Per tal de parlar de la censura cal esmentar Plató, encara que només sigui per una mínima honestedat intel·lectual. Sempre reivindico les lliçons platòniques, per tant cal recordar, m’agradi o no, que Plató volia expulsar els poetes de la ciutat. I no es tracta, entenc, tant de provar una justificació com d’entendre el que significa. També caldria recordar abans que la millor comprensió que sigui possible d’un text d’un altre temps requereix el manteniment d’una determinada distància1. L’expulsió -o la persecució- dels literats, fins i tot dels dolents, és inadmissible en el nostre temps.
Plató reflexi0na sobre una possibilitat remota, la ciutat justa, a partir d’un problemàtic isomorfisme entre la ciutat i l’ànima. Amb la seva fina capacitat lectora, Stanley Rosen, mostra, en el seu estudi sobre la República2, les sorprenents incoherències del «programa» socràtic per a la πόλις justa. Sorprenents en l’escriptura platònica, tant elusiva com habitualment precisa. Una de les explicacions o conclusions que Rosen aporta és tan devastadora que es tendeix a ignorar-la. El diàleg és tan o més irònic que altres. I el que Plató diu, de manera considerablement obliqua, és, entre d’altres coses, que la tasca de construcció de la ciutat justa requeriria una purificació prèvia de l’ànima que en realitat ens abocaria a la seva aniquilació. Altrament dit, la submissió de la part salvatge de la nostra natura es revela com impossible. Ara bé, Rosen és honest. El que acabo de dir no deixaria de ser una més de les «defenses» de Plató. Defenses que no ha demanat. I per tant cal recordar el que diu Rosen:
“The richness of the Republic cannot be properly appreciated without distinguishing between Plato and Socrates. Socrates speaks for those philosophers who have no political ambition and wish to live a life of quiet speculation.
Inside the just city, the native-born philosophers will be compelled to rule by their ostensible sense of justice. This would apply to Socrates as well, were he born into such a city. But in the case of Plato, who went to Sicily three times, whereas Socrates never attempted such a dramatic political role, the Republic is (to repeat an earlier expression) a daydream about the unity of theory and practice. The details of this unification are often, perhaps always, ineffectual and sometimes absurd, but this does not lessen the attractiveness of the prospect of philosophical rule. In this very specific sense, those who make a comparison between Plato’s foray into politics and Heidegger’s abortive career as a Nazi functionary are not entirely wrong. Plato’s Republic is a dangerous book because it presents a highly dramatic argument for the tyranny of truth. It is simply untenable to regard it either as a straightforward utopia or as a concealed repudiation of philosophical zeal in the pursuit of justice. In an age in which philosophy has been replaced by science and technology, the danger of the tyranny of truth should be more, not less, visible than in classical antiquity.”3
Potser Plató no fa fora ningú de la πόλις. Potser només planteja la possibilitat d’una ciutat on no matin Sòcrates.
Nota bene. Per un curiós fenomen de sincronia, fa uns dies l'amic Jordi es feia ressó en el seu Blog Sempre s'exagera de l'aniversari de la mort del professor Rosen - pèrdua de les grans, reals- i de l'aparició d'un llibre pòstum sobre el Fedre.
1. No em sembla necessari tornar sobre les lectures que han fet de Plató el primer ideòleg del totalitarisme, l’origen teòric del nazisme, del bolxevisme, etc. Tampoc emprendre la seva defensa. Són lectures, com la de Popper, mancades de la distància esmentada.
2. Plato’s Republic. A Study, Yale University Press, New Haven & London. 2005
3. op. cit. p. 143
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada