L'epidemia de les reunions

 

Konrad Adenauer va dir en una ocasió que sabia perquè Déu havia pogut crear el món en sis dies. Perquè no havia d’anar a reunions.

Un dels fenòmens més curiosos -i detestables- que he patit en la meva condició de funcionari de l’ensenyament públic ha estat la proliferació de reunions. L’atribueixo a una conducta mimètica de la gestió privada. En determinats cercles de decisió es dona per descomptat que aquesta és, per se, millor que la gestió pública. Per empassar-se aquest gripau^1, cal oblidar el que ens ha costat als contribuents d’arreu del món alguna brillant iniciativa privada. A nivell mundial, les fallides més clamoroses de la història són:

1. Lehman Brothers (09/15/2008) 691.000 milions de dolars

2. Washington Mutual (09/26/2008) 327.900 milions de dolars

3. WorldCom (07/21/2002) 103.910 milions de dolars

4. General Motors (01/06/2009) 91.000 milions de dolars

5. CIT Group (01/11/2009) 80.450 milions de dolars

6. PG&E (14/01/2019) 71.000 milions de dolars

7. Enron (02/12/2001) 65.500 milions de dolars

8. Conseco (17/12/2002) 61.390 milions de dolars

9. MF Global Holdings (31/12/2011) 40.540 milions de dolars

10. Chrysler LLC (30/04/2009) 39.940 milions de dolars

A nivell espanyol no s’arriba a aquestes quantitats estratosfèriques, però no està malament:

Sense oblidar els 60.000 milions d’euros que de moment, ens ha costat la gràcia del rescat bancari. Sí, aquell que no havia de costar ni un ral segons l’inefable De Guindos².

Tornem a les reunions. Durant 7 o 8 anys, en la meva qualitat de cap d’estudis d’un institut públic, em vaig encarregar de l’elaboració dels horaris, amb la imprescindible col·laboració del meu professor de català, Joan J. En preparar els d’inici de curs aplicava el principi de no fer perdre massa temps al professorat, per tant intentava convocar només les reunions imprescindibles. Ja tindrien ocasió d’avorrir-se com a micos en les inacabables reunions que hi ha durant el curs. En algunes ocasions vaig rebre queixes de part del professorat, perquè, per exemple: «Falten reunions per a preparar els nous projectes...» La meva resposta sempre va ser la mateixa. L’únic projecte que tenim aquí és fer la feina i arribar vius al juny.

Per als qui no tinguin la sort de comptar amb un cap tan sensat com jo, recomano l’estricte seguiment dels dos consells que dona Scott Adams sobre reunions³. Sap de què parla, va sobreviure més de 9 anys a Pacific Bell. Els consells són:

1. Cal arribar tard i corrent a les reunions, amb papers sota el braç. Fa la impressió que esteu molt enfeinats.

2. Cal marxar abans que s’acabin; al final de les reunions hi ha el desagradable costum d’encolomar feines. Si no hi sou..

1. L’expressió té l'origen al segle XVIII en una frase de Nicolas Chamfort: "Il faudrait avaler un crapaud tous les matins pour ne rien trouver de dégoûtant dans la journée quand on doit la passer dans le monde". S’empra en francès, anglès, alemany i espanyol. No veig perquè hem de ser menys.

2. El cas convé perfectament. L’home de Lehman Brothers a Espanya (Mireu el rànquing de fallides suara esmentat) ara al Banc Central Europeu...Glups! Exemple perfecte del Principi de Dilbert, que mesura la capacitat d’ascens d’un incompetent: fins allà on pot fer més mal. No és en canvi d’aplicació el Principi de Peter, del qual deriva. El Principi de Peter o de la Hierarchyology estableix que en ascendir persones competents en la seva feina se les col·loca on esdevindran incompetents. I també és un exemple clamorós de la col·lusió entre l’àmbit públic i el privat: posar de ministre d’economia un capo de la banca.....

3. De fet recomano tot el llibre: «El principio de Dilbert», Planeta 2011.