Elogi d'Ilia Topuria, 2

 

I

Decíamos ayer....

Però puc entendre perfectament que sense més referència que la que en proporcionen els habitualment desinformats i des-informadors mitjans hom trobi sorprenent que faci distincions entre els personatges i defensi el macarra de Topuria distingint-lo del violador Trump. Però en moral, i més segurament que en qualsevol altre àmbit de discussió, convé ser precís i apreciar els matisos, els nivells d’allò sobre es reflexiona, en aquest cas la degradació moral.

Tot i el caràcter d’aquestes pràctiques, al costat de la repulsiva celebració trumpiana, les MMA presenten un vestigi d’honorabilitat. És a dir, és la proximitat del vomitiu home taronja la que desmereix i embruta les MMA i no al contrari, com la immensa majoria de comentadors semblen entendre. Hi ha més decència en la cara que li han deixat a aquest tal Topuria que en la llefiscosa imatge de l’antropoide anomenat Donald J. Trump. Ja que he esmentat Nietzsche, proposo una analogia per aclarir la tesi: En algun escrit, després de dedicar una llarga diatriba al cristianisme, Nietzsche fa un gir -prou coherent, si s’ha entès el que diu- i afirma que, malgrat el seu caràcter moralment pervers, el cristianisme és, tot i així, massa elevat per al poble alemany....Les MMA són una disciplina execrable des d’un punt de vista moral, i enganyosa des del punt de vista de la seva pretensió de ser efectives, o més efectives que altres en el combat «real». Però són massa dignes per a la lletjor, la vulgaritat i la putrefacció del personatge a qui es dedicava la celebració.

II

Una mica de context

Què dimonis són les MMA? D’on surt aquesta versió actual d’un espectacle que consisteix bàsicament en que dues persones es destrossin amb tota la brutalitat que se’ls permeti?

En un cèlebre article, l’insigne economista italià Carlo Maria Cipolla defensava l’existència del Factor Sigma, nom amb què designava el percentatge constant d’imbècils que hi ha en tot grup humà. Els avenços en l’estudi de la genètica de poblacions permeten albirar la possibilitat que el mestre no s’hauria limitat a fer broma. No he recopilat dades, però en haver estat -fins a cert punt, sempre i només fins a cert punt- enquadrat en diversos grups al llarg del temps diria que, de la mateixa manera que hi ha un percentatge mesurable amb un marge d’error prou estret de psicòpates, miops o dotats per la música, n’hi ha un d’imbècils. No és més que una opinió i recobrir-la de dades no en canviaria l’estatus epistemològic: una quantitat més o menys àmplia de de dades mai no demostra una teoria. Però tampoc la refuta.

Es pot discutir si en alguns camps aquest percentatge és més elevat. Un dels àmbits en els quals m’he trobat molt de temps, el de les anomenades Arts Marcials, és un seriós aspirant a aquest dubtós honor, encara que només sigui per la considerable col·lecció d’hòsties al cap que alguns s’enduen cap a casa després de la pràctica. La concussió no és amiga del raciocini, no ens enganyem. Un criteri que pot ser útil a l’hora de determinar el nombre d’idiotes que freqüentem és el tipus de discussions en les quals s’embarquen de manera més o menys constant, atordidora, on es pot detectar el grau d’estupidesa tan per la freqüència dels debats com per la fatigosa repetició dels, per dir-ho d’alguna manera, arguments emprats. En el cas de les Arts Marcials un dels tòpics estel·lars és decidir quina és millor. I el fet és que hi ha un procediment del tot infal·lible per a dirimir de manera prou definitiva la qüestió. És millor qui segueix dempeus. Encara que aquest resultat demostra més aviat quin home és millor, no quina tècnica, escola, estil o el que s’hagi pretès comparar. Una conseqüència d’aquest debat, i no la menor ni la menys eixelebrada, és la repetida -i carregosa- mania d’inventar nous sistemes de combat pretesament superiors als ja existents. Pel que sembla, la ja d’entrada prou extensa llista de disciplines de combat que ja tenim no inclou la definitiva, la forma de combatre invencible. En aquest no gaire lluït camp de la creativitat humana es poden distingir diversos tipus de genis: els qui creuen que han constatat de manera efectiva, empírica, la inutilitat d’allò que practiquen o els qui són ells mateixos tan inútils que haurien fracassat fins i tot coneixent una tècnica pretesament invencible. Molt sovint les dues tipologies es superposen. Un expert de determinada disciplina letal a qui giren la cara amb una relativa facilitat, enlloc de comprendre -un cop passat el mal de cap i guarides les lesions- el trist i incontrovertible fet de que l’adjectiu inútil li escau més a ell que a la disciplina que li ha fallat, s’espolsa la responsabilitat d’haver estat incapaç d’evitar el raig d’hòsties que li ha administrat algú que, a sobre, no era un expert, amb l’argument de que aquelles tècniques que suposadament havien de ser eficaces eren, en realitat, una il·lusió de mestratge marcial. Però és perfectament plausible que tingui raó: allò que ha practicat era una col·lecció de ximpleries més aviat inútils i, per tant, perilloses. És a dir, la tècnica era inservible però, a més, ell és un pallasso. Seria el cas extrem, la superposició de dos ordres de la mateix magnitud, la incompetència del sistema i la de l’individu.

Així, provocada en part per la flagrant inutilitat d’algunes disciplines d’auto-defensa i en una altra part pel fracàs de nombrosos idiotes fins i tot en l’ús de tècniques que en ser ben emprades resulten eficaces, en els darrers decennis han proliferat tota mena de gurús portadors de la solució definitiva del problema del combat. Aquest fenomen està evidentment relacionat amb l’arribada a Occident de desenes de disciplines marcials d’origen asiàtic, que s’han anat posant de moda successivament sota la promesa abans comentada: aquest sistema sí funciona, no com el que vosaltres estudieu, enganyats...així primer arribaren els mètodes japonesos, el 柔術 (Jiu Jitsu) ja als anys vint del segle passat, el seu descendent, el 柔道 (Judo), pocs anys després, el空手(Karate), després de la Segona Guerra Mundial. És aleshores quan s’estén per occident un considerable interès per aquest tipus de disciplines marcials com a part d’una més ampla curiositat pel conjunt de la cultura de l’Extrem Orient. La passió occidental per les arts marcials orientals té, així, dues vessants complementàries: d’una banda, s’aprecia el seu valor educatiu, com a disciplines que busquen un suposat perfeccionament moral del practicant¹ i, de l’altra, hi ha qui està interessat de manera gairebé exclusiva en la promesa de l’eficàcia. Entre les dues posicions hi ha una innegable tensió. Als espirituals els sembla que practicar un art marcial només amb vistes a esdevenir eficaç en el combat és una actitud moralment pobre. Als qui busquen l’eficàcia, el plantejament moralitzant dels primers els sembla una excusa per a la seva incapacitat. I aquests retrets es traslladen a la ja esmentada disputa sobre la superioritat d’una disciplina sobre les altres. I en ràpida successió es posen de mode sistemes cada cop més exòtics que sempre prometen el mateix, una eficàcia superior en la lluita, o si es vol vendre de manera més presentable, en la defensa personal. O, si hom pertany al bàndol espiritual, una més elevada capacitat de superació moral. Però pel que fa al que estic tractant, ens interessa centrar-nos en el problema de l’eficàcia. Des que jo vaig començar a estudiar el tema, fa gairebé 50 anys, he vist sistemes xinesos, coreans, indonesis, filipins, cambodjans.... que podríem considerar més o menys originaris i desenes d’altres sistemes mixtos creats per suposats experts que els han ideat manllevant de manera prou eclèctica el que els sembla convenient dels mètodes que podem considerar tradicionals, rescatant de pas elements de pràctiques occidentals encara vigents com la boxa anglesa o altres gairebé oblidades. Recordem: mixed martial arts. I l’objectiu és clar: vèncer en un combat. Guanyar les baralles, vaja.

1. Aquesta distinció ja està denotada en en el canvi del kanji (ideograma) 術 (Jitsu), pel terme 道 (Do): el primer significa «tècnica», sens cap connotació moral. El segon implica progrés moral i espiritual 道 (Do, o en xinès, Tao) que significa literalment camí, via i que trobem emprat com a sufix en totes les arts que tenen aquest pretès aspecte de formació espiritual, tan marcial com d’altra mena: així s’anomena弓道 (Kyudo) l’art del tir amb arc, però també茶道 (Chado) l’art de servir el té. Així el pas, per exemple, del 柔術 (Jiu Jitsu) al柔道 (Judo) no és un canvi menor. El primer és un conjunt de tècniques desenvolupades durant segles de guerres al Japó feudal, i es caracteritza per una brutalitat extrema: el practicant d’aquesta disciplina pretén aprendre a matar, o si més no lesionar greument el seu adversari. Que el terme柔 es pugui traduir per tou o suau no ens ha de confondre. Fou l’eminent mestre 嘉納 治五郎 (Kano Jigoro) qui el depurà dels seus aspectes més sanguinaris i el convertí en una art, el 柔道 (Judo), en un Do, una eina per a l’educació.

Elogi d'Ilia Topuria, 1

 

Donald J. Trump no és un pròcer romà. Ilya Topuria tampoc no és un gladiador. Però el prefereixo.

Com pot algú pensar que el pitjor del lamentable espectacle que va tenir lloc fa uns dies a la Casa Blanca fou un combat de MMA?

No sóc el que es diu un entusiasta de les MMA (Mixed Martial Arts) tot i que com queda palès sí sé que signifiquen les sigles. He vist uns quants combats, conec alguns noms i em faig una vaga idea del reglament. Un dels motius de l’escassa consideració que em mereix la disciplina és, precísament, que tingui un reglament, extrem que considero si més no contradictori, com tractaré de provar.

La penúltima astracanada¹ de Mr. Trump ha consistit en celebrar el seu aniversari i el dels Estats Units -abans de seguir i encara que no cal, notem l’estrafolària pretensiositat de fer coincidir les dues celebracions- amb l’organització d’una vetllada de MMA als jardins de la Casa Blanca, acompanyada d’altres amenitats gairebé tan imbècils com l’acte principal mateix. S’ha observat que aquesta poca-soltada s’assemblava al truculent costum romà de gaudir amb l’espectacle de les sanguinàries lluites de gladiadors. Cal retenir aquesta pretesa similitud per a poder seguir l’argument que proposaré més endavant respecte de la naturalesa de les MMA. Al meu entendre l’analogia és plausible sempre que tinguem present que en proposar-la es cometen dos errors curiosament simètrics. D’una banda es dota la celebració trumpiana d’una del tot immerescuda filiació clàssica. I es deixa de banda el fet que l’actual president dels Estats Units és un covard recalcitrant que es va escapolir del seu deure militar gràcies als diners del seu papa, un notable tarat membre del KKK. Recordem un altre portentós gallina, George W. Bush, un altre botxí que es va lliurar, com Trump, d’anar a Vietnam gràcies als contactes del seu papi. Resulta esfereïdor comprovar que aquesta mena de fills de puta que envien a morir els joves del seu país no sense que abans hagin mort milers de persones innocents són en l’àmbit personal uns cagons de primera. En el cas dels romans la cosa no anava així. Si més no fins al Baix Imperi molts dels espectadors de l’escabetxina dels gladiadors havien participat ells mateixos en alguna de les brutals accions militars romanes. És a dir, eren uns assassins tan sanguinaris com els malaurats que s’esquarteraven uns als altres per a la seva diversió. L’altre error consisteix en negligir la -ja escassa- relació que la brutalitat ritualitzada de les MMA podria tenir amb la tradició i transferir-la a l’estupidesa superlativa de la celebració. Aquesta pràctica contemporània de les MMA sol ser considerada amb un prou generalitzat rebuig per part de les persones més o menys civilitzades. Però encara que sigui segurament lamentable, sí té una connexió amb l’antiguitat clàssica, tant discutible com es vulgui, però amb un cert grau de versemblança. Abans fins i tot de presentar el meu argument, ja podem extreure algunes conclusions. La primera és que per molt entusiasme que hom pugui sentir per l’Antiguitat grecollatina, el cert és que en alguns aspectes -més dels que ens agradaria admetre- molt dels nostres herois clàssics no eren precisament massa civilitzats. Per no dir que eren una colla de malfactors tarats. La segona, derivada de la primera, és que tant ara com en aquells temps, un espectacle que consisteixi en que un ésser humà esmicoli un altre ésser humà amb armes, amb les mans, com sigui, sempre ha tingut el seu públic. No soc massa seguidor de Nietzsche, però en la seva verborrea un tant carregosa sempre podem trobar esclats de lluïdesa, de saviesa. A La Genealogia de la Moral, per exemple, contraposa la crueltat originària, natural, del senyor amb la de la moral social, de l’esclau:

“En l’empalament, en l’acció de deixar que hom sigui esquinçat o bé trepitjat per cavalls (l’«esquarterament»), en l’acte de fer bullir l’assassí en oli o en vi bullents (que encara es practicava durant els segles catorze i quinze), en el sistema tan apreciat d’escorxar («tallar algú a llenques»), en l’acció d’arrabassar la carn del pit, com també el fet d’untar amb mel el malfactor i abandonar-lo a les mosques sota un sol ardent. Amb l’ajut d’aquestes imatges i d’aquests esdeveniments, s’aconsegueix finalment de fixar en les memòries cinc o sis “no vull”, tocant als quals hom ha fet la seva promesa a fi de viure sota els avantatges de la societat. I així s’esdevingué en realitat! Amb l’ajut d’aquesta mena de memòria s’arribà finalment «a la raó»!”

Però cal recordar tot seguit que la tortura i l’execució dels malfactors ha estat, durant molts segles, un espectacle molt apreciat per les masses a les quals anava dirigit com a amenaça. Es pot ser imbècil per hores, a mitja jornada o a temps complet.

Recapitulo:

Si bé Trump no és un hereu de Roma, els lluitadors de les MMA, en canvi, poden ser considerats part d’una llarga tradició.

La filiació clàssica d’una activitat no és, per ella mateixa, la garantia de que sigui no ja honorable, sinó mínimament acceptable.

L’argument amb el qual es justifica la pràctica de les MMA és, com a mínim, trampós.

1. Escriuria això en castellà per poder dir mamarrachada. No trobo en català cap mot més adient per referir-me a aquesta bola de greix pedòfila, bruta, pestilent i lladre que el potent mamarracho.