La censura 3. Obra d'idiotes

 

No fa massa anys semblava que, si més no en les societats avançades, s’imposaven mètodes més subtils de control polític, moral, mental. Es seguien donant episodis puntuals de censura directa, però en general es substituïa la prohibició i persecució de determinats missatges per la seva difusió en els mitjans de comunicació massiu on passaven desapercebuts en l’onada aclaparadora d’informacions de tota mena. El mecanisme és simple. La saturació torrencial, contínua, d’una pretesa informació, converteix en imperceptibles alguns missatges que podrien ser subversius o pertorbadors. I aquesta tendència semblava reforçada amb l’arribada de la inabastable xarxa global. Però la persistència de règims polítics autoritaris i el retorn de posicions polítiques decididament troglodítiques s’han acabat conjuminant amb la ultracorrecció política de tal manera que tornem a patir de manera potser inesperada una censura molt severa. En veure segons quines pel·lícules de fa no tants anys se senten sovint comentaris del tipus «ara no li deixarien fer...». I no ens sembla potser tan greu perquè els mecanismes actuals de difusió són de molt difícil control. No és debades que les primeres coses que fan els règims polítics menys amics de la difusió lliure de les idees sigui provar de bloquejar internet.

Em sembla una prova constatable de que existeix una considerable dosi d’estupidesa en molts governs que es segueixi practicant la censura. I aquest és el tret comú més destacat de la censura en qualsevol època: la seva imbecil·litat. Des de la nostra situació podem trobar francament risibles els motius d’escàndol d’altres èpoques. García-Berlanga referia en una entrevista els problemes que havia tingut amb la censura franquista. Fins l’extrem que en una ocasió li van tornar un guió amb una escena inicial eliminada. Es tractava d’un pla on preveia col·locar els títols de crèdit. En el guió hi posava «vista aérea de la Gran Vía». Temps després va poder saber la raó d’aquesta sorprenent prohibició. En paraules d’un censor, es temien que Berlanga seria capaç de mostrar dos bisbes sortint del Pasapoga, famós cabaret de l’època situat a la Gran Vía de Madrid. Mort de riure, Berlanga reconeixia que era molt bona idea però que no li havia passat pel cap....La censura franquista va donar moltes més proves de creativitat. La seva suspicàcia només era igualada per una estupidesa colossal. Des de fer canviar una frase d’una novel·la que deia, innocent «Margarita se levantó e hizo gimnasia» -frase que caldria eliminar per motius purament estètics- per «Margarita se levantó y rezó», perquè, com va tronar el censor: «la mujer española, cuando se levanta reza!" fins al deliri perpetrat en el doblatge de Mogambo: per tal que el personatge interpretat per Grace Kelly no cometés adulteri amb el personatge incorporat per Clark Gable, la censura espanyola va convertir el seu marit en el seu germà... Canviant l’adulteri per l’ incest. Tan fenomenal com el canvi del final de Viridiana, de Buñuel, que converteix una presumptament escandalosa relació sexual entre cosins en un molt més pertorbador ménage à trois.. L'estultícia censora no és exclusiva del franquisme. Encara no sabem perquè el règim de Pinochet va prohibir cançons de Camilo Sesto -no, no va ser en una exhibició de bon gust musical- o perquè la dictadura militar argentina va prohibir la teoria de conjunts. Sí sabem, però, perquè hi ha més de 1600 llibres prohibits en escoles dels Estats Units. I sabem perquè el règim xinès ha prohibit l’insofrible dibuixet de Winnie the Pooh de la foto. La veritat és que Xi Jinping s’hi assembla. Se’ns revelin o no les raons, veurem que, en tots els casos, el criteri censor no és només lliberticida. És imbècil.