«Jazz music was invented by demons for the torture of imbeciles»
Dr. Henry Van Dyke, The New York Herald Tribune, February 28th , 1921
El passat dissabte 18 de novembre, acceptant la proposta del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Jordi R. assistim a un darrer concert del Festival de Jazz de Barcelona, l’ofert per dues llegendes del Jazz cubà, Chucho Valdés, insigne pianista i Paquito D’Rivera, excels saxofonista i clarinetista. Abans del concert atorguen al segon el premi del festival que el primer ja posseïa. En rebre’l, Paquito D’Rivera ofereix un molt divertit parlament que es perllongarà durant el concert en hilarants explicacions entre peça i peça. Entre broma i broma, D’Rivera diu algunes coses molt ressenyables. Ho fa amb oportunes cites de mestres com Benny Goodman -em pregunto si la seva confessada admiració per ell explica que ara toqui més el clarinet que el saxo- quan digué en rebre un premi, que no hi podia haver res millor que rebre premis, i que et paguin, per fer el que més t’agrada. O com Duke Ellington, de qui recordà que digué que només hi havia dos tipus de música: la bona música i «aquella altra cosa». Però com el gran Paquito afegí: «no dijo qué era esa otra cosa....».
El motiu central de la gira d'aquest dos monstres és el seu retrobament personal i artístic després de 42 anys! Durant el concert ambdós, especialment D'Rivera, molt més loquaç i jovial, feren referència a la separació, al retrobament, als inicis, als amics vius i el perduts, culminant l'exercici de rememoració amb un emotiu "I missed you too" que es pot escoltar aquí:
De manera summament elegant els dos artistes elidiren el motiu de llur llarguíssima separació. Formaven part del grup insígnia del jazz cubà, Irakere, i D'Rivera va "desertar" en 1980, mentre eren a Madrid, de camí a Finlandia. Però l'important és la música. El sextet (Chucho Valdés, piano; Paquito D’Rivera, saxo alto i clarinet; Diego Urcola, trompeta i trombó; José Armando Gola, contrabaix i baix elèctric; Roberto Vizcaíno Jr., percussions i Dafnis Prieto, bateria) ofereix un so contundent i virtuós, rítmic i amb un swing brutal, empelta amb mestratge el jazz amb l'inesgotable tradició afrocubana. I això és Jazz, agafar qualsevol música i fer-la teva. Tant aviat es marquen un bolero, com un son o transiten del Bop al so afro més popular. Que són bons de collons, tècnicament parlant. Tots, però mereix menció especial el magnífic percussionista, tan jove i tan expert.
Explicava Dizzy Gillespie1 que, a finals dels 40, moltes nits, un cop havia acabat de tocar, corria al carrer 52 a escoltar les formidables orquestres de Machito & his Afrocubans, Pérez-Prado, Tito Rodríguez o Tito Puente, per entre d’altres raons òbvies, quedar-se bocabadat amb aquells brutals trompetistes cubans com Chocolate Armenteros et altrii. Vull dir que la connexió cubana és un clàssic de la història del Jazz.
Però torno a la cita d’entrada. Fa uns anys -una pila, no ens enganyem- el gran Tito Puente girava per Espanya. Un periodista indocumentat, perdó per la redundància, li va preguntar sobre el seu pretès sobrenom de «Rey de la Salsa». Puente va respondre: «La salsa es pa’ comé, yo toco Son, Guaracha, Mambo, Bolero, Cha-cha-cha, y la madresita Rumba..:» Doncs això. La salsa no existeix. Imbècils.
1. Per a qui no en tingui massa idea: La versió en viu de «Manteca» de Chano Pozo de la Big band de Dizzy Gillespie és un curset accelerat d’Afrocuban jazz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada