Qué bonito es Badalona....!

 

I. Ambient nadalenc

L’ambient habitualment cursi de les dates en què estem s’ha vist alterat perquè unes desenes d’immigrants indocumentats han estat expulsats de l’antic institut Badalona 9. Hi ha alguna justícia poètica en el fet que la ignomínia tingui lloc en l’escenari on el pseudoprogressisme educatiu va cometre una de les seves estupideses més galopants, més antisocials, l’edifici abandonat de l’antic institut B9, el tristament cèlebre, si més no entre els membres del gremi docent, Badalona 9. En un determinat sentit, el fet que el mateix lloc sigui l’escenari de la demostració de dos errors amb un resultat molt semblant assolit per dues polítiques que es volen -no negaré que, si més no en llur intenció, ho són- antagòniques, té la seva gràcia. D’una banda el desvarieig pedagògic de l’esquerra bonista -adjectiu sone el que caldrà tornar- i de l’altra el populisme xenòfob obertament ultradretà. Obertament. En la lamentable manca d’estat de consciència de la democràcia occidental, i de vegades sota un inaudit clam en favor de la tolerància i la llibertat de paraula, ja no cal dissimular a l’hora d’emetre consignes inequívocament racistes que compten, si la demoscòpia no erra, amb un suport notable en l’electorat.

II. Quina mena de catalans?

No ens enganyem, però, l’alteració durarà tant com ho permeti el retorn als quefers que ens mantindran distrets els propers dies, tot i l’esforç d’alguns mitjans. No és massa sorprenent que TV3 hi dediqui tanta atenció. Carregar contra la política de l’alcalde de Badalona no comporta massa risc: Com és sabut, a Catalunya tots som d’esquerres i antiracistes i els qui estan fora d’aquestes categories no són catalans de veritat o directament, diguin el que diguin les enquestes, no existeixen. Com no van existir els catalans franquistes, per exemple. L’atenció de la televisió pública catalana i d’altres mitjans progressistes és una jugada segura en dos sentits: agradarà al seu públic i no perjudicarà l’audiència. Menys atenció ha semblat requerir l’exigència de Junts pel cash de que la Generalitat tingui plenes competències en immigració. No se m’acut cap motiu racional confessable per a una tal reclamació. Mals de cap, despesa i tot un munt de dificultats per a gestionar un problema que no ho és. Els problemes tenen solució. Pel que fa a TV3, els qui no la miren seguiran sense fer-ho. Ja fa anys que tinc la impressió que la única cosa que ha estat inequívocament positiva -en el sentit d’instructiva- de l’anomenat Procés és haver deixat prou clar que l’estructura demogràfica i geogràfica de Catalunya és el Bantustan. Hi ha diferències, naturalment. En el tema de la llengua, per exemple. Allà l’afrikaans es va imposar. Aquí s’ha dit que el català estava normalitzat. Vulgui dir el que vulgui normalitzar, sempre em va semblar que si es podia fer seria si es desnormalitzava una altra cosa, que no sembla. La ironia es troba en que, al final, el resultat és similar. Els zulús parlen zulú o com es digui i els qui parlaven -més o menys- espanyol o castellà, no tinc clar com denominar-lo sense que algú s’exalti, segueixen parlant-lo, aproximadament. Puc captar la resposta irada de l’independentista contumaç: Ens cal un estat! Suposo que té raó, tot i que els Bóers, que tenien estat, dotat, a més, d’una policia adequadament brutal, tampoc se’n va sortir. Mireu que n’arriben a ser de cabuts els negres...o els colonos...

III. La decisió

L’alcalde de Badalona va decidir dur endavant el desallotjament dels immigrants que ocupaven l’edifici emparat per la legalitat, és més, per una ordre judicial. Convé recordar que es tracta d’una acció legal, administrativament correcta i fruit d’una decisió presa per un càrrec electe, amb un 56,73% del vot emès i 18 de 27 regidors. Entre PSC, ERC, Comuns i Guanyem Badalona van obtenir 9 regidors. I són els partits que havien governat la ciutat anteriorment. L’anterior alcaldessa va obtenir un 6% dels vots. Només es pot objectar que la participació no fou precisament massiva: un 58%. No sobra de cap manera que es recordin aquestes dades. És possible que només anessin a votar els components dels dos grups prèviament esmentats, els no-catalans i els inexistents. Si el suport popular és la base de la legitimitat, tenim un problema. Perquè el que no es pot dir és que el senyor García Albiol no hagués anunciat amb veu prou alta quina seria la seva «política» sobre immigració. Si no recordo malament, es podia resumir en tres paraules: fer-los fora. Aquesta contundència explica, suposo, que altres opcions polítiques suposadament més extremistes no rasquin bola a Badalona. El nínxol ecològic del salvador de la identitat, del defensor de l’ordre públic, de l’aplicador local de la doctrina Monroe -Badalona for badalonians!- ja està ocupat. Així doncs, l’alcalde escomet, investit de suport popular i fa fora de l’edifici els 200 desgraciats que hi resistien -n’hi havia hagut fins a 400-. De pas, la policia nacional n’identifica 181 i n’arresta 18 en aplicación de la Ley de Extranjería, segons se’ns diu. Ja que he tocat el tema de l’idioma em crida l’atenció com el parla -so to say- maese Albiol. No és tan un problema de prosòdia, és tan ennassat (gangoso, pels que parlin català ma non troppo) en castellà com en català. No, em refereixo al notable posat d’enuig, per no dir fàstic, amb que exabrupta¹ en català. Tornant al cas, Albiol ha fet allò que va dir que faria. Per tal de comprendre com funciona el mecanisme, convé recordar el que ens deixà ensenyat, amb la mateixa sagacitat amb què ens aclarí molts aspectes de la història del pensament científic, l’insigne professor Alexandre Koyré a The Political Function of the Modern Lie² (1943). En aquest breu llibret Koyré defensa la tesi de que, de vegades, el lider polític menteix dient la veritat. És a dir, proclamant una intenció la veracitat de la qual només és coneguda per l’entorn immediat del lider. No resulta familiar? No recorda aquella summament imbècil reacció de moltes persones quan se les avisa de l’efecte que tindran determinades decisions polítiques? Aquell no s’atreviran, o no ho poden fer.....Quantes vegades he sentit aquestes mostres d’incredulitat o, més aviat de negació terroritzada de la realitat, en els instituts que visitava en qualitat de representant d’un sindicat i advertia del que implicaven engendres legislatius com la LEC o la LOMLOE? Doncs sort que no s’atrevirien...

IV El resultat..provisional

Hi ha hagut, com és natural, un munt de reaccions irades contra la decisió. La imatge dels pobres nois acampats sota el pont de la C31 en uns dies freds -tant freds com són aquí els dies- i plujosos no li ha fet massa bon efecte a l’alcalde. La -inapel·lable- crueltat de l’expulsió ha adquirit un matis dickensià que com es diu ara, ha ferit nombroses sensibilitats. A mi, que no sóc ni de bon tros tan refinat, diré que m’ha tocat allò que no sona de manera considerable. L’acció -o l‘hauríem de denominar directament Aktion?- revela una incapacitat no ja per a compartir, sinó senzillament entendre el dolor dels altres. Per molt altres que siguin. A banda de les manifestacions de rebuig hi ha hagut bona gent que s’ha dedicat a ajudar els pobres desnonats. Els han portat menjar, roba, i fins i tot hi ha qui, si més no temporalment, se n’han endut a casa. Una noble senyora gran surt a la tele mostrant com acull a casa seva dos nois negres. I fa una declaració que em fa pensar. Diu que si es parla de «bonisme» -ja he dit que hi tornaria- ella entén que el contrari seria el malisme o el dolenterisme i ella prefereix el primer. Em recorda una estupenda senyora andalusa que va sortir a la televisió fa uns anys explicant que li havien imposat una sèrie de multes per socórrer persones que havien arribat en pastera, afegint que ho seguiria fent perquè no podia deixar abandonats els seus mojaítos... Caldria matisar, però. Ser bona persona no és ser bonista. I el que ens hauria de preocupar és que algú trobi graciós parlar de bones persones. I de males persones.

1. És, òbviament, un verb inventat. Però no ho aclareixo com a disculpa. Hi ha algun terme més inventat.

2. Alexandre Koyré, The Political Function of the Modern Lie Contemporary Jewish Record, volume 8, number 3 (June 1945), pp. 290-300; i The Liar, Philosophy and Phenomenological Research, volume 6, number 3 (1946), pp. 344-362 (1943).

Hi ha traducció en castellà: La función política de la mentira moderna, Pasos perdidos, Madrid, 2015, a partir de la versió francesa Réflexions sur le mensonge