En invierno y en verano....

 

V. Compassió i acció

Hi ha bons ciutadans, ciutadans compassius. Cal recuperar el sentit de la paraula compassió. I la compassió, allò que designa el terme. No és el mateix que la commiseració, encara que se sol confondre. No és el mateix sentir pietat pel patiment dels altres que compartir-lo. Compassió ve de passió que tradueix πάθος (pathos) i significa tant rebre una acció al mateix temps que un altre com sofrir amb un altre, sofrir el que l’altre pateix. Com-padir és patir amb no patir per. Es pot ser commiseratiu. No és -massa- indigne, no és lleig del tot. Es pot sentir dolor pel mal que altres pateixen i fins i tot pot ser un dolor autèntic, sincer. I es pot fer a distància....i, si més no, serveix per a mostrar, per a mostrar-nos que no tenim l’esperit completament anoerrat. O, en els termes de la psicopatologia contemporània, que no ens afecta allò que prou gràficament es denomina moral callousness, durícia moral. Hi ha gent, de fet la majoria, que no és així i pateix el patiment de l’altre. I n’hi ha que, a més, fa alguna cosa no només per consolar l’altre, sinó per alleujar-lo.

Algunes organitzacions han actuat per tal de mitigar la situació dels desnonats. Han prestat locals, han ofert queviures, s’han mogut. I, encara que només sigui per a cobrir l’expedient, l’administració -la Generalitat, no el Rathaus de Badalona- ha trobat on acollir, en col·laboració amb Creu Roja, on asilar temporalment aquesta pobra gent. Alguns han rebutjat l’oferiment i seguien avui sota el pont. No està massa clar el motiu. S’ha dit que no han entès l’oferta, que han trobat inquietant el destí proposat, que era lluny d’on treballen.....ah sí, perquè alguns treballen. En el nostre temps cal tenir una visió ample de què significa treballar. Sobre tot perquè no són només els immigrants els qui tenen shit jobs...aquesta reacció pot no ser lloable però cal reconèixer-la. Hi ha uns serveis socials que poden ser, sense dubte, pobres i no massa eficaços, però hi són. Podem discutir la seva eficàcia i fins i tot desqualificar-la, probablement amb molta raó. Comparteixo l’opinió de que el fet que hi hagi tantes organitzacions no estatals dedicades a l’atenció dels desvalguts majoritàriament finançades per la mala consciència dels ciutadans que hi fan aportacions -commiseració, no compassió...- és un ombrívol símptoma de la insuficiència dels serveis públics. Però en aquesta com en tantes altres qüestions cal ampliar el focus i tractat de copsar tot el quadre, és a dir, fer allò que erròniament es sol pensar quan es diu que tot es relatiu: aquestes organitzacions també reben finançament públic, estatal i, en qualsevol cas, i això ho haurien de recordar els qui sempre es queixen, hi ha llocs on les coses són pitjors i hem viscut temps també pitjors.

VI. Les bones gents

Es donaren, el dia mateix de l’expulsió, alguns fets que requereixen comentari. En algun moment es va proposar instal·lar alguns dels expulsats en la parròquia de Sant Just, que es troba al barri de Sant Crist. No necessitarem massa agudesa per captar l’acudit. Una colla de veïns del barri s’hi van manifestar en contra. I uns altres a favor. De l’intercanvi de bajanades que es va proferir (en aquest punt m’hauria agradat estar escrivint en castellà per poder emprar el sardònic terme lindezas..), puntualment recollides pels micròfons de les cadenes televisives, en destaco tres: un contundent ¡llévatelos a tu casa! Una referència descomunalment imbècil a uns negros asesinos i un aclaridora afirmació: ¡Esto con Franco no pasaba!. La demanda ja va rebre contestació. Unes vint famílies ho feren, s’endugueren a casa uns quants assassins. La imprecació és no solament imbècil, com he dit, sinó profundament malvada. No em cansaré mai de recordar que l’estultícia, la ignorància i la maldat no són categories excloents. Pel que fa a l’afirmació, la qualifico d’aclaridora en dos sentits. En primer lloc, és certa. Con Franco no rebíem immigrants, els facturàvem, fins l’extrem que es pot acceptar com a correcte allò que digué Manuel Vázquez Montalbán: en aquells temps Espanya comptava si més no amb una capacitat exportadora molt potent, la producció d’espanyols. I en segon lloc és aclaridora en un sentit pragmàtic. Denota amb suficient claredat de quin peu calcen alguns dels hominoides cridaners que -i ara ve l’acudit pels qui se n’hagin adonat- no volen permetre que la Parròquia de Sant Just del barri del Sant Crist (!!!!!) aculli uns indigents. Aquesta gent no ha llegit els mateixos evangelis que jo. O potser ho deixem en que no ha llegit. En alguna altra ocasió m’ha sorprès la constatació de que estava d’acord amb persones que considerava molt allunyades de la meva opinió. I em semblava un fet preocupant. No em passa ara quan sento el que ha dit l’arquebisbe de Tarragona, que no s’ha privat de dir el que pensa d’aquests dos-cents, diu, energúmens -això ho dic jo- que criden contra l’oferta d’acollida que fa la parròquia. Segon aquest senyor, es tracta d’una indignitat que va en contra d’allò que tenim clar des de fa dos-cent cinquanta anys, la noció de drets humans. Sorprèn que apel·li a aquesta noció i no pas a l’evangeli però no és, si es pensa bé, massa incoherent. I tampoc costa massa compartir el seu diagnòstic. Si passa això, alguna cosa fonamental no està bé en aquest país.

VII. Etnografia

Emparats en el pretès afany d’oferir la màxima informació i en allò que de manera del tot redundant se sol denominar interès humà (n’hi d’alguna altra mena? Com és l’interès porcí o el dels pingüins?) els reporters encasten els seus micros i càmeres en els musells dels vociferants veïns de Badalona. Més del mateix. Algun intent de resposta mínimament racional embolcallat en molta escuma hidrofòbica. En general, es tracta d’aferrissats seguidors de la doctrina Albiol: no volen més immigrants, ja n’hi ha massa, trafiquen, són perillosos, són bruts... Una llista de greuges que barreja mitges veritats, falsedats manifestes i alguna veritat, incòmoda o no. Però no és massa útil intentat rebatre les falsedats ja acceptades com a dogmes si tenim en compte el perfil dels seus proferidors. Una entusiasta, convenientment indignada, crida que ha vist uns negres amb ganivets entrar en un edifici ara tancat que havia estat fa temps una mena de centre d’acollida. Si ho he entès bé, el gestionava alguna organització que va tancar el local per culpa del deute que tenia amb ella l’ajuntament. No consta que hi hagi entrat ningú i els negres amb simitarra no els ha vist ella, els ha vist el seu marit i ella es creu el que li diu el seu marit. Potser no ho hauria de fer...també haig de dir que planyo el tipus...Un altre moment que em resulta especialment graciós és aquell en el qual el reporter prova de posar ordre i proclama que després que parli algú a qui s’ha cedit el torn de micro, li tocara a la señora de la bata...la urgència de la lluita en defensa del barri no li ha permès vestir-se adequadament. Encara que -i aquí apareix la bèstia sarcàstica que dorm dins meu- crec que la prefereixo en bata, ves a saber què considerarà que és anar ben vestida aquesta dona...en qualsevol cas i acabo, tot el gag és en el que he denominat espanyol aproximat -tan a TV3 com a les cadenes estatals- i incorpora un matis del tot entranyable: algunes dels cridaneres són inequívocament gitanes..

No ens hem de quedar amb aquest apunt etnogràfic, menor i en hem de fixar en un altre aspecte que pot ser més rellevant: la cridòria anti-immigració es proferia en espanyol mentre que els qui han sortit a demanar que s’ajudi els desnonats ho han fet en català. Es podria caure en el parany i simplificar l’explicació: protesten contra el racisme aquells que són benestants i viuen en barris on no hi immigració. I això pot ser fins a cert punt veritat, encara que caldria matisar que a Catalunya la renda i la llengua no estan estrictament correlacionades. No hi ha gaires usuaris de la llengua de Verdaguer als barris més rics de Barcelona.

De vegades he dit en broma a algun bon amic -pleonasme galopant- que, atesa la profusió de cognoms acabats en -ez que satura el seu llibre de família, no sabia què podria fer per ell quan arribés la República. Eres tan español....I el cas és que jo no hauria d’estar tan tranquil. El 25% del meu genotip és almerienc...en concret de Vélez-Rubio. És a dir, d’un poble de segona d’Almeria, província de segona -com a màxim- d’Andalusia, regió.....sí, sóc un d’aquells casos que posaven tan nerviosos els antropòlegs encarregats de la Rassenhygiene durant el III Reich¹.., un Mischling, fill de xarnega, una barreja infumable. El meu -escàs- futur en un estat ètnicament depurat té alguna relació amb el tema que ens ocupa. Hi ha molts més nadius i fills de nadius de Vélez-Rubio residint a Badalona que al mateix Vélez-Rubio. La raó que els va obligar a deixar el seu poble deu és la mateixa que ha empès aquests africans a jugar-se-la venint aquí. La misèria. La misèria blanca, però.

I és des d’aquesta consciència de la meva relació directa amb el drama de la gent que ha d’emigrar per sobreviure que em sembla que em puc permetre dir el que em roti sobre els cafres que s’oposen, rabiosos, a que uns que són més desgraciats que ells, millor dir que són ara tan desgraciats com eren ells, dormin en la parròquia que s’ofereix a acollir-los.

Però tranquils, en el mig de la protesta, i amb la policia prudentment situada entre els bel·ligerants, bonistes i sulfurats, feu un aparició estel·lar el promotor del merder, l’inefable Bürgermeister Albiol. Aparició que caldrà comentar amb precisió.

1. L’any 1927, sota la protecció del Kaiser Wilhelm Gesellschaft (Societat Kaiser Wilhelm), centre organitzador de les polítiques d’investigació a Alemanya, es va fundar el Kaiser Wilhelm Institut für Anthropologie, Menschliche, Erblehre und Eugenic (Institut Kaiser Wilhelm d’Antropologia, Herència Humana i Eugenèsia). Himmler i els seus científics ja tenien la feina molt avançada.