La intuïció, femenina o de l’altra

No em passa pel cap negar a ningú que parli i escrigui com millor li sembli. Sí sostinc, però, que si la seva intenció és comunicar, fer-se entendre, caldrà que respecti unes normes i convencions, per mínimes que siguin. En les nombroses tardes de dimecres que em vaig passar amb els castigats a un institut de Mataró on treballava vaig experimentar molt sovint l’enutjosa sensació de que no entenia el que em deien aquella colla de desventurats. Que ells no m’entenien a mi ja ho donava per suposat i, de fet, era una arma per a reafirmar la meva autoritat, res més temible que l’incomprensible. Però es tractava d’uns nois -i alguna noia- veritablement illetrats, terriblement ignorants. I algun, a més, no hi era tot, dit amb suavitat. El que em produeix una irritació intensa és que em passi el mateix en contextos socials pretesament més educats. Tot i no ser prou intel·ligent, de vegades, entenc perquè no entenc. I és habitual que no entengui el que escolto o llegeixo per la senzilla raó de que no significa gran cosa o està expressat amb tan poca precisió que és, ja no conceptualment, sinó verbalment incomprensible. A tall d’exemple: un terme utilitzat abastament, «intuïció». L’origen de la paraula és el terme llatí tardà «intuitio», «mirar endins, contemplar». Apareix en el llenguatge filosòfic per a referir-se al que es deia en grec «noein» captar, veure amb el pensament. En el pensament grec s’empren verbs relatius a la visió per a denominar l’acció cognoscitiva. Captar, copsar, comprendre una cosa és «veure-la» amb la ment. El fet que denominem «teoria» derivat del verb θεωρειν (contemplar, observar amb atenció) a una explicació racional i l’acció mateixa de l’elaboració racional està relacionat, precisament, amb aquesta preeminència del camp semàntic del veure en l’àmbit cognoscitiu, que s’ha mantingut en la cultura occidental, i no solament en l’àmbit filosòfic. Encara diem que «ho veiem» on podríem dir «ho entenem». Tornant a la teoria, sembla prou acreditat que la seva primera aparició escrita es dona en Heròdot, que denomina  als assistents a les cerimònies religioses. Els qui observen amb atenció, els qui «contemplen» (d’aquí que la traducció llatina de teoria sigui «contemplatio»), passen a ser els qui pensen. La capacitat per a «veure», la noesi, és la captació racional de la cosa. És la intuïció. El debat epistemològic modern tindrà en la naturalesa de la intuïció un dels seus problemes centrals. Mentre una tradició que arrenca en Descartes mantindrà el caràcter estrictament racional de la intuïció -Leibniz, Spinoza- una altra en negarà l’existència i limitarà la intuïció a la percepció sensible -Hobbes, Locke, Hume...-¹. Podem, en certa mesura, considerar superada la controvèrsia en la síntesi kantiana: la intuïció de l’objecte de coneixement és empírica però és possible gràcies a les condicions necessàries per a que es doni una tal intuïció, que són pures i, per tant, a priori: les intuïcions pures -espai i temps- i els conceptes purs -les categories-.

Però el terme «intuïció» ha evolucionat cap a significats diferents i, val a dir, poc racionals. En algun moment, la psicologia comença a referir-se, amb una manca de rigor clamorosa, a alguna estranya mena de (pseudo)coneixement no racional. A una mena de coneixement que se suposa que hem adquirit sense saber com. D’entrada, no sé com es pot acceptar l’existència d’un coneixement no racional. De l’altra, sembla una confusió notable prendre el que no és més que un residu d’activitat mental on es barregen records, imatges i altres representacions vagues amb un tipus de coneixement. Però aquesta manera barroera, errònia, de pensar ha fet fortuna. Els psicòlegs ens parlen de «tipus intuïtius» i és comunament acceptada la tesi que hi ha coneixements que adquirim «per intuïció», una misteriosa capacitat que no és ni intel·lectiva ni perceptiva. En aquest sentit, resulta si més no sorprenent que alguns -molts- dels que es dediquen a ensenyar defensin una determinada explicació o demostració perquè és «més intuïtiva» que una altra. No sé de què em parlen. Una explicació o una demostració pot ser més clara, rigorosa, fonamentada que d'altres -i veritable-. No «més intuïtiva». La culminació d’aquest despropòsit gnoseològic és la l’afirmació de l’existència d’una modalitat d’intuïció exclusivament femenina, en la línia dels babaus que consideren que el funcionament cognoscitiu és diferent segons el sexe (o el gènere, o com dimonis es digui ara).

1. En cert sentit es tractaria de la pretesa divisió entre racionalisme i empirisme, proposada amb poca convicció per Hegel però assumida dogmàticament pels seus deixebles, i que segueix present en els manuals d’Història de la Filosofia, quan, diria, és una distinció que ja no dóna més de si. Així, la raó que tenia -sense saber-ho, naturalment- aquell alumne que en un comentari a un text de Leibniz deia: «aquest text és de Leibniz, que era racionalista, però en aquest text no es nota».