Darrera nota sobre la "utilitat"

 

Pobresa lèxica, incompetència sintàctica. Apuntava en l’anterior entrada dedicada a la qüestió que la causa és la manca de lectura. Com vaig intentar explicar en un article que la Fundació Episteme va tenir la gentilesa de publicar¹, s’està acomplint el pronòstic -o la descripció- que feu, fa ja uns anys, Hans Magnus Enzensberger: els nostres sistemes educatius produeixen analfabets funcionals. I és gairebé impossible que la majoria d’aquests nois als quals volem impartir Filosofia entenguin alguna cosa del que se’ls explica. I tot i que sembla clar que la situació no fa més que agreujar-se, tampoc seria el cas d’adoptar un posat «generacional» i fer això que Valle-Inclán denominava «ponerse estupendo» enyorant els temps en què nosaltres estudiàvem. Recordo companys de classe que no eren estúpids i que no van entendre absolutament res de les classes de Filosofia. I, sobre tot, que no van mostrar cap interès per entendre. Perquè la Filosofia no els deia res. I potser aquest darrer fet és el més preocupant. Avui diríem que no estaven «motivats». Sempre m’ha semblat discutible que calgui basar l’ensenyament en nocions vagament definides com ara la «motivació». Ho explicava amb la seva sornegueria habitual Ricardo Moreno Castillo en el transcurs d’una conferència oferta durant unes Jornades de Secundària del sindicat per al qual treballo². Els nostres alumnes tornen a casa i llurs mares -ara també alguns pares, afegiria- els tenen preparat el dinar o el sopar i ho han fet «motivats» o no. Les coses cal fer-les, i ja està. No es discuteix, i potser caldria fer-ho, que hem de tenir sistemes públics d’ensenyament i que aquest és, ha de ser, obligatori si més no en les seves primeres etapes. Si és així, demanar motivació als estudiants em sembla com a mínim una hipocresia. Cal que vagin a l’escola perquè així ho estipula el sistema polític i social i cal que hi aprenguin uns continguts mínims, també establerts. Però la universalització de l’educació ha causat una reducció progressiva d’aquests mínims. No veig com podem mantenir en el programa educatiu disciplines com la Filosofia i, a la vegada, seguir rebaixant allò que se suposa que cal adquirir a l’escola.

Estic al corrent de la posició d’il·lustres professors com Nuccio Ordine o filòsofs com Giorgio Agamben que defensen la necessitat d’una educació que inclogui l’estudi de la Literatura, l’Art, i fins i tot de la Filosofia, en nom de l’humanisme o la Il·lustració. Ordine empra l’aparent paradoxa de la «utilitat de l’inútil» per a defensar que aquests estudis són útils, més enllà d’una concepció «utilitarista» de la utilitat, del pretès pur profit econòmic. Comparteixo els ideals que inspiren aquesta posició, però se’m queda curta. Per dues raons. La primera: potser el que no es diu en aquests debats és el que seria més necessari elucidar: una cosa és que l’educació hagi de ser universal i obligatòria i l’altra que hagi -o pugui, millor dit- ser la mateixa per a tothom. La segona: malgrat que comparteixi l’ideal d’una «il·lustració universal», em sembla més urgent, de fet, indispensable, que els nostres alumnes puguin tenir una vida digna des d’un punt de vista material. Digna, no «suficient». Com deia el meu pare quan jo li donava la pallissa amb tesis ètiques i polítiques d’alta volada, a la manera d’un Menó contemporani, «la moral comença en les 150.000 pessetes al mes». Diria que ara serien uns 2000 euros. I precisament la més potent impugnació del model «economicista» d’escola és que no ofereix la via per a assolir aquest nivell de benestar, sinó que el que fa, precisament i conscient, és tractar d’impedir-lo.

1.El problema de la comprensió lectora

2.En contra de la educació inclusiva

Un -petit- desacord amb un gran llibre

 

Escolto amb atenció la presentació en línia de La educación cancelada per part del seus editors, Andreu Navarra i David Rabadà¹. En llurs intervencions destaca entre d’altres interessants afirmacions la seva denúncia del caràcter ideològic ultraliberal de la deriva que ha pres l’educació actual. Ja fa uns quants anys que tots els qui ens hem dedicat al negoci -m’agrada la cara d’horror que se’ls posa a tants rosegaaltars com hi ha en el món de l’educació quan empro el terme «negoci»...- sabem, o hauríem de saber que, com en tota activitat socialment rellevant, el component econòmic és essencial. No ens hauria de sorprendre que les organitzacions que tenen alguna cosa a dir en l’economia global prenguin la paraula, proposin, planifiquin el que volen que es faci en educació. I no parlo de cap «mà negra», de cap conspiració ni complot. El programa educatiu actual es basa en treballs, uns acadèmics, altres merament ideològics, públics, disponibles. La documentació sobre educació produïda per encàrrec de l’OCDE, per exemple, està publicada i es pot obtenir arreu.

L’OCDE és una organització econòmica que diu tenir com a missió «dissenyar polítiques per a una vida millor» (sic.), en la que participen 37 països (el darrer en ingressar, Costa Rica, en 2021). El nivell d’exigència «democràtica» de l’organització no és una de les seves virtuts més rellevants: l’Espanya franquista en fou membre fundador (1961). Tot i que avui tots els membres són democràcies més o menys plenes, amb la més que clara excepció de Turquia. En el si de l’OCDE es pot detectar la presència de diversos postulats ideològics, que van des del neoliberalisme més descarnat a plantejaments més propers a una socialdemocràcia tèbia. En el camp educatiu manen els primers. Una de les seves preocupacions més centrals és la vinculació entre educació i política econòmica. No podria ser d’una d’altra manera. I el que potser es destaca més és la necessitat de que un, sinó el principal, objectiu del sistema educatiu ha de ser la capacitat d’aprofitament del talent, l’empleabilitat. Tradueixo: la formació de treballadors d’acord amb les necessitats del mercat. Ras i curt.

Però si més no l’OCDE no enganya ningú. Contempla el problema educatiu des de la seva perspectiva economicista. L’escàndol, per a qui encara en tingui capacitat, es produeix quan hom revisa la -no en puc dir «literatura»- documentació elaborada per les opcions polítiques pretesament progressistes. L’exemple més clamorós és el de l’organisme de l’ONU encarregat de l’educació i la cultura, UNESCO. O potser, com deia Alain Finkielkraut, UBUESCO². Els nefastos informes Fauré i Delors, base doctrinal de gran part del disbarat de l’educació actual, són treballs encarregats per UNESCO, no per l’OCDE. I és com a mínim curiós que aquesta organització, durant anys abanderada del relativisme cultural, de l’anticolonialisme, de la lluita contra el racisme, preconitzi unes doctrines educatives tan reaccionàries. En efecte, totes aquestes preteses innovacions que inclouen mètodes -no metodologies, no saben ni parlar³- ja fracassats que es basen en pseudoteories pedagògiques amb un nivell epistemològic comparable al de l’astrologia, mancades de cap possible validació científica, són aportacions «progressistes». Qui no estigui al cas se’n pot fer una composició prou precisa llegint el magnífic llibre «Escuela o barbarie», de tres dels autors que participen en La educación cancelada, Carlos Fernández Líria, Olga Fernández y Enrique Galindo, que he esmentar anteriorment⁴. El subtítol del llibre es Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda, com tot el llibre, notablement encertat. Els autor reparteixen la responsabilitat del desballestament de la institució escolar entre els poders econòmics i l’esquerra. El meu parcial desacord amb els editors de La educación cancelada, ponents de la presentació, es basa en aquesta constatació, compartida amb aquests autors. Moltes de les mesures més nocives, més contràries a l’equitat, que s’han implantat en educació els darrers 40 anys han estat obra de governs d’esquerres, inspirades en l’ideari d’UNESCO més que no pas en el de l’OCDE.

1. La educación cancelada, Sloper, 2022. La presentació aquí:

2. La dissolution de la culture, Le Débat, 1988. Una versió més extensa de l’argumentació al llibre La défaite de la pensée, Folio, Essais 1987

3. Un exemple del que denomino degradació del llenguatge. Dir "metodologia" on caldria dir "mètode", quan no són el mateix: "Metodologies implementades"

4. Encara la utilitat