Escriptura i mètode

 

 

Ja fa uns quants anys que, amb més temps lliure i més ganes, assistia amb certa regularitat als cursos que organitzaven algunes seccions de la Societat Catalana de Filosofia. Vistos des de la distància no només temporal sinó sobre tot mental en la qual m’he vist instal·lat -ara no em veig, ni que tingués la possibilitat, anant cinc tardes seguides a rebre una classe de tres o quatre hores no ja de filosofia, sinó de cap altra cosa-, recordo les sessions admirat pel nivell que tenien. S’hi convidava a veritables experts, a professors d’un altíssim nivell acadèmic i pedagògic –condicions que, contra l’opinió del pedagogs contemporanis, solen anar juntes- i s’hi congregava un públic relativament nombrós i qualificat, perquè ja em dirà algú si coneix vint persones disposades a seguir una lliçó de tres hores sobre el concepte d’anàlisi en la Segona Meditació cartesiana, o sobre la relació entre l’estructura formal del Timeu i l’opinió platònica sobre la cosmologia com a ciència, per exemple.

Un d’aquells cursos, sobre la noció de substància en Leibniz, memorable a més per altres aspectes que no venen al cas, el dictà el professor Michel Fichant. Com ens té ensenyat el professor Fichant -m’agrada l’expressió “com ens té ensenyat” que tradueixo de l’espanyol ignorant si és correcta en català; bé ho ignoro i a més tant me fa, la necessito- una de les claus de la difícil lectura dels textos de Leibniz rau en el fet que es tracten de veritables works in progress. Leibniz escrivia textos en les quals desenvolupava una investigació o meditació sobre un determinat problema. Un cop l’havia resolt, podia utilitzar el resultat, una definició, una argumentació, una teoria, en un altre text, però sense fer explícit aquest contingut que ja havia desenvolupat prèviament. Aquesta manera de procedir suposa no una sinó dues dificultats. La primera llegir el primer text tot seguint el fil argumentatiu i deductiu que condueix a la solució del problema plantejat, empresa que no és tan fàcil perquè, per molt igualitaris que ens posem, no tots tenim la intel·ligència de Leibniz. La segona consisteix en saber reconèixer que en el segon text està implícita la solució aportada en el primer i com i quan ho està. El professor Fichant feu un exercici de fina hermenèutica desvetllant primer com procedia Leibniz a la construcció de la definició de substància per la seva noció complerta i mostrant després com aquesta definició operava, implícita, en altres escrits.

Em proposo tractar de construir un concepte, si no existeix, i elaborar una classificació a partir d’ell, inspirat en la lliçó abans referida i, òbviament, en la manera de procedir de Leibniz. Abans de seguir, és possible fer una cosa així? No em refereixo a la meva capacitat –o la de qualsevol altre, no sóc especialment modest i tampoc s’ha de confondre la consciència dels límits d’un mateix amb la modèstia, no s’ha de barrejar l’àmbit racional i el sentimental-. No. Pensava més aviat en la viabilitat objectiva del procediment. Fa anys que penso que un tema per a una investigació interessant seria precisament aquest, la manera d’escriure dels filòsofs. Preciso: Es pot establir un “mètode” per a l‘escriptura, en concret per a l’escriptura filosòfica? Coneixem alguns casos i són molt diversos, antagònics gairebé: Porfiri ens diu a la seva Vida de Plotí que el mestre, de vegades, es quedava en una mena de trànsit que podia durar dies, no menjava, no bevia -no es rentava afegeix Porfiri, no sabem si admirat o fastiguejat o totes dues coses a la vegada-. I de sobte “tornava” i li dictava un llarguíssim text que, segons Porfiri no calia corregir: ja “venia” estructurat i perfectament tancat. A l’altra racó tenim a Leibniz que, com hem dit, meditava segons escrivia o escrivia segons meditava. Ergo es pot fer d’aquestes dues maneres tan oposades. I ja que ens acollim al patronatge de Leibniz, manllevem la seva lògica modal: entre la veritat, allò necessari, que no pot no ser o que no pot ser d’una altra manera i la falsedat, allò contradictori que no pot ser de cap manera, es desplega l’infinit camp del possible on el probable creix cap a la veritat i decreix cap a la falsedat. Per analogia, entre Plotí, que compon el text mentalment i el posa al paper “d’una tirada” i l’escriptura progressiva de Leibniz hi deu haver una infinitat de maneres de fer incloent-hi possiblement algun mètode més formalitzat.