Apologia de la burocràcia, 5. Massa funcionaris?

   

Una de les opinions més esteses sobre la funció pública, la unanimitat de la qual és inversament proporcional a la seva veritat, és que hi ha massa funcionaris. Curiosament, el mateix homínid que emet aquest exabrupte pot estar, uns moments després, bramant perquè no hi ha prou metges per atendre la seva preciosa salut, mestres que li aguantin les criatures tantes hores com sigui possible, professors que provin d’alfabetitzar el babau del seu fill o policies per a protegir-li el cul i el negoci. Es manté en aquest fenomen la confusió entre servei públic que es considera necessari -metges, bombers, professors, policies..- i el que no -administratius, buròcrates-. Doncs no és ben bé així, ni en un cas ni en l’altre. Com provaré d’argumentar la burocràcia és tan necessària com la resta de serveis públics. En xifres de l’any 2022, el 16,3% de la població laboral espanyola treballa al sector públic. Amb notables diferències entre comunitats autònomes: Per la part alta estan Melilla (48,4%), Ceuta (36,3%), Extremadura (26,4%) i Castilla y León (21,1%) i per la baixa, La Rioja (14,8%), Balears (13,1%) i Catalunya, la que menys en té (13%). És aquí, a més, on s’ha avançat més en la consecució del somni humit de molts partits polítics: «digitalitzar» completament la funció pública, és a dir suprimir els processos de selecció públics -les oposicions i altres- i nomenar a dit de ministre cap avall. I tot amb el mantra de fer més «àgil» el servei públic. Tot i que aquesta pretesa modernització ha consistit bàsicament en mantenir o fins i tot incrementar el nombre de càrrecs i retallar dràsticament el de treballadors. Qualsevol persona que hagi treballat als serveis centrals d’un departament de la Generalitat -les dades que jo tinc són del d’Educació, però són extrapolables- us ho confirmarà. Cal reconèixer que els partits polítics funcionen molt millor que el SOC com a agència de col·locació. Esquivo el cas de les diputacions...En resum: tenim una funció pública amb poc personal i a més, envellida i mal pagada, Un bon resum de la situació aquí: Datos sobre funcionarios: empleo público en España. En el gràfic que encapçala aquesta entrada es pot veure la proporció de funcionaris per cada 1.000 habitants, dada més rellevant que la xifra de funcionaris per ella mateixa.

Ara bé, aquests xifres no diuen gran cosa si no les comparem amb la situació d’altres països del nostre entorn. Limitant-nos a Europa, els països amb major percentatge de treballadors públics són: Croàcia (30,1%), Noruega (30%), Dinamarca (29,6%), Letònia (29,5%), Montenegro (29,3%), Suècia (29,2%), Eslovàquia (26,9%) i Lituània (26,9%). I els que menys són Itàlia (14%) -inesperat?- Països Baixos (12%) i Alemanya, (11%). Països i situacions diferents. Però cal destacar que la mitjana espanyola és inferior a l’europea (i la catalana està al final del rànquing)  i que els països nòrdics, als quals tanta gent considera models socials estiguin a dalt de tot. La colla d’indocumentats que porten anys donant-nos la matraca amb el deliri de la «Dinamarca del sud» pensen assolir aquest ideal sense funció pública, perquè naturalment compten amb l’excepcional superioritat catalana, que segons he pogut saber fa poc, es pot qualificar de «raça» i fins i tot d’«espècie».....