De la utilitat, encara. 4

 

Potser la discussió està viciada de base. Tant un model academicista d’escola com un enfocat o subordinat a la capacitació professional poden reclamar per a si una utilitat determinada. I el problema estaria en què s’entén per «utilitat». El debat sobre la relació entre ensenyament i utilitat és tan antic com el debat sobre si cal ensenyar o no i el primer escenari del debat és de combat, és l’enfrontament entre Plató i la sofística. No és de cap manera menor la importància de la diatriba platònica contra el fet que els sofistes cobressin llurs serveis, tal i com fa poc recordava l’amic Jordi Ramírez en el seu blog: La noció clau, Plató ja està alertant de la monetització de l’ensenyament. Però deixo aquest tema de moment¹. Abans convé aclarir una de les -entre tantes altres- coses pitjor explicades dels diàlegs platònics que és, precisament, la connexió entre moral i utilitat. El plantejament més habitual en els llibres de text consisteix en oposar esquemàticament l’utilitarisme sofístic i l’intel·lectualisme socràtic. Mentre que per a un Protàgores la ἀρετή, l’excel·lència –la “virtut”, en una traducció potser menys vàlida²- estaria vinculada a l’obtenció d’avantatges de tota mena, en el socratisme i el platonisme seria la conducta moderada per la raó a la recerca de la justícia. Hi ha aquí més d’un equívoc. O directament més d’un error. El primer consisteix en considerar el pretès utilitarisme sofístic sota categories modernes de difícil aplicació. El pragmatisme modern és innegablement irracionalista. No es veu que aquesta oposició entre utilitarisme i “racionalisme” sigui tan clara en el cas dels grecs. Protàgores, el gran relativista, redacta constitucions democràtiques per a les colònies d’Atenes. I fuig d’Atenes acusat d’impietat, ajudat per Pèricles. Pren partit. D’altra banda, la postura que defensa Sòcrates -fins i tot a Repùblica³- frega sovint un plantejament pragmatista. El diàleg que duu el nom de l’insigne sofista presenta un gir no ja irònic sinó més aviat sarcàstic: en acabar, de forma aporètica, la conversa, les posicions de Sòcrates Protàgores s’han capgirat. Malgrat el tòpic, l’humor platònic és, en moltes ocasions, més proper al sarcasme dur que a la gentil ironia socràtica. Als ulls de Plató, Sòcrates és utilitarista. Una manera molt habitual d’explicar la relació entre Sòcrates i Plató es basa en  la -d’altra banda evident- connexió entre mestre i alumne. Però aquesta consideració és si més no incompleta. El Sòcrates dels diàlegs és el primer dels mites platònics. I, per tant, la tòpica lectura segons la qual els diàlegs de joventut són socràtics i els de maduresa i vellesa ja no, o no tant, es revela poc operativa. Plató s’enfronta a la subordinació de la moral a la utilitat. Però el seu plantejament és molt més complex. Quant que la proposta platònica és, a diferència de la socràtica, política, no menysté el paper de la utilitat. I aquí rau una aparent paradoxa. Un cert rescat de la noció d’utilitat contra l’utilitarisme socràtic. Demonitzar el vessant moral i educatiu de la utilitat és més aviat el resultat d’una certa bajocada idealitzant. Semblaria com si la defensa d’una escola hereva de la il·lustració, ens obligués a menysprear la utilitat. Diria que en tant que es pretengui que l’educació acompleixi una funció socialment rellevant, això no es pot fer. O no s’hauria de fer. Diria que Plató no ho fa.

1. I, per indicació dels savis i amics, no necessàriament per aquest ordre, Ramon Masià i Jordi Ramírez, es recomana, sobre el tema: Money and the early greek mind. Homer, Philosophy, Tragedy, de Richard Seaford, Cambridge University Press, 2004

2. Menys vàlida només si mantenim l’adherència cristiana del terme. Perfectament vàlida si ens atenim al sentit romà de virtus.

3. Ho assenyala emfàticament Stanley Rosen en el seu portentós estudi de la República ja esmentat:  Plato's Republic. A study.  Tot i la progressió dialògica cap a la Idea del Bé, la moral de la polis sempre segueix sent minding your own business.