Insults i manca d'estil

Només puc qualificar el nivell expressiu, retòric -si mereix la paraula- del discurs públic, especialment el polític i periodístic, que patim actualment, de llardós. Per no saber, els nostre personatges públics no saben ni insultar amb propietat. En aquest context no ens hauria de sorprendre el cas que vull comentar. Des que va accedir a l’alcaldia de Barcelona, la Sra. Colau ha estat objecte de les invectives més sòrdides i rabioses que he vist en molt de temps. És obvi que com a representant públic ha d’estar subjecte no només a l’escrutini públic sinó també a l’escarni. És un dret consagrat per la jurisprudència que els ciutadans poden denigrar els càrrecs públics sense que aquests puguin dir res¹. Tot i així, la ràbia, l’odi, amb què es jutja la seva gestió i, més enllà, la seva persona, em resultat repugnant. Evidentment, no cal estar d’acord amb la seva gestió, jo no ho estic, si més no en alguns aspectes. Tampoc comparteixo això que avui en dia es denomina «postureo» del qual ha fet exhibició, sobre tot en temes relacionats amb el sexe. I estic molt decebut per la gestió municipal en matèria educativa. L’arribada dels «comuns» al Consorci d’Educació de Barcelona no ha comportat cap millora. Ans al contrari, s’han incrementat les iniciatives pseudo-progres que acabaran amb el sistema educatiu públic de la ciutat. Però un cosa és discrepar, denunciar, combatre unes polítiques que hom considera errònies, i l’altra és bordar, amb l’escuma regalimant del musell.

A tall d’exemple. Ja fa uns anys, un «intel·lectual» reconegut, un tal Félix de Azúa, titllava en un article -hom es podria preguntar quin és el criteri d’alguns diaris a l’hora de publicar, més enllà de la signatura- a l’alcaldessa de «peixatera». No hi ha per on agafar-ho sense embrutar-se. El famós escriptor considera que un bon insult és «peixatera». No sé que té contra el gremi, però com a insult és pobre. No cal entrar a considerar el masclisme arnat de l’improperi, ni el seu classisme vomitiu. El meu amic Jorge ja el va posar a lloc en el seu blog, emprant entre d’altres un argument que li vaig facilitar. Les senyores que tenen peixateries tenen habilitats que un individu com Azúa no podria dominar ni vivint dues vides. Provi el lector de separar els dos lloms d’un llobarro sense fer-lo malbé o, per a nota, de separar neta l’espina d’un turbot. I, el que encara li faria més mal a l’ínclit poeta, algunes peixateres es guanyen força bé la vida.. ah, perquè la pasta sí ens agrada, no?

He esperat uns quants anys per veure si se’m passava. Però com que la tendència està viva, se segueix denigrant una política amb aquesta roïnesa, amb aquesta putrefacció espiritual de «machote» encabronat, m’hi poso. I explicaré algunes meravelles del poeta en qüestió.

1. De fet, em vaig encarregar de recordar-ho al conseller d’educació, en un article per a la web del Sindicat de Professors de Secundària,La calor dels fogons que es va permetre la insolència del tot inapropiada d’opinar sobre uns professors que el van esbroncar, titllant-los de violents. Deixant de banda que sembla clar que no té ni la més remota idea del que és la violència i que potser li convindria saber-ho abans d’esmentar-la, el fet és que si més no hauria de saber que un càrrec públic ha d’entomar la crítica, per desagradable que sigui, i mantenir la boca tancada.