El tercer moment de Bellesa. Música i felicitat

 

«Jazz music was invented by demons for the torture of imbeciles»

Dr. Henry Van Dyke, The New York Herald Tribune, February 28th , 1921

El passat dissabte 18 de novembre, acceptant la proposta del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Jordi R. assistim a un darrer concert del Festival de Jazz de Barcelona, l’ofert per dues llegendes del Jazz cubà, Chucho Valdés, insigne pianista i Paquito D’Rivera, excels saxofonista i clarinetista. Abans del concert atorguen al segon el premi del festival que el primer ja posseïa. En rebre’l, Paquito D’Rivera ofereix un molt divertit parlament que es perllongarà durant el concert en hilarants explicacions entre peça i peça. Entre broma i broma, D’Rivera diu algunes coses molt ressenyables. Ho fa amb oportunes cites de mestres com Benny Goodman -em pregunto si la seva confessada admiració per ell explica que ara toqui més el clarinet que el saxo- quan digué en rebre un premi, que no hi podia haver res millor que rebre premis, i que et paguin, per fer el que més t’agrada. O com Duke Ellington, de qui recordà que digué que només hi havia dos tipus de música: la bona música i «aquella altra cosa». Però com el gran Paquito afegí: «no dijo qué era esa otra cosa....».

El motiu central de la gira d'aquest dos monstres és el seu retrobament personal i artístic després de 42 anys! Durant el concert ambdós, especialment D'Rivera, molt més loquaç i jovial, feren referència a la separació, al retrobament, als inicis, als amics vius i el perduts, culminant l'exercici de rememoració amb un emotiu "I missed you too" que es pot escoltar aquí:

I missed you too

De manera summament elegant els dos artistes elidiren el motiu de llur llarguíssima separació. Formaven part del grup insígnia del jazz cubà, Irakere, i D'Rivera va "desertar" en 1980, mentre eren a Madrid, de camí a Finlandia. Però l'important és la música. El sextet (Chucho Valdés, piano; Paquito D’Rivera, saxo alto i clarinet; Diego Urcola, trompeta i trombó; José Armando Gola, contrabaix i baix elèctric; Roberto Vizcaíno Jr., percussions i Dafnis Prieto, bateria) ofereix un so contundent i virtuós, rítmic i amb un swing brutal, empelta amb mestratge el jazz amb l'inesgotable tradició afrocubana. I això és Jazz, agafar qualsevol música i fer-la teva. Tant aviat es marquen un bolero, com un son o transiten del Bop al so afro més popular. Que són bons de collons, tècnicament parlant. Tots, però mereix menció especial el magnífic percussionista, tan jove i tan expert.

Explicava Dizzy Gillespie¹ que, a finals dels 40, moltes nits, un cop havia acabat de tocar, corria al carrer 52 a escoltar les formidables orquestres de Machito & his Afrocubans, Pérez-Prado, Tito Rodríguez o Tito Puente, per entre d’altres raons òbvies, quedar-se bocabadat amb aquells brutals trompetistes cubans com Chocolate Armenteros et altrii. Vull dir que la connexió cubana és un clàssic de la història del Jazz.

Però torno a la cita d’entrada. Fa uns anys -una pila, no ens enganyem- el gran Tito Puente girava per Espanya. Un periodista indocumentat, perdó per la redundància, li va preguntar sobre el seu pretès sobrenom de «Rey de la Salsa». Puente va respondre: «La salsa es pa’ comé, yo toco Son, Guaracha, Mambo, Bolero, Cha-cha-cha, y la madresita Rumba..:» Doncs això. La salsa no existeix. Imbècils.

1. Per a qui no en tingui massa idea: La versió en viu de «Manteca» de Chano Pozo de la Big band de Dizzy Gillespie  és un curset accelerat d’Afrocuban jazz.

 

Educació i Església 3

 

Avui és un dia molt apropiat per a seguir parlant de l’educació i l’església. Estem de festa, cosa que sempre està bé, per a celebrar la Immaculada Concepció de Maria. És notable que malgrat la presència tant aclaparadora del catolicisme a casa nostra la majoria dels així denominats practicants no tinguin ni la més remota idea de quin és el dogma que mereix aquesta celebració. És l’afirmació segons la qual en la concepció de la Verge, no només en la de Jesucrist, aquest ja estava descomptada, tampoc hi hagué intervenció humana. És un dogma tardà, proclamat en 1854 pel papa Pius IX. L’església vuitcentista, en un colossal esforç hermenèutic, estén la condició de la concepció divina -ja prou difícil de determinar en els evangelis- de Jesucrist a la Verge Maria. O, segons es miri, estén la condició de marit acomodatici de Josep al seu sogre.

Deia ahir que explicaria les raons de la escassa inclinació religiosa de la meva família, raó directa de que jo no assistís a cap col·legi religiós. Per part materna: acabada la Guerra Civil, el meu avi, «rojo convicto y confeso» es va passar nou anys residint en un penal valencià (crec que a l’antiga Presó Model) mentre esperava, durant els primers si més no, el «paseíllo». Pels que no coneguin la nomenclatura, estava condemnat a mort. Aquesta circumstància era òbviament coneguda per les pietosíssimes germanes del col·legi de la Divina Pastora on estudiava la meva mare a qui, amb aquella simpatia i caritat que les caracteritza, les monges denominaven la «hija del rojillo»....

Per part paterna és encara més amè: si hagués d’esmentar alguna virtut familiar seria la discreció. La meva família paterna, en el seu gust per ella, va desaparèixer durant la Guerra Civil i la primera postguerra, delmada pel tifus, la meningitis, la fam. El règim no es podia queixar, no ens agrada molestar...aquest context explica un rècord que va batre el meu pare: perdre dos pares i dues mares, era un orfe al quadrat. Ja que parlem de l’Església, era l’hòstia. La meva àvia -una d’elles- el va poder inscriure al Col·legi del Missioners del Sagrat Cor del carrer de Rosselló, més conegut per Col·legi Sant Miquel. Encara hi és, els va bé i tenen un concert amb la Generalitat de Catalunya. Molts veïns que es donen to hi duen els nens. Com podia assistir a aquesta escola de «niños bien» un mort de gana -és literal- com el meu pare? Becat a canvi de fer d’escolanet. Els «hermanos» no es van estalviar cap mínima ocasió de recordar als desgraciats en la situació del meu pare la seva condició. Resumiré: la vexació contínua era part essencial del programa. El meu pare mai va comentar que hagués patit abusos sexuals, però en una ocasió, sopant amb el meu sogre que també fou alumne -de pagament, dels bons- del Col·legi, van rememorar les figures d’alguns frares i capellans de l’escola. Un comentari freqüent fou «aquest també era maricón»...no em disculpo, és el llenguatge de la gent d’aquell temps. Cal afegir que tant el meu pare com la meva mare mostraven una equanimitat que em sembla admirable, tots dos recordaven amb afecte alguna monja o frare que havien estat bons mestres i persones. Em sembla sorprenent que jo vingui de gent tan honrada.

En fer sis anys i després de passar per tres «parvularis» (on, per cert, s’aprenia a llegir!) va arribar l’hora de trobar una escola. En el meu barri només hi havia una escola pública, el col·legi «Reyes Católicos» (tranquils! El van rebatejar «Reis Catòlics» i després, per fi, «Els Llorers», com encara es diu). No hi havia plaça. Un dels trets essencials de la política educativa del franquisme era provar de gastar poc i deixar el tema en mans de l’església tant com fos possible. El meu pare va rebre una carta del Col·legi Sant Miquel oferint-li una plaça al seu fill en la seva condició d’ex-alumne. No era un home inclinat a la retòrica, ni la petulància. Però recordo perfectament la seva resposta: «abans que anar als capellans, no anirà a l’escola». Es va posar en marxa i després d’una recerca minuciosa i gastant-se el que no tenia ens va matricular a la meva germana i a mi en un col·legi privat laic de la Bonanova.

CODA. Fa bastants anys, enmig del debat -que encara continua....- sobre l’ensenyament de la religió a les escoles, l’escriptor Julio Llamazares (vint anys més jove que el meu pare) proposava tornar a l’educació catòlica obligatòria. Segons deia, era molt convenient: havia assolit convertir varies generacions d’espanyols en ateus.