L'espanyol més intel·ligent

Preguntava Rafael Sánchez Ferlosio en un article escrit fa ja alguns anys: «Quién es el español más inteligente?» i responia: «El anónimo autor del “Arte de tocar las castañuelas” que comienza diciendo: Tocar las castañuelas no sirve para nada; pero puestos a hacerlo, hay que hacerlo bien». Esgarraré l’acudit, segons el meu costum, explicant-lo per als d’infanteria¹. Hom aprèn -o hauria d’aprendre- al llarg de la vida, moltes coses que no tenen cap utilitat pràctica directa. Ni tan sols indirecta, afegiria. Entre els molts mites pedagògics que pretenen ensorrar els sistemes públics d’instrucció n’hi ha pocs més nefastos que aquell que preconitza la necessitat de que tot el que s’aprèn tingui una aplicació pràctica. Aquesta estupidesa s’acompanya usualment d’altres grandioses ximpleries, com ara la vituperació de la memòria que, segons la tecnopedagogia dominant ha de ser desterrada de l’educació. Com si fos possible aprendre res sinó és fixant el que s’aprèn en la memòria. I així assistim a demostracions d’imbecil·litat que freguen no ja l’insult sinó el crim, com ara programacions de l’assignatura, perdó, la «matèria», de matemàtiques que substitueixen l’aprenentatge de les regles de càlcul pel de l’ús de la calculadora. El cas de les assignatures científiques és desolador en aquest sentit. S’insisteix amb una tossuderia fanàtica en la necessitat de que l’alumne ha d’aprendre directament l’aplicació del que s’imparteix a la vida diària, menystenint la fonamentació teòrica, negligint-la. Qualsevol professor de matemàtiques, de física, de biologia...que no sigui un babau us dirà que aquesta és una pretensió estúpida. I la raó és d’una claredat radical, bàsica. El coneixement científic es construeix des de la destrucció de la percepció sensible ingènua, des de la superació racional crítica de la «realitat» empírica.

Ara mateix, amb motiu de la promulgació de la nova llei orgànica d’educació l’exhibició impúdica de la ignorància política ha arribat a nivells senzillament catastròfics: uns experts en educació² que basen el seu discurs en l’absurda³ oposició entre coneixement competencial i memorístic o una ministra del ram que considera -en aparença sense estar sota l’influx de cap substància estupefaent- que el que s’ensenya a les nostres escoles i instituts és massa «enciclopèdic». Qui pot ser tan illetrat que consideri que el qualificatiu «enciclopèdic» connota de manera negativa? Ítem més, com pot arribar algú tan poca- solta a ministre d’educació?

1. Remeto a ja comentada Teoria de la recepció de l'acudit

2. Ja fa anys que corre pels ambients educatius una definició d’expert molt precisa: un expert educatiu és algú que mai ha trepitjat una aula, o que mai tornarà a trepitjar-la.

3. Absurda, mancada de sentit, no falsa. Per a ser falsa hauria de tenir sentit.