La inveterada, proverbial, incapacitat hispànica pels idiomes té un apartat especialment idiota en algunes traduccions. He parlat en alguna ocasió anterior de la delirant mania de canviar els títols de les pel·lícules amb la subseqüent confusió de l’eventual espectador. Vaig revisar fa uns dies el gran melodrama House from the hill, de Vincente Minnelli, amb un no menys gran Robert Mitchum, titulat a Espanya Con él llegó el escándalo, nom pensat probablement per a preparar l’audiència per si algú pensava que la pel·lícula versava sobre urbanitzacions a l’extraradi.
Exemples del que dic. Enlloc del món llevat d’Espanya es denomina W.C. als serveis. No, tampoc als països de llengua anglesa, on es diu toilet o restroom. Un derby no és un partit entre equips de diferents ciutats. Un jugador de bàsquet no obté «dobles figures» si fa 10 o més punts...Després de l’escandalós descobriment de la muntanya de mentides trobades en els currícula dels polítics espanyols arrel del «cas Casado»1, un dels periodistes responsables de l’estudi comentava sarcàstic que podia imaginar el que passaria quan s’investigués el «nivell d’anglès mitjà» que diu posseir tanta gent.
I és un tema notable. Atenent a la quantitat d’acadèmies d’anglès que pul·lulen arreu, aquest «nivell mitjà» hauria d’estar garantit. Però el màxim que hem aconseguit és que s’emprin un munt d’anglicismes innecessaris -i amb el significat alterat- i que, com he dit, el currículum que la gent presenta en demanar feina estigui farcit de títols d’anglès més aviat espuris. Una derivació notable del fenomen és la peculiar manera de pronunciar l’anglès que impera per les Espanyes. Cal reconèixer que la prosòdia angles és si més no tortuosa. He sentit innumerables vegades que l’alemany és «molt difícil de pronunciar». Fals. És acrobàtic, però no difícil. Difícil és una llengua (difícil pel que fa a la pronunciació, difícils són totes les llengües per igual «des de fora») on una «u» sona uns cops gairebé com una «a» (sun) i d’altres com una «u» (bush), o, on «ea» sóna de vegades «a» i de vegades «e», per exemple. Però a Espanya s’ha inventat tota una nova fonètica anglesa. En l’anglès-espanyol no hi ha paraules agudes (?), hi ha «erres» hipervibrants, unes «a» obertes de manera inaudita....Cada cop que sento «Shakespeare» començat amb «tx» i acabat en «ir» tinc un tall de digestió.
El fenomen no passaria de ser una més de les ximpleries que adornen la idiosincràsia nacional si no fos que la in-capacitat traductora arriba al camp del pensament i no circumscrit a la impossibilitat espanyola per a parlar anglès amb un mínim de correcció. El cas més espectacular. Més d’un professor de Filosofia estranger s’ha mostrat com a mínim sorprès en saber que a Espanya es marquen gols «transcendentals». El terme té un precís sentit filosòfic. En el pensament medieval es denomina «transcendentals» els predicats coextensius amb l’ésser: L’Ésser és U, Veritable, Bo i, en alguns autors, també Bell. Kant dona un altre sentit al terme. En la filosofia crítica, «transcendental» és el relatiu a les condicions de possibilitat. Quan es decideix que a Espanya significa «molt important»? Aventuro una hipòtesi que proposava, amb el seu sarcasme gèlid, el meu professor d’Història a Batxillerat. En una ocasió la lluminària del pensament reaccionari espanyol José Donoso Cortés, Don Paco, com deia el professor Pays, va deixar anar en un discurs al parlament que una llei objecte de discussió era transcendental. No és massa probable que hi hagués en aquell moment algú més que sabés alguna cosa de Filosofia, llevat del mateix Donoso. Ergo l’audiència va deduir, tranquil·lament, que la llei era «molt important». I així, a Espanya, quan un equip marca un gol que li dóna un títol, entra en el camp de la metafísica tradicional o en el de la seva refutació kantiana, es pot triar.
1. El senyor Casado, antic dirigent del PP, va obtenir com és sabut, un màster a una coneguda universitat de Madrid de manera poc menys que miraculosa. El que no es destaca, tanmateix, és que prèviament va aprovar un nombre inaudit de crèdits de pràctiques en un temps rècord. Fou el cèlebre trimestre dels dies de 5o hores. I no és més que un exemple, no sento especial animadversió pel personatge des que va mostrar una inesperada dignitat en deixar els seus càrrecs i el seu escó per haver comès l’error de denunciar la corrupció d’un seva correligionària.....polítics amb una currículum acadèmic més fals que un «duro sevillano» n’hi ha a carretades, Ernest Maragall, Joana Ortega...i els meus dos preferits: l’inenarrable Luis Roldán, que si més no es va preocupar de falsificar els diplomes i aquell diputat del PP per Castilla-León que a la vista de la investigació del diari Público sobre el currículum acadèmic de «sus señorías» va expurgar el seu, llarg com una corbata mal lligada, deixant un concís, esplèndid «soltero»...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada