Apologia de la buròcracia, 10. El contraexemple nazi

 

Heydrich al despatx.....

Si he aconseguit explicar-me, la meva argumentació ha transitat per l’oposició entre funcionari i càrrec polític, la perversa identificació entre funcionari i buròcrata, el discurs contrari a la Funció Pública independent, la queixa -mancada de fonament- per l’excessiu nombre de funcionaris, la confusió -malintencionada- entre burocràcia estatal i governamental i la destrucció de l’aparell burocràtic polonès per part de nazis i soviètics, exemple aquesta confusió. He referit, finalment, l’exemple històric de la batalla d’Alger. Sabem, gràcies a un buròcrata, quantes persones van ser assassinades per l’exèrcit francès. Amb nom i cognoms. Un mort per persona, com els ciutadans de la metròpoli.

Sempre que es parla de burocràcia -potser caldria dir burocratisme, la malaltia inflamatòria de la burocràcia- s’acaba pensant en el totalitarisme. Es sol presentar la construcció política totalitària, model creat al segle XX, amb característiques pròpies que el diferencien de les altres formes de despotisme que ha patit la humanitat, com l’apoteosi de la burocràcia. D’acord. Però amb un matis summament rellevant. La burocràcia totalitària és aparell de partit superposat a l’aparell estatal. No entendre això equival a defensar que l’estat com a forma política és sempre totalitari. És una tesi que només pot defensar seriosament un àcrata.

I precisament allà on es podria pensar que rau la refutació de la meva tesi es pot trobar, de fet, una confirmació de la mateixa:

«Obergruppenführer Heydrich teilte eingangs seine Bestellung zum Beauftragten für die Vorbereitung der Endlösung der europäischen Judenfrage durch den Reichsmarschall mit und wies darauf hin, daß zu dieser Besprechung geladen wurde, um Klarheit in grundsätzlichen Fragen zu schaffen. Der Wunsch des Reichsrmarschalls, ihm einen Entwurf über die organisatorischen, sachlichen und materiellen Belange im Hinblick auf die Endlösung der europaischen Judenfrage zu übersenden, erfordert die vorherige gemeinsame Behandlung aller an diesen Fragen unmittelbar beteiligten Zentral-instanzen im Hinblick auf die Parallelisierung der Linienführung.

O sigui, més o menys:

«L’Obergruppenführer Heydrich va anunciar al principi que havia estat nomenat pel Mariscal de Reich per a ser el (seu) representant en la preparació de la solució final de la qüestió jueva europea, i que aquesta reunió tenia lloc per a aclarir qüestions fonamentals. El desig del Mariscal del Reich de que se li doni un esborrany de les preocupacions organitzatives, fàctiques i materials de la solució final de la qüestió jueva europea requereix el tractament conjunt previ de totes les autoritats centrals directament involucrades en aquestes qüestions per tal de posar les línies en paral·lel.»

Aquest és el principi d’un dels textos més infames mai escrits, l’acta de la reunió de diversos alts càrrecs del Tercer Reich celebrada en la vila Am Großen Wannsee 56–58, el 20 de gener de 1942, en la població balneària del mateix nom. La famosa Conferència de Wannsee. Aquesta acta o protocol, escrita segons sembla per Adolf Eichman -es pot consultar aquí:  Konferenz protokoll januar1942 - recull els acords presos pels ministeris i la Schutzstaffel (SS) per a escometre la Endlösung, la Solució final de la qüestió jueva a Europa. Segueix essent motiu de debat la localització del moment exacte en el qual Hitler va ordenar l’extermini dels jueus, si és que ho va fer d’una manera explícita. Suposem que seria una ordre merament verbal. Saul Friedlander¹ organitza el seu excel·lent relat de la Shoah posant en paral·lel l’escalada de les intervencions públiques de Hitler amb la seqüència de decisions en direcció a l’eliminació física dels jueus. No està tant clar, malauradament. Aquesta mena d’ordres mai no es posen per escrit. Per aquesta raó és tan excepcional la conservació del document de Wannsee. Però si es llegeix amb atenció mai no es diu que s’estigui parlant d’assassinar milions de persones. El que passa és que «sabem» de què estan parlant. Gener de 1942, Els Einsatzgruppen ja porten mesos en acció i ja s’ha liquidat uns centenars de milers de persones. Un requisit hermenèutic elemental exigeix la relació entre tot i part, entre context i text. Sabem que l’extermini està en marxa i aquesta informació prèvia il·lumina l’ambigüitat d’algunes de les afirmacions que recull el document. Es digui o no, es pot inferir el destí de les persones que seran deportades. Potser on més clar es veu és en un paràgraf que s’inclou després de la llista amb les quantitats de jueus que viuen als diversos països europeus:

«Unter entsprechender Leitung-sollen nun im Zuge der Endlösung die Juden im geeigneter Weis im Osten zum Arbeitseinsatz kommen. In großen Arbeitskolonnen, unter Trennung der Geschlechter, werden die arbeitsfähigen Juden straßenbauend in die se Gebiete eführt wobei zweifellos ein Großteil durch natürliche Verminderung ausfallen wird. Der allfällig endlich verbleibende Restbestand wird, da es sich bei diesem zweifellos um den widerstandsfähigsten Teil handelt, entsprechend behandelt werden müssen, da dieser, eine natürliche Auslese darstellend, bei Freilassung als Keimzelle eines neuen jüdischen Aufbaues anzusprechen ist. (Siehe die Erfahrung der geschichte.)»

És a dir:

«Segons les ordres emeses, durant l'aplicació de la Solució final els jueus seran assignats a treballs apropiats a l'Est: els jueus sans capaços de treballar seran enviats separats per sexe en llargues columnes de treball a aquestes àrees per a construir carreteres. No hi ha dubte de que en el curs d'aquestes accions una gran proporció es perdrà per causes naturals. El possible romanent, sense dubte la part més resistent, haurà de rebre un tractament adequat atès que serà producte de la selecció natural i podria si es permetés ser la llavor d’un renaixement jueu (vegi’s l’experiència de la història)»

Aclareixo, abans de seguir, que no es tracta d’una mala traducció. Hom no espera trobar Goethe en un document oficial, però tampoc l’alemany infecte de l’original. Es reconeix obertament que la deportació i el sotmetiment al règim de treball forçat ja provocarà una «pèrdua» de contingent humà «per causes naturals». I conclou amb una al·lusió ben característica de la manera de pensar tarada dels nazis -em resisteixo a denominar el subproducte verbal del nazisme com a pensament- a la Selecció Natural, demostrativa de que no havien entès en absolut el concepte, com tampoc ho han fet la colla de «darwinistes socials» que hem hagut de suportar abans i després de l’explosió retòrica feixista, pròpia de retardats.

1. Saul Friedländer, Nazi Germany and the Jews: The Years of Persecution 1933-1939, i The Years of extermination: Nazi Germani And The Jews 1939-1945, Orion Publishing, 2010

Apologia de la burocràcia, 9. El dret a un mort per persona

 

«Aprendí que los muertos que han sido nombrados y contados no están perdidos.»

Jenni explica amb precisió on rau la grandesa de l’actuació de Paul Teitgen, el buròcrata que s’enfronta als assassins i registra llur activitat. Que s’hi enfronta precisament pel fet de de dur un registre:

“Hizo el único gesto humano posible en esa tempestad de fuego, de astillas cortantes, de puñaladas, de golpes, de ahogamientos, de electricidad aplicada al cuerpo: censó a los muertos uno por uno y conservó sus nombres. Detectaba su ausencia y pedía cuentas al coronel que venía a hacerle su informe. Y este, molesto, exasperado, le respondía que habían desaparecido. Bueno, de acuerdo, o sea que han desaparecido, proseguía Teitgen, y anotaba su número y su nombre.”

Imagina l’escena, la discussió entre el buròcrata i el militar, entre l’administratiu i el botxí:

“Vieron bajar a Teitgen al sótano, con otro civil, que era comisario de policía, de esa policía urbana descargada de sus deberes. Llevaban el fajo de papeles de asignación de residencia, documentos administrativos, formularios nominativos para firmar. Llevaban también un álbum de fotos. Se lo enseñaron a todos aquellos con los que se cruzaron, se lo enseñaron a Trambassac, y contenía fotos horribles de cuerpos mutilados, tomadas en unos campos alemanes.

- Esto lo hemos vivido nosotros personalmente, y nos lo encontramos otra vez aquí.

- Yo también lo viví, Teitgen. Pero déjeme que le enseñe lo que pasa aquí.

Blandió la primera plana de L'Écho d'Alger, donde se veía a toda página, por suerte en blanco y negro, la devastación de L'Otomatic, con los clientes destrozados tirados entre los restos del escaparate.

- Esto es lo que buscamos: a los que han hecho esto. Se hará todo lo posible para encontrarlos y que dejen de hacerlo. Todo.

- Pero no se puede hacer todo.

- Tenemos que ganar. Si no ganamos, usted tendrá razón y no habrá sido más que una carnicería inútil. Si conseguimos la paz, habrá sido solo el precio que había que pagar.

- Pero ya hemos perdido algo.

- En qué está usted pensando? ¿En la ley? ¿No encuentra un poco ridícula la ley de nuestros días? No esta hecha para los tiempos de guerra, sino que gestiona la rutina cotidiana. Pero sus documentos, estoy encantado de firmárselos uno detrás de otro.

- Que estemos en la ilegalidad carece de importancia, Trambassac, en eso estoy de acuerdo con usted. Pero ya no se trata de eso. Si nos enrocamos en el anonimato y la irresponsabilidad, eso nos conduce a los crímenes de guerra. En mis documentos, como dice usted, en cada uno de mis documentos, quiero el nombre de una persona y una firma legible.

- Déjeme trabajar, Teitgen. Entre mis chicos, los que no quieren hacerlo no lo hacen. Pero aquellos que no cargan su fardo a los demás, pues bien, lo llevan ellos.

- Hasta aquellos que no lo hacen acabaran manchados. Esto caerá sobre todos nosotros. Llegará hasta Francia

- Déjeme, Teitgen, que tengo trabajo.”¹

(…..)

Teitgen no temblaba, ni de miedo ni de asco, ni se desanimaba jamás, Detrás de sus gruesas gafas, lo miraba todo de frente, el coronel ante él, la necrópolis de tinta dispuesta a lo largo de las paredes, las cuentas que eran la huella de los muertos. Él era el único que llevaba la cuenta de las personas. Acabó por dimitir, se explicó públicamente. Se lo podía encontrar ridículo, con su aspecto y sus documentos para rellenar. Parecía una rana que pide cuentas a una asamblea de lobos, pero una rana animada por una energía sobrenatural, cuyas palabras no son las suyas, sino la expresión de lo que debe ser. Durante toda la batalla de Argel ocupó el lugar de un dios-rana apostado a la entrada de los Infiernos: pesaba las almas y lo anotaba todo en el Libro de los muertos. Podemos burlarnos de ese hombrecillo que sufría con el calor, que miraba a través de sus gruesas gafas, que se ocupaba de los papeles que había que rellenar, mientras otros estaban de sangre hasta los codos, pero también podemos admirarle como se admira a los dioses zoomorfos de Egipto y rendirle un discreto culto.”²

El tractament literari, la potència de la metàfora i el ressò clàssic de les imatges –la necròpoli de tinta, l’assemblea de llops, l’entrada als inferns, el pes de les ànimes...- no solament no difuminen l’horror de la nostra visió com a lectors. Ens el fan més present, més terrible. Entenc que aporta una prova a la meva tesi: la ficció és vehicle de la veritat, o ho pot ser. I la veritat és que Teitgen anota els morts, atorga un mort a cada persona. Els compta i així els inclou entre els que eren vius i van morir, un a un. Un simple tràmit burocràtic els torna la condició humana.

 

 1. Alexis Jenni, El arte francés de la guerra, RBA, Barcelona, 2012 pp.537-8

2. Ibid, p.542