Fa bastants anys un amic que manté un blog més que admirable m’animava a obrir-ne un. La meva resposta fou que qualsevol imbècil podia escriure’n un. I no em referia al seu, sinó a un que eventualment pogués escriure jo. Tinc molt clar que és discutible tant que tingui alguna cosa a dir com que, encara més, el que pugui dir tingui algun interès o valor. En aquesta qüestió el meu model és Josep Pla. Els més veterans recordaran una cèlebre entrevista que concedí a Joaquín Soler Serrano per a la televisió. Després de molts dels seus vitriòlics comentaris sobre alguns escriptors -molts d’ells perfectament compartibles- Pla feia una pausa per xuclar la cigarreta eterna que li tacava els dits de groc i feia un afegitó que deia, més o menys: «Bueno es solo mi opinión, que no vale nada, esto usted luego lo quita...» Sí, era un posat, falsa modèstia, coqueteria, però ho deia. Si un escriptor de la seva talla treu importància al que diu, com no hem de fer-ho els altres, que no tenim el seu talent. Que no en tenim cap.
A més cal tenir present el dictum del gran savi Umberto Eco sobre el que es diu a Internet: "I social media danno diritto di parola a legioni di imbecilli che prima parlavano solo al bar dopo un bicchiere di vino, senza danneggiare la collettività". Dret de parlar a legions d’imbècils, aquest terme ja l’he emprat…. Abans d’Internet i, sobre tot, abans de les xarxes socials, les opinions del ximple del poble només les patien els qui, normalment tan ximples com ell, s’estaven al bar mentre desbarrava davant d’un got de vi. De vi dolent.
Però la cosa es posa més i més perillosa. Ens ofeguem en un constant allau de ximpleries, mentides, insults i opinions si més no repulsives. Per tal de pair tanta indignitat, ens inventem termes o en reconvertim alguns per donar a tot plegat una certa aparença de normalitat i per a consolar-nos amb una falsa sensació de domini. La mentida absoluta i moralment putrefacta és un «fake new», que queda com més lleuger i la badomeria (el «bulo»), la insidia verinosa i ultratjant, es pot escampar sense cap control ni conseqüència i tan se val perquè no hi ha res fals en el regne de la «postveritat».
La paradoxa és que aquesta aparent llibertat per a dir el que es vulgui coincideix amb el retorn de la censura o, com a mínim, de seriosos intents d’instaurar-la de bell nou. Retorn des de la font de sempre, la reacció recalcitrant i des d’una altra més recent, la censura «progressista», l’extremisme de la vella «correcció política». Dit de passada, em sobta que no s’hagi destacat la connexió entre totes dues. En el cas espanyol, flagrant. Aprofitant els aires inquisidors de determinada esquerra intolerant, un govern de dretes reactivà un règim de censura presumptament impropi dels nostres temps.