Vull explicar una cosa que va passar fa molts anys i que em sembla molt demostrativa. Sobre tot prova que encara que hom rebi la millor educació possible, de vegades és impossible donar el nivell. Sempre he pensat que la raó per la qual no puc ser cristià és que sóc incapaç de practicar la Charitas, l'amor incondicionat que exigeix el cristianisme. Des d'un punt de vista laic, diré que no puc ni podré ser tan bona persona, tan decent, com era el meu pare.
A principis dels anys 70, quan ja duia més de 18 anys treballant com una mula, al meu pare se li va presentar una gran oportunitat de promoció professional. Un seu gran amic de joventut Lluís B., li va proposar entrar a treballar amb ell en una nova empresa, amb un càrrec de direcció i un bon sou. L’empresa es deia EUPO, i era propietat d’una vídua rosegaaltars que residia a La Garriga. Tenia la franquícia per a la fabricació d’equips difusors d’aire condicionat de la multinacional americana Anemostat que ara rau a San Antonio, Texas, però que en aquella època crec que tenia la seu a Scranton. Era un negoci nou i rendible. Durant uns anys va anar molt bé, fins que la terrorífica crisi econòmica de mitjans dels 70 (potser algú creu que la dels anys 2000 va ser la primera o la més brutal...) se la va emportar per endavant. La propietària va contractar un nou gerent1 que, essent piadosos, direm que no se’n va sortir. Al final, i malgrat tots els esforços, com ara el denigrant i penós Via crucis del famós descompte de lletres, es va declarar la suspensió de pagaments, el que avui s'anomena concurs de creditors. L’única persona de la direcció que va romandre al seu lloc va ser el meu pare. La legislació de l’època preveia el nomenament de dos interventors judicials. Un d’ells, un tal Torres E. (aquest cognom sí el diré) tenia un luxós despatx a Roger de Llúria. L’altra, una advocada més «progre» tenia el despatx en un pis de la Travessera de les Corts, a tocar d’on havia estat l’antic camp del Barça. No recordo el nom. Recordo les adreces perquè, de tant en tant, el meu pare m’enviava a tots dos despatxos a que em signessin documents. De pas hi deixava uns talons. Ah, aquestes feines sí que molen, signar i cobrar. Alguns anys després -quan, per cert, el tal Torres ja era al talego per alguna de les seves jugades- vaig saber, o entendre, que el meu pare s’havia vist obligat a fer alguns equilibris segurament no gaire legals per poder, per exemple i essencialment, pagar les nòmines.
Els treballadors de la fàbrica, que era a Granollers, es van fer, a través de CNT, amb els serveis d’un lletrat incompetent i miserable. Aquest cognom també el diré, es deia Somoza. Van engegar una campanya d’intimidacions no adreçada a la propietària sinó, curiosament, al meu pare, sense entendre que també era un empleat ni que, a més, se l’estava jugant perquè cobressin. Trucades amenaçadores, o anunciant que el meu pare havia tingut un accident, alguna «assemblea» de la qual el meu pare va sortir il·lès de miracle.... Al final tots van cobrar de FOGASA -el meu pare l’últim- i el tal Somoza es va embutxacar el seu milió de pessetes (de l’any 77 o 78).
Anys després, anava amb el meu pare en cotxe. Ens aturem en una cabina de pagament d'una autopista. El cobrador era conegut. Era un tal Zósimo, un dels antics treballadors d'EUPO i dels més agressius, un dels responsables de les trucades i amenaces. Zósimo saludà efusivament el meu pare:
- "Hombre, Sr. Veciana! Cómo está!..
- Qué tal, Zósimo..."
En sentir el nom, vaig recordar, no és un nom massa comú. Maquinalment em vaig descordar el cinturó i vaig començar a obrir la porta del cotxe. Ara veuríem si a mi també pensava amenaçar-me.. però vaig sentir com, a continuació, explicava agraït com de bé li va anar la carta de recomanació que el meu pare li havia proporcionat...em vaig quedar petrificat.
Minuts després, ja en marxa de nou, li vaig preguntar al meu pare si aquell paio era qui jo creia i si ell li havia fet la carta. La resposta del meu pare, lapidària, impecable, superior:
- Sí. Perquè la dona i els fills del Zósimo no tenen la culpa de que sigui un fill de puta.
1. Aquest senyor Ll. s’havia graduat a ESADE. Fou la primera notícia que vaig tenir d’aquesta institució, i la impressió pèssima no ha remuntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada