Insult i estil

La Literatura occidental recull molts exemples d’insults amb estil. En una antologia dels més grans experts en la manca de respecte literari hi hauria d’estar òbviament Aristòfanes, «faltón» de primera i Marcial, Catul i la resta d’insultadors romans, cèlebres, sobre tot el primer, pel seu enginy ferotge i procaç. François Villon, Rabelais, Quevedo, Swift...És notable, per exemple, la llarguíssima llista de sinònims de meuca que recull John Barth en The Sot-Weed factor, o les invectives de les obres de P.G.Wodehouse. La llista és llarga. El que no hi ha és ha massa literatura sobre l’insult. La única obra de referència que jo conec és el Arte de injuriar de Jorge Luis Borges, per a qui hi ha fins i tot un gènere literari dedicat al blasme, la sàtira. En la conclusió, Borges observa que:

"La sátira no es menos convencional que un diálogo entre novios o que un soneto distinguido con la flor natural por José María Monner Sans. Su método es la intromisión de sofismas, su única ley la simultánea invención de buenas travesuras. Me olvidaba: tiene además la obligación de ser memorable."

D’una banda, amb elegància britànica, Borges delimita el camp de l’insult a l’humor. Explora alguns mecanismes que elevarien la comuna pràctica d’insultar -incloent la universal mania que ja he comentat en un altre lloc de, en paraules de Borges, «endevinar la professió» de les mares dels insultats- a la condició de literatura. Entre els més destacats estaria la substitució verbal. Una de molt coneguda seria dir que un autor no ha escrit una obra sinó que l’ha «perpetrada», tot i que Borges considera més eficaç l’ús de verbs diguem-ne burocràtics. Serie el cas de «Tal ha despatxat la seva nova novel·la». I conclou que la injuria ha de resultar entremaliada i memorable. És una visió amable que esquiva dos aspectes de la qüestió: el fet que també hi ha insults memorables en altres gèneres i que alguns dels millors improperis de la història de la literatura són tot menys «entremaliats», són d’una agressivitat brutal i d’una manca de pudor més que notable. Com a mostra de tots dos fenòmens, la barbaritat que la reina li etziba al protagonista de Ricard III de Shakespeare:

“Desfigurat per l’esperit del mal, porc, avortat! Oprobi del ventre pesant de la teva mare! Engendre abominat dels ronyons del teu pare! Parrac de l’honor!”

Compensem com a lectors la brutalitat perquè sabem que Richard és un personatge extremadament malvat. Es podria deduir que l’acceptació de l’insult com a mecanisme literari dependria del mèrit del receptor. Cap aquí apunta Borges en dir que el mètode bàsic de la injúria inclou la inclusió de sofismes i la invenció del contingut. Altrament dit, el que es diu en l’insult no té la pretensió de ser veritable. I així no estaríem insultant algú de qui diem que és idiota, si efectivament ho és.

Em sembla més problemàtic mesurar el grau de brutalitat que podem admetre en una injuria literària. És a dir, podem dir qualsevol animalada i seguir considerant-la literària? Hi ha un límit per a l’ofensa literàriament valuosa? Proposaria el mateix barem que considero vàlid per a mesurar el calibre de les bromes que es poden fer. Es pot fer una broma tan pesada com la més pesada de les bromes que hom estigui disposat a entomar. Una mena d’imperatiu categòric invertit. Pots fer tanta broma de -en el cas que ens ocupa, pots insultar tant- els altres com tu estiguis disposat a suportar.

La revisió, però, de l’altre camp d’intercanvi d’invectives literàries, les que s’etziben en el tracte social, en l’intercanvi d’opinions entre autors i entre autors i crítics, indica més aviat el contrari del que sosté Borges i tampoc es caracteritzen per la mesura. Se’n poden llegir algunes de memorables en aquest article, convenientment escrit per un mexicà, el poeta Ulises Paniagua: Los elegantes insultos del mundo literario. Segons el seu parer, els campions de la lliga són Chesterton, Wilde, Shaw i el mateix Borges -llista de majoria aclaparadorament anglosaxona- tot i que, honor patri, cita dos exemples de la formidable capacitat per a la increpació de Juan Rulfo. Al meu entendre -i al de Borges, criteri més savi- un dels millors insultadors de la història de les lletres és l’ínclit Dr. Samuel Johnson, de qui el fidel Boswell recull, en la seva Vida, la seva victòria en un concurs d’insults. Segons l’esplèndida traducció de Miguel Martínez-Lage:

«Es bien conocido que antaño existía una desabrida costumbre entre quienes navegaban por el Támesis, que consistía en abarloarse unos instantes al cruzarse los barcos y lanzarse los mayores improperios e invectivas con el lenguaje más insultante que se les ocurriese, aunque por lo común, justo es decirlo, con el humor más satírico de que fueran capaces. Addison da muestra de estas procacidades en el n.º 383 del Spectator, con ocasión de un viaje que sir Roger de Coverley y él hicieron a los Jardines de Primavera. Johnson salió una vez triunfante de esta suerte de competición. Un individuo lo atacó con una sarta de ásperos insultos, a lo cual repuso así: “Señor, su esposa, con el pretexto de regentar una casa de lenocinio, es receptora de mercancía robada”.

Borges esmenta el cas com un dels dos millors insults que coneix:

“Dos ejemplos finales. Uno es la célebre parodia de insulto que nos refieren improvisó el doctor Johnson. "Su esposa, caballero, con el pretexto de que trabaja en un lupanar, vende géneros de contrabando". Otro es la injuria más espléndida que conozco: injuria tanto más singular si consideramos que es el único roce de su autor con la literatura. "Los dioses no consintieron que Santos Chocano deshonrara el patíbulo, muriendo en él. Ahí está vivo, después de haber fatigado la infamia". Deshonrar el patíbulo. Fatigar la infamia. A fuerza de abstracciones ilustres, la fulminación descargada por Vargas Vila rehúsa cualquier trato con el paciente, y lo deja ileso, inverosímil, muy secundario y posiblemente inmortal. Basta la mención más fugaz del nombre de Chocano para que alguno reconstruya la imprecación, oscureciendo con maligno esplendor todo cuanto a él se refiere -hasta los pormenores y lo síntomas de esa infamia-.”