El llibre d’Alexander no omet algunes dissensions al comandament de Shackleton. Ras i curt, alguns membres de la tripulació no veien massa clares algunes decisions del seu cap. Des d’un punt de vista tècnic, sembla que tenien raó, Sir Ernest no era un gran navegant. Però també es reconeix la seva grandesa, el seu caràcter generós. Hurley refereix com Shackleton no dubtava en treure’s els guants, l’abric i donar-te’ls si no en tenies, o en compartir la seva ració d’aliments, de tabac -per a un fumador empedreït com jo, mostra suprema de generositat...-.
Però cal reparar en el grandiós, l’homèric -i l’adjectiu té, com veurem, molt sentit- de l’acció. Shackleton va navegar 1300 quilòmetres per l’Oceà Glacial Antàrtic en una barqueta acompanyat de dos homes més, i va creuar a peu els 51 quilòmetres d’una illa escarpada, inhòspita, infernal, fins trobar auxili. I va rescatar tots els seus homes. Shackleton va tornar.
Un dels relats fundacionals de la cultura europea, Ὀδύσσεια, l’Odissea d’Homer, narra el retorn del seu protagonista a casa, el retorn a Ítaca. Per motius que no conec, difícils de discernir, el més habitual en les narracions d’aventures escrites, i des del segle XX, filmades, de la nostra tradició, ha estat centrar-se en el viatge d’anada. Aventuro1 una hipòtesi: suposo que hi ha un darrer aspecte religiós, ha predominat la idea d’iniciació. Un cop l’heroi ha arribat, ha estat il·luminat, ha trobat el tresor, el Grial, ha vist la veritat, no queda gaire més a dir2. Aquesta manera de concebre la narració, que s’ha mantingut en un gènere derivat de l’aventura, el Bildungsroman, la «novel·la de formació», té una relació intensa, crec, amb una concepció lineal, progressiva, del temps que potser els grecs, Homer, no tenien o no els resultava tan determinant.
Una notable excepció -potser n’hi ha moltes més, però no les conec- és una pel·lícula del gran Raoul Walsh, Distant drums, de 1951. Gary Cooper incorpora un veterà militar retirat, i vidu, que accepta dirigir una expedició de càstig contra els bel·licosos indis Semínola, que deriva en el rescat d’uns hostatges en poder dels indis. La missió i el rescat es produeixen amb gran velocitat i eficàcia, i la major part del metratge està dedicada a documentar el viatge de retorn, la difícil fugida, l’acarnissada persecució per part dels indis, notablement cabrejats. El capità Quincy Wyatt (Gary Cooper) té èxit. Torna a casa amb el seu fill de cinc anys i s’hi emporta l’heroïna de la pel·lícula3.
Odisseu torna a casa. I Quincy Wyatt. I Ernest Shackleton. Potser no semblarà important. A mi em sembla essencial. Tom Wolfe va dir que tornar a casa és una de les tres coses realment impossibles que hi ha a la vida. Les altres dues són guanyar un litigi a una companyia telefònica i fer que un cambrer et vegi si ell no ha decidit que és el moment.
1. Sí ha quedat clar el descrèdit -per la meva part- de la noció d’aventura, també quedarà clar perquè utilitzo aquí aquest verb. «aventurar», que significa «arriscar».
2. I potser és així, no queda res a dir. Eric Idle, membre de Monty Python, reconeixia en un programa de televisió sobre la carrera del grup que el final abrupte de Monty Python and the Holy Grail (títol traduït a Espanya per la imbecil·litat següent: Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, no m’ho invento), la seva ferotge parodia del cicle artúric, el viatge d’anada per excel·lència, la recerca del Grial, final que la seva filla odiava, no era buscat. No sabien com seguir. Ni final obert ni «milongas».
3. Anoto tres dades més: Una recensió de la pel·lícula a Wikipedia ens recorda, pertinent, que «Distant Drums is wildly historically inaccurate". La segona: potser algú no hagi vist la pel·lícula però sí un anunci de crema d’afaitar que n’emprava una seqüència, aquella en què Gary Cooper, enmig dels Everglades, s’afaita a pèl amb el seu matxet. La tercera, noto que milloro resumint pelis: vull arribar a la concisió extrema, precisa, de dos models. El primer, el resum de El Senyor dels anells sentit en el program de ràdio del gran Toni Clapés: «va d’uns que caminen». I l’exemple suprem, la frase amb què l’encara més gran crític Alfonso Sánchez va despatxar Star wars: «Esta película documenta una rebelión de electrodomésticos».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada