Un cop conquerides -fins a cert punt- les Filipines, els espanyols senten un desencís enorme. Les illes no tenen riqueses naturals i tampoc n’hi haurà prou amb la clàssica exacció fiscal (fregir a impostos els illencs) perquè la immensa majoria són pobres amb ganes. De fet, la prosperitat relativa de les Filipines arribarà de la mà del comerç amb Mèxic, gràcies sobre tot a l’exportació de plata mexicana a la Xina, el famós «Galeón de Manila». La plata ha estat el patró-moneda xinès fins al segle XX, vendre-la allà era un negoci rodó. Però abans d’això, els sempre inquiets i creatius -i brètols- conquistadores ja maquinen per seguir buscant Eldorado.
Culminada la conquesta de Manila, i segurament esperonats pels avenços dels portuguesos, que ja tenen tractes amb Xina i fins i tot han obtingut la concessió del port de Macau, el despropòsit comença. El governador, Miguel Gómez de Legazpi, proposa per carta en 1567 al rei Felip II la construcció de sis galeres per a explorar la costa xinesa. I encara hi ha més: la resposta és afirmativa. A les aspiracions econòmiques i evangelitzadores dels espanyols de Manila s’afegeix un altre factor:
«Al poco tiempo de la victoria en la batalla de Lepanto y quien sabe si quizás influido por el clima de euforia militar que la siguió, el rey Felipe II ordenó al virrey de Nueva España, Martín Enríquez, que enviase al capitán Juan de la Isla al descubrimiento de la China desde las Filipinas.”1
I així:
“En cuanto hubo conquistado Manila, y en cuanto recibió órdenes expresas desde Nueva España al respecto, el mismo gobernador Miguel Gómez de Legazpi preparó el primer proyecto de expedición a China impulsado y pedido con insistencia por los frailes agustinos, que reclamaban el derecho a realizar en exclusiva la acción evangelizadora en China” 2
Deixo de banda el tema del zel missioner -i de les més aviat poc edificants pica-baralles entre ordes- i no perquè no sigui un plausible motiu de sàtira, sinó perquè és molt més sorprenent l’actitud de les autoritats que han d’ordenar o, si més no, permetre noves expedicions de descobriment o conquesta. Tal i com diu el text esmentat, l’Espanya imperial està exultant per la victòria sobre els turcs. I en el cas dels conquistadores el seu optimisme infundat es veu reforçat per un altre esdeveniment de primer ordre: la inversemblant conquesta de l’imperi asteca per part d’Hernán Cortés que només comptava amb un grapat d’homes (i milers de guerrers dels pobles enemics dels asteques, petit detall sense importància que les cròniques espanyoles tendeixen a ometre....).
El professor Ollé cita una document en el que es pot trobar el primer projecte espanyol sobre Xina, probable origen de les decisions polítiques sobre Xina, o com a mínim, testimoni documental del que es pensava a Manila. Recordem que la iniciativa de Legazpi que ha estat atesa i que ha rebut no només el vistiplau reial sinó una ordre directa de posar-la en marxa, era una proposta d’exploració. Però el document referit va més enllà. Comenta Ollé:
“El agustino Martín de Rada fue el primero en formular de manera explícita un proyecto para la conquista de China en una carta dirigida al rey Felipe II, fechada el 8 de julio de 1569. En ella insiste en la propuesta de dotar a las islas de una adecuada fuerza naval y explicita la inicial concepción del archipiélago filipino como un punto de partida para la conquista de China (…) En este documento vemos también una nueva muestra del proverbial optimismo de la mentalidad de los conquistadores españoles que se sentían invencibles.”3
I efectivament, la carta és delirant:
“Si vuestra Majestad pretende la China, que sabemos que es tierra muy larga, rica y de gran policía, que tiene ciudades fuertes y murallas muy mayores que las de Europa, tiene necesidad primero de hacer asiento en estas islas, lo uno porque no sería acertado pasar entre tantas islas y bajíos como hay en la costa de ella con navíos de alto bordo, sino con navíos de remos, lo otro porque también porque para conquista una tierra tan grande y de tanta gente es necesario tener cerca el socorro y acogida para cualquier caso que sucediese, aunque la gente de China no es nada belicosa (....) mediante Dios, fácilmente y con no mucha gente, serían sujetados»4
L’evidència persistent de que la Xina del segle XVI és un formidable imperi, cosa que el mateix de Rada sembla tenir clara, no sembla un inconvenient massa gran als espanyols de Filipines. La Xina és una terra gran rica, amb grans ciutats i muralles, més grans que les d’Europa...però res, els xinesos no són «gens belicosos» i se’ls pot sotmetre amb «no massa gent».....
Es podria pensar que es tracta del desvareig d’un frare. Però Ollè aporta proves de que no és així, sinó que l’optimisme no era privatiu del bo de Martín de Rada:
«En carta fechada en Manila el 11 se enero de 1574, formulaba otro quimérico proyecto de invasión militar de China el escribano real Hernando Riquel. Después de haber informado que los chinos se encuentran bien preparados para la guerra, con fortificaciones y artillería, Hernando de Riquel afirmaba que China podía ser conquistada con «menos de sesenta buenos soldados españoles»....»
Si més no, Riquel proposa una xifra.
1. Ollè, M. La empresa de China. De la Armada Invencible al Galeón de Manila
Colección El Acantilado, 60 Barcelona, 2002, p.49
2. Op.cit. p.48
3. Op.cit. p.40
4. AGI, Filipinas, 79, I, I; VEGA 1982, 62
5. Ollé, M., Op.cit. p 50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada