Ciència i tirania

Arrel dels esdeveniments dels darrers dos anys, hem pogut assistir, com algunes persones sàvies han destacat, a l’inesperat espectacle d’uns governs que afirmen prendre mesures en nom de la ciència. En principi cal admetre -o si més no jo ho faig- que sempre serà millor que es practiquin polítiques basades en el que proposi el coneixement científic que no pas en altres criteris. No sobra recordar que alguns alts dirigents contemporanis han pres decisions des de la irracionalitat més pregona, confiant en el consell de fanàtics religiosos, astròlegs i d’altres pallassos i indocumentats diversos.

Sempre, naturalment, que es tracti de coneixement científic i no d’opinió científica, que no és el mateix. La meva -escassa- formació filosòfica sí inclou haver entès que cal dedicar el primer esforç en la seva pràctica a la destrucció de l’opinió. La destrucció. Del que es tracta és de la discriminació entre la δόξα i la ἐπιστήμη entre la mera opinió i el saber. No es tracta de que no es pugui opinar, naturalment. Tothom té dret a opinar. El que no té ningú és el dret a que la seva opinió sigui tinguda en compte o, més exactament, tinguda en compte al mateix nivell que d’altres més fonamentades. I encara menys quan és una opinió contrària a allò establert d’una manera racional i crítica, contrària al que s’hagi pogut establir mitjançant la investigació científica. Però com deia abans, cal establir un cert matis, com gairebé sempre. Des d’un punt de vista epistemològic serà legítim que una decisió, política o d’un altra mena, es presenti com a basada en la ciència si es pot considerar establerta, confirmada, si prové d’una explicació -perquè això és la tasca de la ciència, proporcionar explicacions- rellevant, contrastable i predictiva. Una altra cosa és que l’argument de la pretensió científica d’una explicació formi part de l’aparell propagandístic d’un govern o d’un estat. Provoca calfreds sentir la paraula «ciència» en els discursos de molts polítics evidentment illetrats. Fan el mateix efecte que aquells anuncis televisius on es passegen uns paios en bata proclamant que la bondat del producte que ens volen col·locar ha estat «demostrada científicament».

En realitat a Occident sempre s’ha produït, sota formes aparentment diverses, aquest fenomen de la legitimació de decisions amb l’argument de la saviesa, d’una saviesa. Més encara, amb l’argument de la veritat. És el el que Stanley Rosen denomina el perill d’una «tirania de la veritat». Que ara es presenti amb el model de ciència empírica que té, en els nostres temps, el saber, no millora res. Diu Rosen, a propòsit del pretès caràcter programàtic de la República platònica:

In an age in which philosophy has been replaced by science and technology, the danger of the tyranny of truth should be more, not less, visible than in classical antiquity.”

Stanley Rosen, Plato’s Republic, a study, p.143

És a dir, hem «superat» el risc de la política filosòficament orientada, o ideològicament orientada. Ens guia ara la ciència i la tecnologia. Però cal restablir la prudència clàssica, la capacitat crítica. És evident que cal defensar-se de l’allau de nigromants, opinadors, defensors de la superstició, llunàtics, influencers, ticktockers i la resta de defensors del l’irracionalisme que ens bombardegen amb la seva «opinió», elevada a criteri equiparable al del coneixement racional. I que cal fer-ho amb les eines del saber científic. Sempre, això sí, que ho sigui realment. Que no ens guii allò que Plató estima com a «ciència dels timòcrates». Limitar-se a dir que una decisió és "científica" l'arrenglera amb la resta d'opinions més o menys imbècils que ens agredeixen constantment.