武士 の 孤独 Bushi no kodoku

武士 の 孤独 Bushi no kodoku

Quadern d'autodefensa

dimecres, 31 d’agost del 2022

The human stain

Ahir, 30 d’agost de 2022, estava preparant una continuació sobre el tema de la traducció, però, i la data ho diu tot, em veig obligat a dir el següent:

L’any 2001 es publicà The human stain, de Philip Roth. La novel·la explica la devastadora caiguda en desgràcia de Cameron Silk, eminent professor de llengües clàssiques i degà d’una prestigiosa universitat, arrel d’una acusació de racisme que, tot i ser completament mancada de sentit, inversemblant, prospera i acaba amb la carrera acadèmica del professor de manera directa i amb la seva vida més endavant. Ens assabentem del drama a través de les converses que Silk manté amb un seu veí, l’escriptor Nathan Zuckerman. Els qui hagin llegit Roth sabran que, en certa mesura, aquest personatge és el portaveu del mateix Roth, això que els crítics acostumen a denominar alter ego. Dic en certa mesura perquè la novel·la s’articula al voltant de l’eix que conforma la veu del personatge i la d’un narrador omniscient, una veu externa, més habitual de la tradició narrativa. Les obres de Roth són la prova de que és possible una literatura amb tot l’aparell lingüístic i retòric de la narrativa contemporània sense produir «bodrios» il·legibles, castanyes d’avorriment oceànic disculpades en nom de l’experimentació i la modernitat, sinó llibres amens que no es cauen de les mans. En aquest sentit, i sense desvelar-lo per si algú no ha llegit el llibre, Roth no es queda en l’exposició del trajecte vital del protagonista sinó que el connecta amb gran destresa no solament amb la posada al descobert de la nova inquisició de la correcció política i de la realitat social de la qual n’és símptoma, i, a més, incorpora un veritable McGuffin digne del millor Hitchcock perquè encara que la trama es sostindria sense ell, amb ell cobra un sentit encara més ple, rotund, demolidor.

Però què diu el professor Silk per a ser condemnat a galeres?

The class consisted of fourteen students. Coleman had taken attendance at the beginning of the first several lectures so as to learn their names. As there were still two names that failed to elicit a response by the fifth week into the semester, Coleman, in the sixth week, opened the session by asking, "Does anyone know these people? Do they exist or are they spooks?”

Philip Roth, The human stain

És a dir, en un curs de catorze estudiants, n’hi ha dos que, passades cinc setmanes, no han fet acte de presència. En la primera classe de la sisena setmana, en passar llista, Silk pregunta als estudiants si algú coneix els dos absents, si existeixen o són spooks, terme informal per a «espectre», «fantasma». Tothom que se les hagi hagut amb llistes, a la feina, a l’escola, a l’exèrcit (és on passa més) haurà viscut un episodi de «l’home invisible». I els dos estudiants absentistes són negres. Ui, perdó, afroamericans, de pigmentació intensa o com es digui ara, que no voldria ser caçat com el professor Silk. El més deplorable de tot, un cop presentada la denúncia per racisme basada en un insult inexistent a unes persones absents, no és la implacable posada en marxa de la maquinària de destrucció del personatge, sinó l’actitud covard, repulsiva, dels amics que, tot i saber que es tracta d'una calúmnia infame, no fan costat a Silk. Prenguin nota.

No coneixia el professor Joan Ollé més que per aparicions televisives i articles de premsa i entrevistes. No sóc afeccionat al teatre i em limito a acceptar que era un actor i director com a mínim notable. No puc saber si era culpable de les acusacions que van conduir a la seva defenestració com a professor d’art dramàtic, tot i que la fiscalia va arxivar la causa. Sí veig que aquest darrer fet s’ha destacat poc, amb la boca petita, en les notícies sobre la seva mort. Sí sé que tenia una posició molt contrària a la nova teodicea catalana. (qui no sàpiga què significa, que miri el diccionari). Costa no establir una connexió.

Nota bene. No hi ha cap mena de dubte de que la història està plena d’abusos, socials, econòmics, sexuals, de tota mena. No administrar amb prudència la denúncia d’aquests fets, emprar la «taca humana» a tort i a dret no li fa cap bé a la causa de la justícia, de l'emancipació. L’embruta i l’equipara a la persecució obra dels poderosos.

dimarts, 30 d’agost del 2022

Dasein, Da-sein, Ser-ahí, Estar-ahí..Com?

Un exemple eminent d’aporia de la traducció. Sein un Zeit fou traduït a l’espanyol per José Gaos l’any 1951. No em sembla correcte ni des del punt de vista intel·lectual ni ètic retreure res a un mestre que va dur a terme una tasca titànica en intentar apropar al públic de llengua espanyola tants clàssics de la Filosofia: Hegel, Fichte, Kierkegaard, Husserl, Scheler...a banda dels estudis, treballs, lliçons. I tot això en l’exili mexicà. El seu magisteri encara és més notable si pensem en la misèria de la vida intel·lectual de l’Espanya del moment, misèria casposa que en bona mesura encara no ens hem tret de sobre. Però sí es pot dir, amb tot el respecte, que la seva temptativa de dir en espanyol el que, per exemple, diu Heidegger en alemany, tot i voler «deixar en pau el lector», resulta en un text en moltes ocasions il·legible. Gaos intenta retorçar la llengua espanyola tal i com Heidegger fa amb l’alemany. La sintaxi té uns límits i en superar-los no sempre entrem en la poesia. El mateix passa amb la traducció certament difícil d’alguns termes. L’exemple més conegut. Una tesi essencial del pensament de Heidegger és la distinció entre l’Ésser (Sein) i l’existir (Dasein). A més, això que denomina Dasein presenta una estructura específica, el seu caràcter temporal, que el distingeix d’una comuna noció d’existència i també d’una comuna noció d’entitat. La raó és que, precisament, Heidegger pretén superar el que segons ell ha constituït el camí de la metafísica occidental, lligada a, obsedida per la comprensió de l’Ésser com a presència.

La solució de Gaos és traduir Dasein (i les vegades que apareix escrit Da-sein) per «Ser-ahí». Podem preguntar-nos, jo ho faig, sinó n’hi havia prou amb traduir per «existir» o per «existència», aclarint amb una nota que hem de recordar què significa el terme en el text de Heidegger. En castellà no resulta forçat substantivar un infinitiu, «el existir» i en català ens podríem acollir a l’abstracte «existència». Però no ha anat per aquí la cosa. En aquesta confusió que he esmentat entre el deixar en pau el lector i l’autor, s’han seguit fent invents notables. Exemple. Els traductors de Wahrheit und Methode de H.G.Gadamer al castellà, Ana Agud Aparicio y Rafael de Agapito diuen en una nota al text que parla de Heidegger:

Preferimos la fórmula «estar ahí» a la de «ser ahí», propuesta por J. Gaos, porque no infringe ninguna regla sintáctica del español, lo que sí hace la otra alternativa, así como porque «estar ahí» es una forma habitual de expresarse en nuestro idioma, como lo es en alemán Dasein; una traducción estilística y lingüísticamente tan forzada e inhabitual como «ser ahí» confiere al término un esoterismo, y un aura de concepto extraño, que es completamente ajena al original alemán. Sin embargo es también una traducción parcial e inevitablemente deficiente, pues en ella se pierde la resonancia ontológica del segundo término del compuesto Da-sein, aunque se conserva su significado estricto y su connotación habitual (N. del T.).”

És cert que potser “estar ahí” és menys forçat i aprofita el fet que el castellà diferencia ésser i estar, cosa que no fan altres llengües. Però també és cert que el prefix «ex» d’existir del llatí exsistere ja indica un «allà». El diccionari de la RAE recull que «existir» significa «dicho de una cosa, ser real y verdadera» que deu ser el que s’entén de manera usual per aquesta paraula. Enlloc d’emprar el terme «existir» o «existència» amb el mecanisme de la nota aclaridora, els traductors opten per la inclusió del terme «estar-ahí» ...amb una nota que pretén ser aclaridora. També cal dir que al llarg de la traducció -d’una dificultat extrema, evidentment- no els costa inventar-se algunes paraules més.

Tornant a l’obra de Heidegger, des de fa uns anys comptem amb una nova traducció de Sein un Zeit realment millorada, a càrrec de Jorge Eduardo Rivera, que va comptar amb la col·laboració de H. G. Gadamer, de Friedrich-Wilhelm von Herrmann, l’editor alemany i el mateix Heidegger. Cal dir que el text és molt més llegible, de fet, «està» en espanyol. Però recau en el vici. Ha intentat deixar en pau el lector i, a la vegada, l’autor, en declarar que hi ha termes que no es poden traduir.. deixant, per exemple, Dasein així, en alemany. Una lectura en espanyol amb termes en alemany. Segur que el que diu Heidegger no es pot dir en espanyol, o en català, o en mandarí?

dilluns, 29 d’agost del 2022

De la traducció

 

La professora Christiane Stallaert, antropòloga i hispanista, és autora d’un llibre esplèndid titulat Ni una gota de sangre impura: la España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara1 en la qual, amb el suport d’una exhaustiva documentació brillantment analitzada, estableix una similitud prou sòlida entre la política etnicista de l’Espanya dels segles XV i XVI i la política racial del règim nacional-socialista. Una de les tesis més inquietants del llibre s’estableix a partir de la noció de «casta». Tot i que habitualment se’n faci un tractament més o menys folklòric, Stallaert argumenta el pes del «casticismo» en la política ètnica de la monarquia hispànica, en el seu antisemitisme. Tampoc seria tan estrany: ja en el segle XX el nacionalisme-cañí franquista encara proclamava amb la seva cridòria contrafeta i saltataulells l’esplendor de la «raza» espanyola2. En qualsevol cas, llegir en paral·lel els estatuts de «limpieza de sangre» d’Aragó i de Castella i els textos sobre la diferència de races dels nazis és molt revelador. Les metàfores zoològiques, la comparació dels jueus amb diverses bestioles més o menys desagradables, o amb la brutícia i les malalties són sorprenent semblants. Tornaré sobre el tema. M’interessa ara un aspecte previ, menor si es vol. En el pròleg del llibre Stallaert dedica atenció al problema de la traducció de textos. Segons diu, hi ha dues maneres de traduir, una deixant en pau al lector i l’altra deixant en pau a l’autor. La primera consisteix en esforçar-se en posar en la llengua de destí tot el que diu el text original, o, si més no, tot el que es pugui. La segona consistiria en desistir de traduir el que resulti més problemàtic deixant-ho en la llengua original. Aquesta darrera tàctica es justifica amb una pretesa escrupolositat filològica que té una certa base. Hi ha termes, girs, expressions gairebé intraduïbles. Tirar d’aquest fil sense prudència pot, però, conduir a posicions properes al racisme més rampant. Seria el tipus de tesi que defensa la impossibilitat de dir segons què en algunes llengües, o la tesi concomitant segons la qual només algunes llengües serveixen per al pensament especulatiu. Arrel de la polèmica produïda pel seu llibre sobre Martin Heidegger3, Victor Farias referia el moment en què es va produir la sospita. Farias demanà a Heidegger permís per a traduir Sein und Zeit a l’espanyol, atesa la insatisfacció que li produïa la traducció de José Gaos, tot dient-li que mentre que llegint Parmènides aprenia grec i que llegint-lo a ell aprenia alemany, no aprenia espanyol llegint la traducció de Gaos. Heidegger va respondre complagut que Farias havia entès que només el grec i l’alemany eren llengües veritablement filosòfiques. Potser el que més estupefacció produeix que una persona amb la intel·ligència de Heidegger digués una estupidesa d’un tal calibre.

Staellert extreu una conclusió pertorbadora de la segona tàctica: en la traducció de llibres de i sobre el nazisme aquesta manera de fer està molt estesa. Es deixen en alemanys molts termes -Führer, Endlosung, Sonderkommando...- per a crear una distància entre el traductor i el lector i l’origen del text, una distància exculpatòria: «No som com ells...» En un context diferent, el dels textos filosòfics, també és freqüent el recurs, però amb la intenció contrària: «no arribem a ser com ells».... I no és gens estrany que s’hagi fet més freqüent precisament a partir de les traduccions de Heidegger.

1. Círculo de lectores/Galaxia Gutenberg, 2006.

2. No debades “Raza” és el títol de la imbecil·litat en forma de pel·lícula d’exaltació de l’heroisme «nacional» amb guió d’un tal Jaime de Andrade, suposadament, el mateix Franco.

3. Heidegger y el nazismo, Lleonard Montaner, Mallorca 2006

La intuïció, femenina o de l’altra

No em passa pel cap negar a ningú que parli i escrigui com millor li sembli. Sí sostinc, però, que si la seva intenció és comunicar, fer-se entendre, caldrà que respecti unes normes i convencions, per mínimes que siguin. En les nombroses tardes de dimecres que em vaig passar amb els castigats a un institut de Mataró on treballava vaig experimentar molt sovint l’enutjosa sensació de que no entenia el que em deien aquella colla de desventurats. Que ells no m’entenien a mi ja ho donava per suposat i, de fet, era una arma per a reafirmar la meva autoritat, res més temible que l’incomprensible. Però es tractava d’uns nois -i alguna noia- veritablement illetrats, terriblement ignorants. I algun, a més, no hi era tot, dit amb suavitat. El que em produeix una irritació intensa és que em passi el mateix en contextos socials pretesament més educats. Tot i no ser prou intel·ligent, de vegades, entenc perquè no entenc. I és habitual que no entengui el que escolto o llegeixo per la senzilla raó de que no significa gran cosa o està expressat amb tan poca precisió que és, ja no conceptualment, sinó verbalment incomprensible. A tall d’exemple: un terme utilitzat abastament, «intuïció». L’origen de la paraula és el terme llatí tardà «intuitio», «mirar endins, contemplar». Apareix en el llenguatge filosòfic per a referir-se al que es deia en grec «noein» captar, veure amb el pensament. En el pensament grec s’empren verbs relatius a la visió per a denominar l’acció cognoscitiva. Captar, copsar, comprendre una cosa és «veure-la» amb la ment. El fet que denominem «teoria» derivat del verb θεωρειν (contemplar, observar amb atenció) a una explicació racional i l’acció mateixa de l’elaboració racional està relacionat, precisament, amb aquesta preeminència del camp semàntic del veure en l’àmbit cognoscitiu, que s’ha mantingut en la cultura occidental, i no solament en l’àmbit filosòfic. Encara diem que «ho veiem» on podríem dir «ho entenem». Tornant a la teoria, sembla prou acreditat que la seva primera aparició escrita es dona en Heròdot, que denomina  als assistents a les cerimònies religioses. Els qui observen amb atenció, els qui «contemplen» (d’aquí que la traducció llatina de teoria sigui «contemplatio»), passen a ser els qui pensen. La capacitat per a «veure», la noesi, és la captació racional de la cosa. És la intuïció. El debat epistemològic modern tindrà en la naturalesa de la intuïció un dels seus problemes centrals. Mentre una tradició que arrenca en Descartes mantindrà el caràcter estrictament racional de la intuïció -Leibniz, Spinoza- una altra en negarà l’existència i limitarà la intuïció a la percepció sensible -Hobbes, Locke, Hume...-1. Podem, en certa mesura, considerar superada la controvèrsia en la síntesi kantiana: la intuïció de l’objecte de coneixement és empírica però és possible gràcies a les condicions necessàries per a que es doni una tal intuïció, que són pures i, per tant, a priori: les intuïcions pures -espai i temps- i els conceptes purs -les categories-.

Però el terme «intuïció» ha evolucionat cap a significats diferents i, val a dir, poc racionals. En algun moment, la psicologia comença a referir-se, amb una manca de rigor clamorosa, a alguna estranya mena de (pseudo)coneixement no racional. A una mena de coneixement que se suposa que hem adquirit sense saber com. D’entrada, no sé com es pot acceptar l’existència d’un coneixement no racional. De l’altra, sembla una confusió notable prendre el que no és més que un residu d’activitat mental on es barregen records, imatges i altres representacions vagues amb un tipus de coneixement. Però aquesta manera barroera, errònia, de pensar ha fet fortuna. Els psicòlegs ens parlen de «tipus intuïtius» i és comunament acceptada la tesi que hi ha coneixements que adquirim «per intuïció», una misteriosa capacitat que no és ni intel·lectiva ni perceptiva. En aquest sentit, resulta si més no sorprenent que alguns -molts- dels que es dediquen a ensenyar defensin una determinada explicació o demostració perquè és «més intuïtiva» que una altra. No sé de què em parlen. Una explicació o una demostració pot ser més clara, rigorosa, fonamentada que d'altres -i veritable-. No «més intuïtiva». La culminació d’aquest despropòsit gnoseològic és la l’afirmació de l’existència d’una modalitat d’intuïció exclusivament femenina, en la línia dels babaus que consideren que el funcionament cognoscitiu és diferent segons el sexe (o el gènere, o com dimonis es digui ara).

1. En cert sentit es tractaria de la pretesa divisió entre racionalisme i empirisme, proposada amb poca convicció per Hegel però assumida dogmàticament pels seus deixebles, i que segueix present en els manuals d’Història de la Filosofia, quan, diria, és una distinció que ja no dóna més de si. Així, la raó que tenia -sense saber-ho, naturalment- aquell alumne que en un comentari a un text de Leibniz deia: «aquest text és de Leibniz, que era racionalista, però en aquest text no es nota».