Si suposem que encara cal impartir Filosofia a l’ensenyament secundari potser hauríem d’examinar quin és el resultat que busquem, quin podem esperar i on estan les majors dificultats per a obtenir-lo. Tot i que en llurs declaracions públiques gairebé tots els polítics es declaren defensors de la presència de la Filosofia en això que s’ha convingut en denominar «currículum» (el programa d’estudis de tota vida), el cert és que en les darreres quatre dècades governs de diferent orientació política -o potser no tan diferent- han maldat per a eliminar-la. I han estat a punt d’assolir l’èxit. La formulació dels estudis de la LOGSE (1990) es carregava la matèria deixant com a obligatòria l'equivalent a la que es cursava en l’antic tercer de BUP i relegava la Història de la Filosofia de l’antic COU a la modalitat «humanística» del Batxillerat. A Catalunya -i a Euskadi, no és casual- es va intentar anat més enllà i liquidar la matèria sense més. Ens hauria d’haver haver obert els ulls la coincidència en la poca passió que la Filosofia despertava tan en governs decididament conservadors com el basc i el català com en el govern espanyol del moment, pretesament progressista. Jo si més no agraeixo la claredat del poca-solta de José Ignacio Wert, ministre del ram entre 2011 i 2015, quan proclamava que calia eliminar «lo que distrae» en els estudis. Per cert, per a quan una monografia sobre els ministres i consellers d’educació que hem gaudit?
No cauré en la tòpica habitual que consisteix en desqualificar els qui es dediquen a la política per a descarregar-nos de la responsabilitat que tenim tots els ciutadans en el que passa. Els polítics no són entitats alienígenes, són el producte de la societat en la qual exerceixen la seva tasca, sigui aquesta la que sigui. També és cert que la realitat social es veu afectada per l’acció del polítics que surten d’ella. Sembla si més no complicat trencar el cercle. Des d’aquest punt de vista, els qui es dediquen a la política -no he entès mai per què se’ls denomina «classe»- no poden tenir una opinió sobre la Filosofia, ni sobre res altre, massa diferent de la que predomini en el medi social. A la fi, una de les habilitats que un bon polític hauria de tenir -bo en el sentit professional, no en un pretès efecte benèfic de la seva acció- és saber per on es mou l’opinió popular. Si no fos així qui es gastaria la morterada que costen les constants enquestes d’opinió que es fan a la ciutadania? Com explicava amb prou clarividència el professor i amic -no necessàriament en aquest ordre ordre- Ferran Sàez1, la democràcia occidental s’ha convertit en una «demoscòpia». No conec cap enquesta sobre la conveniència de fer estudiar Filosofia. Només tinc l’opinió basada en el que he sentit al respecte. Ens movem doncs en l’àmbit de la δόξα. Però l’enquesta seria millor només des d’un punt de vista quantitatiu. La seva «opinió» seria més «certa» perquè és el que diu més gent. El que la gent que no pertany a la professió docent m’ha dit gairebé sempre sobre la Filosofia es basava exclusivament en llur experiència com a estudiant -coneixem algú que llegeixi Filosofia un cop acabat el batxillerat?- i es podria agrupar en dues tesis:
1. Em va semblar un «rollo» (i no vaig entendre res).
2. (No vaig entendre res) però m’ho vaig passar molt bé.
Sembla que per a proveir tan avorriment com diversió convé que el públic no hagi entès gran cosa. O millor, res.
1. El crepuscle de la democràcia, Edicions 62, 1999
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada