De dimonis, lladres i pirates

És a dir, la neurociència ha descobert el que la Filosofia i la literatura sostenien des de fa segles. No hi ha civitas sense ordre. Hi ha com a mínim, que jo conegui, tres autors que ja van indicar, en el seu moment, la necessitat indefugible d’un ordenament legal en el cos social. En 1795, Kant escriu a “La pau perpètua”:

«El problema del establecimiento de un Estado tiene siempre solución, por muy extraño que parezca, aun cuando se trate de un pueblo de demonios; basta con que éstos posean entendimiento.»

La paz perpetua, Suplemento primero, De la garantía de la paz perpetua

Es pot establir un estat, pot haver una república basada en els principis de la Il·lustració, en el dret i la democràcia, que avanci amb els altres estats cap a la pau perpètua perquè la seva única condició de possibilitat és la racionalitat. Cal recordar que en la recerca de la llei moral, Kant estableix que s’ha de basar en alguna cosa que tinguin tots els homes si el que es vol és que aquesta llei sigui una veritable llei, és a dir, universal. I allò que tots els homes tenen és enteniment. Kant demostra el seu optimisme il·lustrat: hi podria haver estat fins i tot en un pobre de dimonis. Només caldria que tinguessin enteniment. Només....Des d’una visió antropològica molt més desencantada inverteixo l’argument. Si existís el poble de dimonis hauria de tenir lleis. Mentre Kant posa per davant la condició racional, jo poso la maldat. O si més no, la considero inherent a la natura humana (inherent, que hi és, no co-extensiva). Per tant, a més del que significa el text Kant –o el que crec que volia dir- per a mi significa que fins i tot els dimonis necessiten regles.

Temps abans: En la segona part del Quijote, quan aquest i Sancho Panza arriben a Barcelona, entren en contacte amb un fenomen abundantíssim en la Catalunya dels segles XVI i XVII, el bandolerisme. Coneixen Perot Rocaguinarda, també conegut per Perot lo lladre, el més famós dels bandolers catalans. Cervantes l’anomena Roque Guinart:

“Mandóselos volver al punto Roque Guinart y, mandando poner los suyos en ala, mandó traer allí delante todos los vestidos, joyas y dineros y todo aquello que desde la última repartición habían robado; y haciendo brevemente el tanteo, volviendo lo no repartible y reduciéndolo a dineros, lo repartió por toda su compañía, con tanta legalidad y prudencia, que no pasó un punto ni defraudó nada de la justicia distributiva. Hecho esto, con lo cual todos quedaron contentos, satisfechos y pagados, dijo Roque a don Quijote:

—Si no se guardase esta puntualidad con estos, no se podría vivir con ellos.

A lo que dijo Sancho:

—Según lo que aquí he visto, es tan buena la justicia, que es necesaria que se use aun entre los mesmos ladrones.”

Això diu Cervantes en 1615. A banda de la curiosa repetició “Mandóselos, mandando, mandó” que en el cas d’un geni no atribueixo a descuit, sinó que és signe retòric de l’autoritat del bandoler, quedem-nos amb la sagaç observació de Sancho. La justícia és tan bona que s’empra fins i tot entre lladres.

Però no és solament una tesi moderna. El llibre primer de la República, escrit anys abans que la resta del diàleg, presenta una discussió amb Trasímac, un partidari de la tesi segons la qual la justícia és la força. Se l’ha comparat sovint amb Hobbes. En el curs de la conversa, Sòcrates pregunta:

«Et sembla que un estat o un exèrcit, o una banda de pirates o de lladres, o qualsevol altre grup que es proposés fer alguna cosa injusta en comú, podria tenir èxit si cometessin injustícies entre ells?"

República, Llibre I, 351c

De nou lladres. I pirates també. Que no se la juguen uns als altres. Que tenen un codi. Són grups que es «proposen fer alguna cosa injusta en comú». Però cal que no cometin injustícies entre ells. Una lectura optimista i, al meu entendre errada, diria que hi ha esperança en el fet que fins i tot els malfactors respectin alguna regulació. Jo ho entenc a l’inrevés. Es tracti d’un cor de l’exèrcit de salvació o d’una horda de saquejadors, si no hi ha una limitació legal, i penal, si no hi ha, per tant, càstig, no hi ha grup. De la mena que sigui.