Filosofia i utilitat, 6

 

Segons l’admirat professor Jordi Sales una classe de Filosofia al batxillerat era una classe de Llengua «a lo bèstia». La pràctica confirma aquesta aparent boutade. Fer entendre sembla el més important. És a dir, no només fer-se entendre sinó donar eines per a la comprensió del discurs. Cal explicar, explicar-se. Però qualsevol plantejament didàctic té límits. La simplificació excessiva deriva en deformació. Moltes explicacions contingudes en llibres de text, en la seva pretensió d’apropar el discurs filosòfic, esdevenen caricatura i absurditat. I tampoc no assoleixen el seu objectiu -sigui el que sigui- perquè, a banda de que Plató, Spinoza, Hegel.... no diguessin «això», això que se’ls fa dir tampoc és entès.

El llenguatge de la Filosofia -i el de la ciència, l’art, la literatura- sembla cada cop més allunyat del que es parla. Les raons són diverses. D’una banda la deformació del sentit de molts termes. Què significa, per a un parlant actual, «intuïció» La "intuició femenina o de l'altra", «enginy» o, encara més fàcil, «lògica», «idea» «saber» o «opinió». I només parlo de termes que encara tenen un cert ús en la llengua. Deixo de banda altres termes, encara més tècnics si es vol, que són gairebé ignorats pel comú com ara «transcendental»¹. Però abans d’aquesta pèrdua de sentit hi ha una problema previ i més devastador. Per posar dades: quan estudiava batxillerat empràvem els fenomenals llibres de text de llengua i literatura espanyola de Fernando Lázaro Carreter i Jesús Tusón. Ambdós alertaven de l’empobriment cada cop més gran del lèxic dels estudiants. Segons Lázaro, Cervantes era l’autor en llengua castellana que desplegava un major lèxic, amb més de 22000 termes (el diccionari espanyol actual de la RAE en recull unes 93000, l’Alcover-Moll més de 160000). I seguia declarant que un estudiant universitari havia de manegar un vocabulari d’entre 10000 i 12000 paraules, però que ja es detectava que en acabar batxillerat molts estudiants comptaven amb un lèxic d’unes 2000 paraules. Si es comprovés avui en dia no crec que la cosa anés millor. De fet sabem que no va millor. Per tant la cosa ve de lluny i no té aspecte de canviar. Com es pot fer una classe de Filosofia a un públic sense lèxic? Si a sobre la pobresa de vocabulari ve acompanyada de manera coherent, inevitable, d’una ignorància sintàctica aclaparadora, el resultat està servit: «no entenc res».... La imatge que encapçala aquesta entrada és una pintura que mostra una Schola Medieval. Tots estan llegint, mestre i alumnes. Si més no tenen el text al davant. Potser la cosa aniria per aquí?

1. El cas concret d’aquest terme és molt il·lustratiu: Se li fa dir el que mai ha significat. I en resulta una exhibició d’ignorància risible, ofensiva gairebé, com vaig prova d'explicar fa un temps: "Inglés medio y el gol transcendental"