El problema de la utilitat. Debatre’n la seva necessitat només té sentit en la confusió en la qual es troben molts sistemes educatius, en una certa tensió entre un model pretesament hereu de la Il·lustració, que eleva a ideal educatiu la formació de ciutadans lliures i un model més economicista que té com a aspiració la producció de treballadors qualificats aptes per a les necessitats de l’economia nacional. D’una banda tenim la que algú ha qualificat com l’única conquesta popular deguda a la Revolució francesa que s’ha mantingut, l’escola pública1 i, de l’altra, la seva subordinació als interessos de classe. Recordava amb molt lucidesa Hans Magnus Enzesberger2 que l’escola republicana va veure substituïda al llarg del segle XIX la noció d’educació per la d’instrucció de les classes populars. Al seu entendre l’escola ha proporcionat alfabetització massiva mentre el sistema productiu capitalista ha necessitat treballadors que sabessin llegir. Un cop aquest habilitat ha quedat obsoleta des d’un punt de vista econòmic, s’ha deixat de banda. Enzensberger deia això en 1985, observant que els sistemes educatiu avançats havien començat a produir el que denominava «analfabets secundaris», és a dir, persones que se suposa que han après a llegir però que no ho fan i, per tant, no saben llegir3. Com a pronòstic ha estat precís. Em sembla que el model educatiu occidental no ha estat «pur», no hem tingut una escola republicana il·lustrada ni un model purament econòmic de gestió de plantilles, sinó un model híbrid que ha fluctuat en un sentit o altre segons qui governava. Un model que permetia -o tolerava, segons com- que en un centre educatiu públic d’un estat occidental amb una economia de mercat un professor de Filosofia expliqués als seus alumnes el concepte de plusvàlua, les condicions de l’opressió econòmica i social en les quals vivien.
Però sembla que el segon model es va imposant, gràcies en part a la inaudita aquiescència de l’esquerra. Incapaç d’entendre el procés, l’esquerra europea cada cop -i de manera incomprensible- més irracionalista ha estat embruixada pel discurs pseudocientífic de la pedagogia i s’ha allunyat del model il·lustrat d’escola. El llenguatge pedagògic contemporani, amb escasses excepcions, amaga la defensa una noció d’igualtat profundament reaccionària. Atès que aprendre segons què resulta dur, feixuc, cansat, és millor eliminar-ho. Per a tots. O només per als pobres, de fet. L’única funció d’igualació real que complia l’escola era la possibilitat de que alumnes provinents d’estrats socials molt baixos prosperessin gràcies a la formació. Això que se solia denominar ascensor social. Dominats pel que podríem denominar la pedagogia del «Ai, pobret!» assistim al progressiu buidat del que se suposa que cal ensenyar en nom d’una igualtat d’oportunitats invertida, és a dir, pensada com a punt d’arribada més que de partida. Un detall sorprenent: de vegades aquest discurs mel·liflu, cursi, de la pedagogia renovadora diu la veritat de manera involuntària. Atès que la immensa majoria dels alumnes de l’escola pública estan abocats a un futur laboral més aviat lúgubre -seran una mena d’autònoms precaris subcontractats a temps parcial4-, cal ensinistrar-los, emprant el verb zoològic també de moda, en la «gestió de les emocions». Un concepte econòmic per a parlar de com cal manegar la frustració, per exemple. Jo sóc més antiquat, o més modern: les emocions es controlen, no es «gestionen» com una cartera de valors.
Ara bé, resulta insuficient queixar-se i blasmar el model, tot reivindicant un sistema educatiu centrat de nou -si ho va estar algun vegada- en els continguts. Resulta ingenu o potser cínic defensar, sense més, l’accés popular a la cultura i el coneixement. No es tracta tampoc de defensar que el sistema s’hagi de centrar en això de nom tan horrible que es diu ara, «l’empleabilitat». Sóc partidari de l’escola basada en l’autoritat intel·lectual -i de l’altra- del docent. Però no es pot oblidar que els nostres alumnes han de guanyar-se la vida. El millor possible. Vull creure que una instrucció rigorosa, exigent, els ajudaria. Segur que més que aquesta estúpida pèrdua de temps en que s’ha convertit anar a l’‘escola.
1. És una de les tesis del magnífic llibre Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda de Carlos Fernández Liria, Olga García Fernández y Enrique Galindo Ferrández (Akal, 2017).
3. He passat el discurs d’Enzensberger a molts alumnes durant anys per tal de treballar amb ell a classe. Una resposta reveladora: la d’algun alumne que s’identificava, sense cap pudor ni pena, amb la figura de l’analfabet secundari («funcional»). Venia a dir «M’heu ensenyat a llegir, però no penso fer-ho....»
4. Si seguís el model retòric neonazi tant de moda que no em canso de blasmar, com en aquesta entrada: Sigles, abreviatures. El llenguatge pseudo-tècnic nazi, aquí hi posaria una sigla, APSUTAPS o una cosa així, infame.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada