De la traducció

 

La professora Christiane Stallaert, antropòloga i hispanista, és autora d’un llibre esplèndid titulat Ni una gota de sangre impura: la España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara¹ en la qual, amb el suport d’una exhaustiva documentació brillantment analitzada, estableix una similitud prou sòlida entre la política etnicista de l’Espanya dels segles XV i XVI i la política racial del règim nacional-socialista. Una de les tesis més inquietants del llibre s’estableix a partir de la noció de «casta». Tot i que habitualment se’n faci un tractament més o menys folklòric, Stallaert argumenta el pes del «casticismo» en la política ètnica de la monarquia hispànica, en el seu antisemitisme. Tampoc seria tan estrany: ja en el segle XX el nacionalisme-cañí franquista encara proclamava amb la seva cridòria contrafeta i saltataulells l’esplendor de la «raza» espanyola². En qualsevol cas, llegir en paral·lel els estatuts de «limpieza de sangre» d’Aragó i de Castella i els textos sobre la diferència de races dels nazis és molt revelador. Les metàfores zoològiques, la comparació dels jueus amb diverses bestioles més o menys desagradables, o amb la brutícia i les malalties són sorprenent semblants. Tornaré sobre el tema. M’interessa ara un aspecte previ, menor si es vol. En el pròleg del llibre Stallaert dedica atenció al problema de la traducció de textos. Segons diu, hi ha dues maneres de traduir, una deixant en pau al lector i l’altra deixant en pau a l’autor. La primera consisteix en esforçar-se en posar en la llengua de destí tot el que diu el text original, o, si més no, tot el que es pugui. La segona consistiria en desistir de traduir el que resulti més problemàtic deixant-ho en la llengua original. Aquesta darrera tàctica es justifica amb una pretesa escrupolositat filològica que té una certa base. Hi ha termes, girs, expressions gairebé intraduïbles. Tirar d’aquest fil sense prudència pot, però, conduir a posicions properes al racisme més rampant. Seria el tipus de tesi que defensa la impossibilitat de dir segons què en algunes llengües, o la tesi concomitant segons la qual només algunes llengües serveixen per al pensament especulatiu. Arrel de la polèmica produïda pel seu llibre sobre Martin Heidegger³, Victor Farias referia el moment en què es va produir la sospita. Farias demanà a Heidegger permís per a traduir Sein und Zeit a l’espanyol, atesa la insatisfacció que li produïa la traducció de José Gaos, tot dient-li que mentre que llegint Parmènides aprenia grec i que llegint-lo a ell aprenia alemany, no aprenia espanyol llegint la traducció de Gaos. Heidegger va respondre complagut que Farias havia entès que només el grec i l’alemany eren llengües veritablement filosòfiques. Potser el que més estupefacció produeix que una persona amb la intel·ligència de Heidegger digués una estupidesa d’un tal calibre.

Staellert extreu una conclusió pertorbadora de la segona tàctica: en la traducció de llibres de i sobre el nazisme aquesta manera de fer està molt estesa. Es deixen en alemanys molts termes -Führer, Endlosung, Sonderkommando...- per a crear una distància entre el traductor i el lector i l’origen del text, una distància exculpatòria: «No som com ells...» En un context diferent, el dels textos filosòfics, també és freqüent el recurs, però amb la intenció contrària: «no arribem a ser com ells».... I no és gens estrany que s’hagi fet més freqüent precisament a partir de les traduccions de Heidegger.

1. Círculo de lectores/Galaxia Gutenberg, 2006.

2. No debades “Raza” és el títol de la imbecil·litat en forma de pel·lícula d’exaltació de l’heroisme «nacional» amb guió d’un tal Jaime de Andrade, suposadament, el mateix Franco.

3. Heidegger y el nazismo, Lleonard Montaner, Mallorca 2006