«La empresa de China» del professor Manel Ollé1, narra, amb una profusa i contundent base documental i bibliogràfica una de les iniciatives colonials més ximples de les que tinc notícia. És un tema que em fascina. No solament el colonialisme en si, amb la seva brutalitat i horror, sinó també el seu aspecte ridícul, directament imbècil. Durant el mes d’abril ja vaig dedicar, sota el títol Estupidesa colonial, quatre entrades al més idiota del comportament colonialista, que es produeix quan la metròpoli fa la guerra als oprimits que s’han alçat en armes per treure-se-la de sobre d’una vegada.
No tinc cap intenció de banalitzar l’horror colonial. Ans al contrari, crec que fotre-se’n de les potències colonials és saludable i ajuda la causa. Qui riu no té por.
No crec que el llibre pretengui ser humorístic, però jo vaig riure llegint sobre els deliris dels navegants i conqueridors espanyols. L’efecte còmic augmenta pel contrast entre la magnitud homèrica d’aquells viatges i les pretensions ridícules que els motivaven.
Potser una certa persistent mentalitat eurocèntrica explica la ceguesa amb la qual seguim llegint la història universal. En 1405, els agosarats navegants portuguesos que “descobriran” la ruta a les Índies tornant a Portugal des del continent indostànic el 1499, encara xipollegen als voltants de Ceuta. Entre el mateix any i el 1433, la flota imperial de la dinastia Ming, comandada per l’eunuc Zheng He realitza fins a 7 expedicions arribant a Ceylan, l’Índia, el Golf Pèrsic, el Mar Roig i la costa oriental de l’Àfrica. La flota consta de més de 300 vaixells, alguns dels quals desplacen fins a 1500 tones, és a dir, cinc cops més que el vaixell amb el qual Vasco de Gama arribarà a l’Índia dècades després. Les tripulacions xineses sumen més de 20.000 homes. De Gama va sortir de Lisboa amb cinc vaixells i uns 160 homes.....la decisió dels emperadors Ming de concentrar llurs esforços en la defensa de la frontera nord de l’imperi i d’abandonar la possibilitat de l’expansió per mar expliquen que Europa no acabés essent colonitzada per Xina. La historiografia occidental2 ha començat recentment a comprendre que el centre del món no ha estat sempre Europa. De fet, només ho ha estat en el relativament breu període de temps en el qual no ha ha estat Xina que, recuperada de la decadència de la darrera dinastia Manxú, provocada en gran part precisament per la submissió colonial, aspira a tornar a ser el «país del centre»3.
1. La empresa de China. De la Armada Invencible al Galeón de Manila, Colección El Acantilado, 60 Barcelona, 2002
2. És instructiu llegir, per exemple, el llibre de Peter Frankopan The Silk Roads: A New History of the World, Knopf Doubleday Publishing Group, New York 2017. Hi ha traducció espanyola, amb el títol no massa exacte de El corazón del mundo. Una nueva historia universal, a Crítica.
3. No se com es diu en xinès, però els japonesos ho tenen clar. Empren la mateixa grafia i diuen 中国 (chugoku, el País del Centre)