La infatigable legió dels meus lectors recordarà que un dels principis que regeixen aquestes notes que redacto1 és la defensa del valor gnoseològic de la ficció. Contra els postmodernistes que pretenen negar que els escrits històrics aportin coneixement, aportin veritat, perquè comparteixen els codis narratius de la ficció, jo sostinc el contrari: segons quina narració de ficció conté veritat, aporta coneixement malgrat que, o possiblement gràcies a, que comparteixen aquest codis.
El llibre que em va provocar la reflexió sobre la burocràcia fou L'art français de la guerre d’Alexis Jenni, Premi Goncourt el 20112. Simpatitzo amb monsieur Jenni, és un any més gran que jo i és – o era, espero que guanyi prou amb els seus llibres i hagi pogut deixar-ho- professor d'institut. La novel·la documenta la crisi vital, moral, laboral.... fins i tot gastronòmica, cosa especialment terrible a França, especialment a Lyon, del protagonista que narra en primera persona la seva peripècia. La debacle comença en l'època de la primera guerra del Golf. El protagonista-narrador comparteix la seva perplexitat pel que mostren el noticiaris televisius. Fins i tot recorda la boutade -o potser no ho era tant- de Baudrillard quan va escriure allò de que "la guerra del Golf no ha tingut lloc". L’estupefacció que sent incorpora un sentiment desagradable, ominós. Mentre les televisions enumeren amb precisió, amb veneració, les xifres de baixes aliades, ningú té un moment per a l’ingent quantitat de morts del bàndol iraquià, que cauen a cabassos. I el narrador adquireix una sobtada comprensió quan veu, anys després, una pel·lícula de ficció, bèl·lica, «basada en fets reals» o sigui, de les més fictícies. La legió dels meus sagaços, infatigables lectors apreciarà el subtil joc metanarratiu desplegat. En defensa de la possibilitat de veritat de la narrativa de ficció indico que el personatge d’una novel·la de ficció que parla de fets «reals» troba una veritat, un sentit, en allò que se li mostra com a real en una pel·lícula real que vol ser fidel en la seva narració fictícia d’uns fets històrics. Potser he llegit massa Borges.
La pel·lícula és Black Hawk Down, (2001) de Ridley Scott. És una pel·lícula de formidable factura visual que narra la desastrosa incursió americana a Mogadiscio per a capturar un dels senyors de la guerra somalis més poderosos, Mohamed Farrah Aidid, autoproclamat president de la República. L’operació és una catàstrofe i la major part del metratge es centra en el rescat i retirada dels valerosos marines, rangers i membres de la Delta Force (el bo i millor de cada casa...) atrapats. Amb tot luxe de detalls se’ns fa saber el nombre exacte de baixes americanes, amanit per petits detalls sentimentals i cursis dels protagonistes, tant del gust anglosaxó. De l’altra banda els somalis són massacrats a dojo, per dotzenes. No se’ns diu quants. I això encén una guspira en la consciència del narrador del la novel·la. Els morts del Tercer Món no es comptabilitzen O, com diu amb bellesa i precisió Jenni: les gents d’aquests indrets, iraquians, somalis «no disposen d'un mort per persona»3. Exacte. La massa no té nom, no té dret ni a un miserable senyal de fusta al damunt de forat on se’ls ha llençat. Oh, clar, parlem de negres, d’àrabs. No cal comptar-los. Però no és així. És quelcom que també és així «aquí». I ja ho sabíem. Ens il·lumina al respecte un passatge de Crim i càstig: Raskólnikov acaba de socórrer una joveneta beguda i l’ha salvat de l’abús d’un depravat. I de sobte se n’adona:
«Diuen que així ha d’ésser, que un percentatge determinat ha de seguir aquest camí..... Percentatge! De quines paraules més gentils hom se serveix, veritat? Apaivagadores, científiques. Tan aviat hom ha dit «percentatge» ja no hi ha perquè desassossegar-se.....A veure si Dunetxka acaba també per caure en un percentatge o altre d’aquests..»4
No és una persona, ni tan sols una xifra. És la part miserable d’un percentatge. Les noies que acaben venudes, prostituïdes, mortes, estan en un tant per cent. No estan registrades, no tenen papers, no compten. Es substitueix el nom, la filiació, per una xifra. No disposen d’un mort per persona.
1. Aviat farà un any, en començar a publicar aquestes notes, vaig provar d'explicar, en donar raó del nom elegit: El nom d'aquest blog com era possible, en ocasions concretes l'accés a una determinada veritat de manera més clara i distinta en una obra de ficció que en alguna altra que pretenia no ser-ho.
2. Alexis Jenni L'art français de la guerre, Éditions Gallimard, Paris, 2011. Traducció espanyola a RBA, Barcelona, 2012
3. Op. Cit. p.23
4. Fiodor Dostoievski, Crim i càstig, Proa, Barcelona, 1991, p.69 (trad. d’Andreu Nin)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada