De savis i pallassos
El que no es pot dir és que la manca d’estil del poeta a l’hora de qualificar l’alcaldesa de peixatera sigui incoherent. Hi ha, com a mínim, tres proves més o menys públiques de que el problema no és altre que el fet que no dóna per a més. La primera és documental. Dec ser una de les poques persones que ha llegit la tesi de llicenciatura del Sr. Azúa, que es titulava, més o menys, «Algunos aspectos de la estética del romanticismo inglés» o quelcom igualment inoblidable. Un recull de poemes de Shelley, Byron, et altrii amb uns comentaris més aviat bàsics, dit sia de manera més que pietosa. Un treballet de COU.
Reconec haver llegit posteriorment dues novel·les del poeta. Pertany a aquesta estirp de professors de Filosofia que ho deixen estar per a practicar la literatura i presentar-se com a «escriptors», que mola més. No se’m faci massa cas, deu ser enveja. Una novel·la era entretinguda i no sabria dir fins a quin punt tan autobiogràfica com el títol prometia «Historia de un idiota contada por él mismo o El contenido de la felicidad»
La segona és una prova factual. La segona edició del Congrés Internacional d’Ontologia, organitzat de manera poc menys que heroica pel professor Gómez Pin, es va dedicar genèricament a Descartes, en ocasió del IV centenari del seu naixement (1996). En una de les rúbriques del congrés els assistents van tenir l’honor d’escoltar una comunicació de l’il·lustre professor André Robinet, que ja tenia 74 anys. Potser el nom no diu res a qui no es dediqui a la Filosofia. Però els treballs del professor Robinet en l’àmbit de la Història de la Filosofia moderna són ineludibles, per exemple en el cas de la lectura de Leibniz. El mestre Robinet llegí la seva comunicació, erudita, brillant i acte seguit es quedà a sentir la resta de comunicacions, amb interès i humilitat. Encara podia provar d’aprendre alguna cosa1. El nostre poeta també estava convidat. Va aparèixer, va divagar 20 minuts sense cap paper preparat i, acte seguit, va marxar sense quedar-se a escoltar els altres ponents (a mí conferencias...), en una ridícula exhibició del famós «!Ahí queda eso!» més pròpia d’una plaça de toros que d’un acte acadèmic.
La tercera és de caire polític, més o menys. Maese Azúa va abandonar en el seu moment Barcelona en protesta per l’asfíxia que li produïa l’ambient provincià, opressiu del nacionalisme català. Podria ser, com qualsevol altre nacionalisme, el català és provincià i opressiu. També podria ser que, com altres intel·lectuals de llengua espanyola, no fos capaç d’entomar la decepció de que la pèrdua del poder per part de Jordi Pujol substituït pel «tris-partit» no els facilités les canongies esperades amb tanta paciència...El problema és que la raó principal de la fugida a Madrid, metròpoli cosmopolita que, com és sabut, no és una capital on hi hagi nacionalisme ranci, té més a veure, pel que sembla, amb les faldilles que amb els ideals. Beneficiar-se alumnes és el que té, que amb alguna t’hi has de casar i alguna altra ja està casada...i amb un marit poc acomodatici.
1. He constatat en el camp de la Filosofia el mateix que en el Karate: el més alt nivell sol venir acompanyat de la més elegant manca de pretensiositat. I de sentit de l’humor, En el cas del professor Robinet, es pot constatar mirant aquest seu Entretien amb Dalí, on aquest proclama que l’holograma és un verí. Com sempre amb Dalí, difícil delimitat la conya d’algun coneixement erudit que se’ns escapa: l'hologramme est-il un poison ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada