No hi ha dia en el qual no se’ns demani que signem a favor de peticions més o menys nobles, més o menys dignes de consideració. M’ha cridat l’atenció, per poc lúcida, una que he sentit a la televisió. Una noia ha endegat una campanya per aconseguir que la Real Academia de la Lengua retiri del terme «autista» la seva accepció com a insult. He consultat aquest diccionari i no veig on està el suposat caràcter d’insult del terme. En concret s’hi diu:
1. adj. Dicho de una persona: Que padece autismo. U. t. c. s.
2. adj. Propio o característico de una persona autista. Síntomas autistas.
3. adj. Dicho de una persona: Encerrada en su mundo, conscientemente alejada de la realidad. U. t. c. s.
Potser es considera insultant el tercer ús, és a dir, es considera inapropiat dir autista a qui no ho és. En el meu cas no recordo haver emprat el terme per a insultar ningú. Confesso, però, haver emprat termes inapropiats per a insultar, com ara «subnormal». Dit això, no veig en què afavoreix les persones afectades per autisme que el diccionari elimini l’accepció de la paraula, el seu pretès sentit ultratjant. Evidentment els diccionaris tenen un funció normativa. Però aquesta està limitada pel seu caràcter descriptiu. El diccionari recull el que es diu i, subsidiàriament regula això que es diu, considerant «correcte», «normatiu» un mot o el seu ús. Aquesta decisió és convencional i de fet, en moltes ocasions és arbitrària: no queda massa clar en què s’han basat algunes decisions, perquè el terme X passa a ser normatiu i el terme Y, no.
En plena voràgine de l’anomenada «cultura de la cancel·lació» darrera figura de la correcció política, la petició té sentit. Només el té en aquest precís context. I sense ànim de discutir la bona intenció d’aquestes rauxes censores que vivim, si més no caldria demanar una mica de rigor. Per exemple. Un insult molt indecent que sí té molt ús és el lamentable terme «mongòlic». S’empra per a denominar les persones que pateixen trisomia del cromosoma 21 i, per extensió, per a dir d’algú que és estúpid. Per a eliminar aquest denigrant qualificatiu, se’ns commina a dir que les persones afectades tenen la «síndrome de Down». Aquesta apel·lació políticament correcta és tan o més insultant que el terme que es pretén abolir.
El doctor John Langdon Haydon Down era superintendent mèdic del Manicomi de Earlswood per a Idiotes, a Surrey, quan publicà el seu assaig «Observations on an ethnic classification of idiots» («Observacions per a una classificació ètnica dels idiotes») en el London Hospital Reports de 1866.
Llegit ara, costa decidir quina part del títol és més ofensiva. Down empra el terme «idiota» en el sentit de l’època, és a dir, té un inaudit, per a nosaltres, caràcter clínic. O no tant, en els gràfics dels tests d’intel·ligència que ens passaven a l’escola els anys 70 del segle passat, les categories «inferiors» encara eren «fronterizos, idiotas e imbéciles...» La tesi central de “l’estudi” del Dr. Down era que es podia classificar els nivells de retard mental associant-los a la diferent procedència ètnica. La base d’aquesta tesi -que em permeto qualificar d’imbècil….- era una teoria en boga entre els «antropòlegs» del XIX, la teoria del triple paral·lelisme, entre els homínids anteriors a l’home, les «races»1 inferiors i els nens blancs amb retard mental. Armat d’aquest impressionant bagatge teòric, Down aconsegueix classificar les pobres persones posades a la seva cura amb diverses procedències «racials». Així, en una exhibició de sagacitat, aconsegueix confondre els seus pacients afectats per la trisomia del cromosoma 21, amb persones provinents de Mongòlia. Ho explica amb gran claredat el següent text de Stephen Jay Gould:
“En los seres humanos, el cromosoma número 21 sufre la no escisión con una frecuencia notablemente alta, y esto, por desgracia, tiene un efecto bastante trágico. Entre un 1 por 600 y un 1 por 1.000 de los niños recién nacidos llevan un cromosoma 21 de más, un estado conocido técnicamente como «trisomía 21». Estos niños desafortunados padecen un retraso mental que va de leve a grave, y tienen una esperanza de vida reducida. Además, exhiben, por añadidura, toda una serie de caracteres distintivos como son manos cortas y anchas, un paladar estrecho y alto, una cara redondeada y una cabeza ancha, una nariz pequeña con la base aplanada y una lengua gruesa y rugosa. (…) La mayor parte de los niños con el síndrome de Down son inmediatamente reconocibles, pero (como demuestra mi anterior lista), sus características definitorias no tienen nada de orientales. Algunos, es cierto, tienen un pequeño pero distinguible pliegue epicántico, la característica típica del ojo oriental, y algunos presentan una piel ligeramente amarillenta. Estos rasgos menores e inconstantes llevaron al doctor John Langdon Haydon Down a compararlos con orientales al describir el síndrome en 1866.”2
En favor del Dr. Down es pot dir però, que en el context descaradament racista de la ciència de la seva època, era un "liberal": si més no reconeixia que els "idiotes" a qui classificava per ètnies eren humans...
No tinc cap dubte de que l’ús d’aquest terme, mongòlic, és ultratjant, inadmissible, Sobre tot, per cert, per als mongols. Però dir que un nen té la síndrome de Down encara és pitjor, és celebrar el racisme de la “ciència” decimonònica.
1. Incloc el terme “raça” perquè parlo de teories obsoletes. Cansa veure que segueix emprant com si existís una cosa tal com les “races” humanes...més ignorància.
2. El Síndrome del Doctor Down, a El Pulgar del Panda, p.143. Ed. Crítica, 1994
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada