L'escriptor veneçolà Ibsen Martínez dedicà fa uns anys un interessant article a la història del baseball al seu país que es pot llegir aquí: Trópico de béisbol
Bé, interessant sobre tot, suposo, per aquells a qui ens agrada aquest esotèric esport. Com diu Martínez molt sagaçment és "un deporte cuyas reglas vistas de lejos, siempre parecen excepciones”. Martínez explica que la introducció del baseball a Veneçuela va ser molt semblant a la que va tenir lloc a Cuba. L'esport el van importar els nois de casa rica i ràpidament va ser imitat i adoptat per les classes populars. No va ser imposat per un batalló de marines.
No es pot parlar d'esport sense fe referència al seu vessant polític. Els governs -i les grans corporacions, però un motiu ben diferent, fer quartos, que gairebé sembla menys detestable- dediquen una gran quantitat de diners a la promoció de l'esport competitiu. Només cal veure el tractament que els mitjans donen als èxits dels esportistes nacionals. I amb quin acarnissament tracten els seus "fracassos". Com ja he fet notar en parlar de determinats trets retòrics vigents en el discurs públic actual, hi veig l'herència nacional-socialista. Si més no, la demostració del patriotisme més cridaner.
Martínez toca un altre aspecte polític que ja vaig comentar de passada en la primera entrada que vaig dedicar a l'esport. L'esport professional -expressió en el fons contradictòria- és un veritable ascensor social. I al final de l’article ens en parla, afegint de pas la referència a un fet d’indubtable recorregut polític.
"Mucho antes de convertirse en comandante, Hugo Chávez intentó, como tantos jóvenes sin recursos, escapar de la pobreza convirtiéndose en lanzador (zurdo, como cabía esperar) de grandes ligas. Y aunque solía salpimentar sus interminables arengas con jerga beisbolística, un día le dio por abolir por completo el béisbol profesional, dando las mismas razones anticapitalistas que dio Fidel Castro para hacerlo en Cuba en 1960. La afición venezolana, notablemente la chavista, puso el grito en el cielo y eso mató el proyecto.
Me pregunto cómo sería el mapa político latinoamericano actual si, en lugar de convertirse en un autócrata delirante que despilfarró toda la riqueza de su país, Hugo Chávez hubiese colmado su sueño de adolescente de llegar a ser el lanzador zurdo de liga grande más ganador en toda la historia del béisbol en Venezuela."
No comparteixo necessàriament l'animadversió de l'autor per Hugo Chávez. És un personatge més que discutible, a l'ombra del qual va seguir existint una corrupció sideral. Però d'una banda el seu va ser el primer govern que provà de fer alguna cosa per les classes socials més desafavorides i, de l'altra, la catàstrofe econòmica no s'explica sense recordar la pressió del boicot nord-americà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada