Torno al problema de la defensa personal per cridar l’atenció sobre una de les dificultats més grans que presenta, més enllà de l’aspecte legal. O la més gran, potser. Ho faré recordant un fet que el ja esmentat Rory Miller1 rememora de la seva experiència com a correctional officer (policia penitenciari). Per un error, dos interns es queden sols en uns serveis. Immediatament un s’abalança sobre l’altre i comença a pegar-li amb tota la ferocitat possible. Miller és a l’altra banda d’una porta i seguint el protocol no pot entrar fins rebre reforços. Veu com el pres copeja l’altre intern amb tota la violència de que sembla ésser capaç. I veu com es trenca la mà sense deixar de copejar. Qui hagi rebut un cop prou fort a una mà o a un peu sabrà el dolor que provoca. Finalment, els agents accedeixen a la sala i separen els reclusos. Quan parlen amb l’agressor li recorden que si hagués matat l’altre pres se li hagués imposat, en funció del seu historial, una condemna a perpetuïtat. Amb la major tranquil·litat el reclús respon que ja ho tenia present mentre atonyinava l’altre intern.
Miller extreu dues conclusions esfereïdores. Una, hi ha gent a la qual el dolor no atura. En moltes arts marcials es practica amb la convicció que el dolor produït a l’adversari en aplicar-li determinades tècniques l’aturarà. Bé. No sempre és així. Convé recordar, a més, que l’adopció per part de moltes forces policials d’armes curtes de calibre molt gran no va tenir mai la intenció de ser més letals. La intenció era proveir els policies d’una eina que aturés els seus adversaris. Dues: hi ha gent que pensa durant el combat. Com ja he explicat, el més difícil de la defensa personal no és el seu aspecte físic o tècnic. Una persona de constitució feble es pot defensar d’un assaltant més gran i més fort si en té la decisió. El problema és mental, psíquic. El major problema al qual s’enfronta una persona «normal» quan pateix una agressió és la manca de reacció. La sorpresa, la terrible sensació d’impotència, el sentiment d’injustícia, conformen un cocktail abassegador que inhibeix la resposta adequada. Cal un entrenament prou intens, prou dur, per sobreposar-se i reaccionar, un condicionament que fabriqui el «botó d’engegada» del qual ja he parlat abans2. Hom entrena per aprendre a reaccionar i a provar de mantenir la calma. Entrena per a reaccionar, per a no quedar-se glaçat davant de l’horror i, amb la major calma possible, agredir un altre ésser humà. Un altre ésser humà al qual cal desposseir de la seva humanitat. I tot això s’ha de fer davant de, contra algú que possiblement no sent dolor pel que li estiguem fent -o el sublima, el supera- i que, a més està pensant mentre ens ataca. Qui hagi tingut la desgràcia de veure’s implicat en una baralla, en un assalt, entendrà on està el problema. Raonar durant una agressió. Només els psicòpates poden fer-ho sense condicionament previ. Cal pensar-ho abans de ficar-se segons on, o segons amb qui3.
1. Veure: Meditations on violence
2. Veure: The "Go" button
3. Sobre aquest extrem: Psicopatia. nota 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada