes que té la ideologia en la formació del criteri i de l’opinió. Ara bé, si hom ha dedicat algun esforç a l’estudi de la filosofia ha estat per a intentar seguir el dictat platònic: deixar de tenir opinions i substituir-les pel saber. Tot i que tingui, com tothom, una ideologia, la considero opinió. Només la manca de criteri racional, de Logos, en la consideració del afers, explica que es consideri que el marc mental, racional, en i des del qual efectuem les nostres valoracions i emetem els nostres judicis és merament «ideològic». Així semblen pensar els doctes redactors dels diccionaris que consulto més sovint: Segons el DIEC, «ideologia» és: «sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat». Segons la RAE és "Conjunto de ideas fundamentales que caracteriza el pensamiento de una persona, colectividad o época, de un movimiento cultural, religioso o político"
O sigui que la visió de la realitat d'una persona o grup està determinada per la seva ideologia. Naturalment. Però entenc que només de manera parcial, i necessàriament provisional. Quant que mera opinió. No sé si "això" és veritat, només ho crec. I mentre no sigui capaç de saber-ho hauré de guiar-me per aquella opinió que consideri més probable, més propera a la veritat. I entre les opcions que s'ofereixen estan les ideològiques. No estableixo així la veritat o la falsedat d'una determinada opinió. Em limito a considerar-la opinió. Recordem, tornant a Plató, i en concret al Menó: hi ha δόξα, opinió i επιστήμη, saber1. L’opinió pot ser veritable o falsa i el procés de crítica que condueix al saber passa per la purificació de l'opinió falsa i la conversió de l'opinió veritable en saber, per la seva fonamentació. Si fóssim una mica més curosos o, millor dit, haguéssim escoltat a classe de Teoria del Coneixement, no confondríem les coses. No és el mateix dir «crec» -no «penso», anglicisme distorsionador, pensar i creure no són el mateix- que aquesta tesi és veritable que dir «sé» que aquesta tesi és veritable. En el cas, és clar, que acceptem que hi ha veritat, en el cas que entenguem el que diu Hannah Arendt: la veritat és la condició de possibilitat del pensament. Pensem perquè hi ha una veritat que podem assolir. Així podem acceptar una opinió com a veritable si en tenim raons, si està bastida sobre una argumentació racional i podem rebutjar-ne una altra com a falsa en absència d’una tal argumentació. Aquesta «pràctica teòrica» (sí, la teoria té una pràctica pròpia, ja he dit que calia haver escoltat a classe..) ens permetria una conducta més racional, més sàvia. D’una banda sabríem, si més no en part, perquè cal fer el que ens recomanen els científics, per exemple, perquè cal vacunar-se. De l’altra, no assumiríem acríticament una tesi perquè és la que creiem que s’adiu amb la nostra «ideologia». L’assumiríem perquè és la millor fonamentada. I encara més, no l’assumiríem perquè ens diuen que és la que «toca». No estaríem instal·lats en l’acceptació de la pura δόξα fins i tot quan es presenta directament com a tal: pura opinió rebuda. Crec això perquè això és el que toca creure, aplico el mateix mecanisme mental, que no intel·lectual, que el creient.
1. Tradueixo επιστήμη per saber, no pas per ciència. Només el positivisme radical identifica el saber i la ciència entesa com a ciència empírica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada