Darrera nota sobre la "utilitat"

 

Pobresa lèxica, incompetència sintàctica. Apuntava en l’anterior entrada dedicada a la qüestió que la causa és la manca de lectura. Com vaig intentar explicar en un article que la Fundació Episteme va tenir la gentilesa de publicar¹, s’està acomplint el pronòstic -o la descripció- que feu, fa ja uns anys, Hans Magnus Enzensberger: els nostres sistemes educatius produeixen analfabets funcionals. I és gairebé impossible que la majoria d’aquests nois als quals volem impartir Filosofia entenguin alguna cosa del que se’ls explica. I tot i que sembla clar que la situació no fa més que agreujar-se, tampoc seria el cas d’adoptar un posat «generacional» i fer això que Valle-Inclán denominava «ponerse estupendo» enyorant els temps en què nosaltres estudiàvem. Recordo companys de classe que no eren estúpids i que no van entendre absolutament res de les classes de Filosofia. I, sobre tot, que no van mostrar cap interès per entendre. Perquè la Filosofia no els deia res. I potser aquest darrer fet és el més preocupant. Avui diríem que no estaven «motivats». Sempre m’ha semblat discutible que calgui basar l’ensenyament en nocions vagament definides com ara la «motivació». Ho explicava amb la seva sornegueria habitual Ricardo Moreno Castillo en el transcurs d’una conferència oferta durant unes Jornades de Secundària del sindicat per al qual treballo². Els nostres alumnes tornen a casa i llurs mares -ara també alguns pares, afegiria- els tenen preparat el dinar o el sopar i ho han fet «motivats» o no. Les coses cal fer-les, i ja està. No es discuteix, i potser caldria fer-ho, que hem de tenir sistemes públics d’ensenyament i que aquest és, ha de ser, obligatori si més no en les seves primeres etapes. Si és així, demanar motivació als estudiants em sembla com a mínim una hipocresia. Cal que vagin a l’escola perquè així ho estipula el sistema polític i social i cal que hi aprenguin uns continguts mínims, també establerts. Però la universalització de l’educació ha causat una reducció progressiva d’aquests mínims. No veig com podem mantenir en el programa educatiu disciplines com la Filosofia i, a la vegada, seguir rebaixant allò que se suposa que cal adquirir a l’escola.

Estic al corrent de la posició d’il·lustres professors com Nuccio Ordine o filòsofs com Giorgio Agamben que defensen la necessitat d’una educació que inclogui l’estudi de la Literatura, l’Art, i fins i tot de la Filosofia, en nom de l’humanisme o la Il·lustració. Ordine empra l’aparent paradoxa de la «utilitat de l’inútil» per a defensar que aquests estudis són útils, més enllà d’una concepció «utilitarista» de la utilitat, del pretès pur profit econòmic. Comparteixo els ideals que inspiren aquesta posició, però se’m queda curta. Per dues raons. La primera: potser el que no es diu en aquests debats és el que seria més necessari elucidar: una cosa és que l’educació hagi de ser universal i obligatòria i l’altra que hagi -o pugui, millor dit- ser la mateixa per a tothom. La segona: malgrat que comparteixi l’ideal d’una «il·lustració universal», em sembla més urgent, de fet, indispensable, que els nostres alumnes puguin tenir una vida digna des d’un punt de vista material. Digna, no «suficient». Com deia el meu pare quan jo li donava la pallissa amb tesis ètiques i polítiques d’alta volada, a la manera d’un Menó contemporani, «la moral comença en les 150.000 pessetes al mes». Diria que ara serien uns 2000 euros. I precisament la més potent impugnació del model «economicista» d’escola és que no ofereix la via per a assolir aquest nivell de benestar, sinó que el que fa, precisament i conscient, és tractar d’impedir-lo.

1.El problema de la comprensió lectora

2.En contra de la educació inclusiva