Fa uns anys, en unes Jornades organitzades pel Sindicat Professors de Secundària II Jornades de Secundària: Autoritat i disciplina a l'aula vaig poder escoltar una reveladora conferència a càrrec d’Adolf Tobeña, il·lustre catedràtic de Psiquiatria. La tesi central era la impossibilitat de mantenir la vida d’un grup social qualsevol sense un règim disciplinari, per suau o mínim que sigui. Tesi que es pot interpretar com autoritària1 però que està avalada pels resultats de nombroses i rigoroses investigacions. A grans trets: es pot afirmar l’existència empíricament contrastada de desenes de marcadors genètics que influeixen en la conducta (influeixen, no la determinen de manera fatal2). Una conseqüència de la major o menor prevalença dels diversos marcadors és que es pot considerar que un 40% dels integrants de qualsevol grup humà tendeix a mantenir una conducta socialment integrada i un 20% tendeixen a no tenir-la. Al voltant d’un 0,5% de total del grup està compost per psicòpates. El veritable problema està en el 40% restant, els que segueixen o no les normes segons l’ambient en el qual estiguin. En un grup social pacífic i ordenat s’afegiran al 40% que de manera ingènita tenen una conducta socialment positiva. En un entorn poc o mal regulat es sumaran a les files dels qui ja no respecten la norma. Atès que el problema dels psicòpates és irresoluble3, la pau social possible depèn del tractament del percentatge.
Les tesis del professor Tobeña són conclusions de la investigació científica exigent i presenten un grau innegable de contrastació empírica. Un cert neopositivisme curt de gambals que ens bombardeja sense descans pretén identificar el saber amb la ciència, negant el paper de la filosofia i la literatura en el coneixement i la seva obtenció. Igual que Carl Perkins -i Elvis després- cantaven allò de «Fes-me el que vulguis però no em trepitgis les meves sabates de pell girada blava» (Blue suede shoes, què malament sona en català!) a mi que em diguin el que vulguin menys positivista. Observo que molts avenços científics tendeixen a confirmar el que ha dit abans la Filosofia i, a més, no haurien estat possibles sense ella.
1. Es pot consultar l’àmplia bibliografia disponible del professor Tobeña, per exemple «Neurologia de la maldad» Plataforma Editorial, Barcelona 2017. Tinc entès, però, que un seu llibre extremadament colpidor «Castigo y civilidad» no troba qui el reediti. Sembla una nova versió de la censura benpensant. Un resultat de la investigació no complau per la seva duresa, se’l titlla de reaccionari, feixista, etc.., ho sigui o no i se’l silencia, en una maniobra perfectament simètrica a les de la censura de dretes. Però, i això és el magnífic d’internet, les tesis -i les proves- més contundents del llibre es poden obtenir en diverses filmacions de conferències:
Recordem que els estudis sobre l’agressivitat natural de Konrad Lorenz van ser titllats de feixistes. Lorenz va servir a la Wehrmacht com a «psicòleg» i va participar en «estudis» sobre la competència laboral dels «mestissos». No es coneix el seu grau d’implicació. Assumim que, si no era nazi, si més no col·laborava (com feia la immensa majoria dels alemanys). Dit això, sembla difícil rebutjar les evidències obtingudes en els estudis d’etologia.
2. Fins i tot ferms defensors del caràcter innat de moltes conductes com són precisament Lorenz i altres etòlegs destaquen la importància crucial del Prägung, del «modelatge» d’aquestes produït per les primeres experiències.
3. És un assumpte pertorbador. Vaig poder preguntar a un eminent professor expert en el tema al respecte. En concret, la meva pregunta era sobre la teràpia aplicable a les psicopaties profundes. La resposta, devastadora. Segons ell, es podia acceptar el que deia al respecte un molt considerat manual nord-americà sobre la matèria. L’apartat dedicat a la teràpia es podia resumir en una ordre, o consell: «corri!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada