Hermenèutica i tradició

 

Una de les vessants més potents de la darrera modernitat filosòfica és l’hermenèutica. Hi ha una necessitat creixent d’establir un mètode d’interpretació en les noves ciències socials i humanes, sobre tot des del segle XIX. Però crec que la sospita de que no estem llegint correctament els textos de la tradició, la clàssica o la bíblica, és anterior. De fet és simultània a la tradició mateixa. Fa alguns -bé, fa molts anys- provava d’il·lustrar a classe aquest fet, l’existència d’una preocupació hermenèutica en la tradició, amb aquest bell text del no menys bell llibre d’Ernesto Grassi. La traducció és meva, accepteu d’antuvi les pertinents disculpes.

«L’ DE DELFOS

“Plutarc¹ escrigué un diàleg titulat L'de Delfos. Tracta d'una ofrena sagrada al déu Apol·lo². En les monedes dèlfiques amb l'efigie de l'emperador Adrià (117-138), és representada una vista frontal del gran temple d'Apol·lo, a Delfos; al centre, entre dues columnes, es destaca, en alt, la lletra majúscula . Què significa aquesta “"? Per a comprendre la qüestió, de la qual tracta el diàleg, cal que recordem que, en la grafia antiga, conservada tanmateix en les inscripcions del segle V, la lletra "epsilon" pot valer tant per la conjunció (si) com per la forma (tu ets). Ben abans que Plutarc escrigués el seu tractat, sota la forma de diàleg, s'havien avançat nombroses hipòtesis sobre el sentit del símbol  i Plutarc les revisa totes. La primera interpretació avançada -proposada al text pel germà de Plutarc, Lampries-, indica que l’ és simplement la cinquena lletra del alfabet i, com a tal, el signe gràfic que representa el número cinc. Inscrita en el frontó del temple d'Apol·lo, pren el déu per testimoni de que els primers veritables savis de Grècia foren cinc: Quiló, Tales, Soló, Bies i Pitacos. Aquesta tesi és, doncs, de caràcter històric.

La segona interpretació és la següent: la lletra  quant que segona vocal de l'alfabet grec, simbolitza, segons el text de Plutarc, el sol, equivalent per essència d'Apol·lo, mestre de Delfos, és a dir, de la llum pròpia de la saviesa. La interpretació és doncs, aquí, astronòmica. Segons la tercera interpretació, la lletra  val en la grafia antiga per la partícula en la seva significació de "si", en el sentit de "Plagui al cel que...". Es tracta, altrament dit, del principi de la formula oficial que obria, a Delfos, tota súplica adreçada al Déu -"Ah, si solament el Déu...” . La interpretació és, aquí, sacral.

En la quarta interpretació, que és la que ens interessa, Teó, el seu defensor, afirma que la lletra E val per la partícula hipotètica "si", que expressa la condició pròpia de tot judici racional: si admetem un pressupòsit, n'hem de deduir una conseqüència determinada. Aquell que va en peregrinació es compromet a filosofar racionament tot honorant així Apol·lo, déu de la racionalitat. La interpretació és, aleshores, filosòfica. Plutarc escriu: "Així com la filosofia és la recerca de la veritat, i que la veritat és il·luminada per la demostració, i que el punt de partida de tota demostració és el raonament hipotètic, és de dret que el terme "si" que dona vida i efectivitat al raonament ha estat consagrat pels savis al Déu que estima la veritat per damunt de tot. Altrament, el Déu és endevinador, i l'art endevinatori s'exerceix sobre l'avenir des del present o des del passat, ja que res no es produeix sense causa i res no es prediu sense raó"³. Plutarc precisa una mica més endavant: “tampoc em puc estar de dir, malgrat que l'expressió té alguna cosa d'estranya, que aquest genere d'argumentació és el "trípode" de la veritat, ates que és ell qui, establint la relació entre la causa i l'efecte i afegint-hi la constatació de tal o tal efecte, condueix a l'assoliment de la demostració"⁴. Aquest text conté la més radical racionalització i desmitificació no solament del pensament filosòfic, sinó també de la facultat de previsió, que en l'origen era atribuïda a la divinitat. Aquí la filosofia consisteix únicament en la facultat racional de concloure, per tant, de provar i de preveure: la profecia és així el resultat d'un procés purament racional. El tractat de Plutarc mereix una atenció particular, atès que des del principi de l'argumentació aquesta es desenvolupa, malgrat el seu caràcter racional, en la dimensió del sagrat. El Déu socorre els suplicants com a poder originari que inspira i assisteix aquell qui pregunta. Però, de quina manera? Plutarc respon: "Atès que la filosofia (...) neix de la recerca i aquesta de l'estupefacció i d'un dubte de l'esperit, és probable que gairebé totes les preguntes que concerneixen el Déu siguin com envoltades d'enigmes i reclamin una explicació racional del fi i de la causa⁵.»

1. Plutarc, Historiador romà.

2. Plutarc, Obres morals, 387, A-B

3. Op. cit. p. 17-18

4. Op. Cit. p. 19

5. Op. Cit. p. 14
   

Ernesto Grassi, La métaphore inuïe, p. 36