Impartir Filosofia 2. És útil?

 

No tinc la menor intenció de justificar la necessitat de la Filosofia en els programes d’estudis ni de demanar perdó per haver-m’hi dedicat. Sempre he estat partidari de citar els savis abans i enlloc d’opinar. I en aquest cas ja ho he fet, quan fa uns dies vaig emprar una resposta de Gilles Deleuze a la pregunta per la utilitat de la Filosofia: en l’entrada del dia 27 de setembre que es referia a la presumpta utilitat de la Filosofia. 

Però una cosa és subscriure plenament la resposta de Deleuze i l’altra defensar que se segueixi ensenyant Filosofia als instituts. La decisió al respecte hauria de passar per una mínima anàlisi de diverses qüestions diferents però interconnectades. La primera seria la de la pretesa «utilitat» d’aquest ensenyament. El text de Deleuze proporciona un argument si més no sòlid: no hi ha cap altra disciplina l’objectiu de la qual sigui la crítica de totes les mistificacions. I en aquest sentit cal reconèixer que aquesta tasca és tan necessària en els nostre temps com ho era fa segles. Potser ho és encara més en la nostra època, on la velocitat de difusió de l’estupidesa, de la superstició, de l’opinió més poc fonamentada s’ha multiplicat de manera inaudita, en els temps en els quals s’ha produït allò sobre el qual advertia ja fa uns anys Umberto Eco i que vaig citar en la primer entrega d’aquest quadern com a veritable lema: Captatio benevolentiae. Tothom sent ara el ximple de poble, no només la resta de ximples que eren al bar amb ell. Ens abasseguen les legioni di imbecilli que segons Eco pul·lulen per internet...

En cert sentit la nostra època ha estat l’escenari d’un veritable retrocés i cal lluitar contra la irracionalitat, la manca de distinció entre saber i opinió. Les cadenes de televisió privades i els canals d’internet ofereixen serveis d’endevinació, de tarot, es publiciten arreu teràpies basades en creences completament desacreditades i fins i tot els diaris «seriosos» segueixen publicant horòscops. De vegades sembla que hauria estar millor seguir sent catòlics, davant de l’evidència del retorn de creences i disbarats que, si més no, l’església tenia sota -un cert-control.

Des de la perspectiva estrictament escolar ens podria valer aquest argument: la Filosofia ens serviria per a inocular una dosi de saludable escepticisme en l’alumnat, exposat a la quiromància, la nigromància i la resta de subproductes de l’estupidesa més pregona. I encara un altre, que havia gosat emprar amb els alumnes de primer de batxillerat en les primeres classes de Filosofia. A banda d’aclarir-los que la presència de l’assignatura tenia una utilitat radical, innegable, que jo em guanyés la vida, els proposava una versió ampliada de l’argument aristotèlic, segons el qual, atès que la Filosofia no serveix per a res, tampoc no serveix a res. Clar que aquest argument només funciona si acceptem prèviament aquella demostració inigualable d’optimisme antropològic amb què Aristòtil arrenca el primer llibre de la Metafísica: Els homes tendeixen per naturalesa al saber..L’ampliació consistia en una mena de reducció a l’absurd. Si s’examina tot el que s’impartix en un institut, tampoc no es veurà més utilitat, ara sí, en el sentit habitual, social, del terme, en cap de les matèries a estudiar. El meu intent de defensar la presència de la Filosofia en el programa (jo no dic «currículum», no em dona la gana) derivava en una impugnació de l’ensenyament de tot, del tot.