En defensa de la lectura? va......

 

1. Llegir, no llegir, depèn

Fa unes setmanes se’ns va obsequiar amb un portentós debat públic i publicat sobre la conveniència o la necessitat de la lectura. D’entrada cal dir que no és un afer indigne d’atenció, més aviat semblaria una qüestió molt rellevant des de molts punt de vista. Bo i suposant que hi hagués alguna possibilitat de que el debat tingués lloc entre persones amb una mínima educació i amb una finalitat real de considerar -ja no demano revertir- el massiu deteriorament de l’estat de la qüestió. És a dir, que servís per a convèncer més gent de llegir i de llegir llibres que paguin la pena. Ara bé i sense caure en el nihilisme lacrimogen d’alguns esforçats defensors de la «cultura», és a dir, sense somiquejar, crec que aquesta aspiració és del tot vana. Potser que es pretengui convèncer-nos amb algunes dades estadístiques convenientment amanides de que es llegeix més que mai. Ho accepto. Però sóc del parer que el gran Hans Magnus Enzensberger encertava de ple quan deia, sobre aquesta qüestió, que, per a llegir segons què, era potser millor no llegir: la bajanada és independent del mitja de transmissió emprat per a difondre-la.

2. L’affaire Pombo

La cosa va anar -més o menys- així. Una famosa influencer, una tal Maria Pombo, publica a Instagram o Tick Tock o com es digui unes fotografies de la seva llar. Sembla que part de la tasca d’aquests espècimens consisteix en passar per la cara dels seus seguidors la quantitat obscena de diners que guanyen, les cases meravelloses que tenen i les persones guapíssimes amb qui s’enlliten. El més sorprenent de tot no és tan el nombre desaforat de persones -or similar- que la segueixen (3,3 milions!) sinó el fet que no els produeixi una enveja animal, una ganes boges de prendre-li tot. Sempre ha estat una creença popular que la beneiteria era signe de bondat. No n’estic tan segur. Un cop les fotografies ja són de domini públic, algú amb temps per perdre publica un comentari negatiu: en el fastuós moble que podem identificar com a llibreria que es mostra no hi ha cap llibre. Hi ha un munt de trastos vistosos i -suposadament- de bon gust. Algú que té temps per perdre i que s’avorreix ho fa notar en públic. Per a quina finalitat cal tenir una llibreria si no tenim llibres? No entenc tampoc massa l’escàndol: la senyora Pombo té una llibreria perquè li dona la gana. No veig què calgui cap raó, llevat que es pretengui una qualitat, la coherència, que a hores d’ara té un pes social i cultural més aviat residual. La resposta de Miss Pombo és del tot actual, dit à la nietzscheana manera però a l’inrevés: a ella no li agrada llegir. Ho ha provat, però s’avorria. La polèmica ja està en marxa. Abans de seguir cal dir que molt de l’intel·ligent i sensat que es podria -o s’hauria- de dir del cas ja m’ha arribat, com ara la ponderada versió del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell, que es pot llegir aquí:. Alguns, que tenen temps per perdre, s’avorreixen i -i això és ja més hipotètic- que lamenten i/o envegen la salut financera d’una senyora que proclama que no li agrada llegir, la posen a caldo. Com pot ser que a mi, que sóc tan culte i llegit no m’arribi per comprar-me una llibreria tan llampant com la que té aquesta llumenera d’internet? Pregunta que no es fa en veu alta, naturalment, però que es fa, canviant però alguns termes. I ho deixo en la llibreria, perquè si ens endinsem en el que podríem batejar com iniquitat immobiliària, la cosa s’agreujaria fins a extrems desagradables per no dir res més fort. Heus ací que Mistress Pombo considera ultratjant que es fiquin amb ella perquè no llegeix. Afirma, dolguda, que els qui es presenten com a lectors i malparlem d’ella perquè ella no llegeix no són millors persones que ella. La lectura no els ha fet millors. Ningú -ningú que no sigui ximple- discreparà d’aquesta afirmació certa, encertada, exacta...veritable, m’atreveixo a dir. Per aquesta raó els qui encara han sentit la necessitat de dir alguna cosa sensata al respecte ho han admès: Mademoiselle Pombo té raó quan diu que els qui llegeixen no són millors que ella. Tampoc pitjors, se’m concedirà. Però la cosa no acabà aquí. Un cop engegada, la loquacitat de Madame Pombo no té aturador. Inicia una veritable croada contra la lectura, amb el corresponent enuig dels lectors -es veu que n’hi ha un munt- que la desqualifiquen amb un ardor, com se solia dir, digne de millor causa. Aquests defensors de la lectura que tenen temps, s’avorreixen, envegen i temen l’efecte de les paraules de Lady Pombo carreguen contra la que consideren una perillosa campanya anti-cultural.

3. Solució. De debò algú creu que es pot refutar la tesi?

No crec que la campanya tingui massa èxit. Dubto que els milions de seguidors de Milady Pombo segueixin el seu consell, és a dir que deixin de llegir. Resulta una impossibilitat no solament lògica sinó ontològica: no es pot deixar de fer allò que no s’ha fet mai. Procedir a una refutació de la proposta de Fräulein Pombo és també impossible. Hauríem de coincidir en un univers de discurs similar, ni que fos per una intersecció fortuïta. I no és el cas. Estem en el mateix cas en què es troba Aristòtil quan vol respondre els que demanen que es demostri el primer principi:

Però es pot demostrar per refutació també la impossibilitat d’això, solament amb que digui quelcom l’adversari; i si no diu res, és ridícul tractar de discutir amb qui no pot dir res, si no pot dir-ho. Doncs aquest, tal com és, és per això mateix semblant a una planta.

Metafísica, 1006b

No es discuteix amb un escèptic...o amb una tòtila, ja posats. Hom no discuteix amb les plantes. La única possible «argumentació» podria ser gràfica, i en el cas que ens ocupa ja ha estat intentada: és la bellíssima fotografia que encapçala aquesta entrada. Però tampoc. Ja ens avisa el mateix Aristòtil de que demanar que es demostri segons quines coses condueix de manera falta, ineludible, a la petició de principi. O és que algú se sent capaç d’explicar a Frau Pombo qui era la meravellosa Norma Jean Mortenson? Algú vol parlar amb una planta?