Elogi d'Ilia Topuria, 1

 

Donald J. Trump no és un pròcer romà. Ilya Topuria tampoc no és un gladiador. Però el prefereixo.

Com pot algú pensar que el pitjor del lamentable espectacle que va tenir lloc fa uns dies a la Casa Blanca fou un combat de MMA?

No sóc el que es diu un entusiasta de les MMA (Mixed Martial Arts) tot i que com queda palès sí sé que signifiquen les sigles. He vist uns quants combats, conec alguns noms i em faig una vaga idea del reglament. Un dels motius de l’escassa consideració que em mereix la disciplina és, precísament, que tingui un reglament, extrem que considero si més no contradictori, com tractaré de provar.

La penúltima astracanada¹ de Mr. Trump ha consistit en celebrar el seu aniversari i el dels Estats Units -abans de seguir i encara que no cal, notem l’estrafolària pretensiositat de fer coincidir les dues celebracions- amb l’organització d’una vetllada de MMA als jardins de la Casa Blanca, acompanyada d’altres amenitats gairebé tan imbècils com l’acte principal mateix. S’ha observat que aquesta poca-soltada s’assemblava al truculent costum romà de gaudir amb l’espectacle de les sanguinàries lluites de gladiadors. Cal retenir aquesta pretesa similitud per a poder seguir l’argument que proposaré més endavant respecte de la naturalesa de les MMA. Al meu entendre l’analogia és plausible sempre que tinguem present que en proposar-la es cometen dos errors curiosament simètrics. D’una banda es dota la celebració trumpiana d’una del tot immerescuda filiació clàssica. I es deixa de banda el fet que l’actual president dels Estats Units és un covard recalcitrant que es va escapolir del seu deure militar gràcies als diners del seu papa, un notable tarat membre del KKK. Recordem un altre portentós gallina, George W. Bush, un altre botxí que es va lliurar, com Trump, d’anar a Vietnam gràcies als contactes del seu papi. Resulta esfereïdor comprovar que aquesta mena de fills de puta que envien a morir els joves del seu país no sense que abans hagin mort milers de persones innocents són en l’àmbit personal uns cagons de primera. En el cas dels romans la cosa no anava així. Si més no fins al Baix Imperi molts dels espectadors de l’escabetxina dels gladiadors havien participat ells mateixos en alguna de les brutals accions militars romanes. És a dir, eren uns assassins tan sanguinaris com els malaurats que s’esquarteraven uns als altres per a la seva diversió. L’altre error consisteix en negligir la -ja escassa- relació que la brutalitat ritualitzada de les MMA podria tenir amb la tradició i transferir-la a l’estupidesa superlativa de la celebració. Aquesta pràctica contemporània de les MMA sol ser considerada amb un prou generalitzat rebuig per part de les persones més o menys civilitzades. Però encara que sigui segurament lamentable, sí té una connexió amb l’antiguitat clàssica, tant discutible com es vulgui, però amb un cert grau de versemblança. Abans fins i tot de presentar el meu argument, ja podem extreure algunes conclusions. La primera és que per molt entusiasme que hom pugui sentir per l’Antiguitat grecollatina, el cert és que en alguns aspectes -més dels que ens agradaria admetre- molt dels nostres herois clàssics no eren precisament massa civilitzats. Per no dir que eren una colla de malfactors tarats. La segona, derivada de la primera, és que tant ara com en aquells temps, un espectacle que consisteixi en que un ésser humà esmicoli un altre ésser humà amb armes, amb les mans, com sigui, sempre ha tingut el seu públic. No soc massa seguidor de Nietzsche, però en la seva verborrea un tant carregosa sempre podem trobar esclats de lluïdesa, de saviesa. A La Genealogia de la Moral, per exemple, contraposa la crueltat originària, natural, del senyor amb la de la moral social, de l’esclau:

“En l’empalament, en l’acció de deixar que hom sigui esquinçat o bé trepitjat per cavalls (l’«esquarterament»), en l’acte de fer bullir l’assassí en oli o en vi bullents (que encara es practicava durant els segles catorze i quinze), en el sistema tan apreciat d’escorxar («tallar algú a llenques»), en l’acció d’arrabassar la carn del pit, com també el fet d’untar amb mel el malfactor i abandonar-lo a les mosques sota un sol ardent. Amb l’ajut d’aquestes imatges i d’aquests esdeveniments, s’aconsegueix finalment de fixar en les memòries cinc o sis “no vull”, tocant als quals hom ha fet la seva promesa a fi de viure sota els avantatges de la societat. I així s’esdevingué en realitat! Amb l’ajut d’aquesta mena de memòria s’arribà finalment «a la raó»!”

Però cal recordar tot seguit que la tortura i l’execució dels malfactors ha estat, durant molts segles, un espectacle molt apreciat per les masses a les quals anava dirigit com a amenaça. Es pot ser imbècil per hores, a mitja jornada o a temps complet.

Recapitulo:

Si bé Trump no és un hereu de Roma, els lluitadors de les MMA, en canvi, poden ser considerats part d’una llarga tradició.

La filiació clàssica d’una activitat no és, per ella mateixa, la garantia de que sigui no ja honorable, sinó mínimament acceptable.

L’argument amb el qual es justifica la pràctica de les MMA és, com a mínim, trampós.

1. Escriuria això en castellà per poder dir mamarrachada. No trobo en català cap mot més adient per referir-me a aquesta bola de greix pedòfila, bruta, pestilent i lladre que el potent mamarracho.