Fa uns dies vaig començar a tractar un problema: la pertinença impartir filosofia en l’educació secundària: Cal impartir Filosofia? M’hi empeny la recepció de molts comentaris no gaire favorables que m’han arribat de tota mena de persones durant anys; no vaig entendre res, és un «rollo»..... Atesa la meva condició diguem-ne lenta -en realitat gandula, no ens enganyem- hi he pensat durant molt de temps. A aquesta mandra constitutiva s’hi afegeix una incapacitat igualment essencial de control de la digressió. Fins a tal punt que en començar a redactar m’ha assaltat un dubte. La meva devoció per la Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy, l’exemple suprem de digressió literària, provoca aquesta manera de fer, per emulació, o ja venia defectuós de fàbrica i per aquesta raó m’agrada la novel·la de Sterne? I no deixaré una digressió sobre una altra a mitges. Si es vol entendre el problema de la manca de ritme cal llegir Die Entdeckung der Langsamkeit: Roman, de Sten Nadolny1.
Refaig el camí. La primera resposta que vaig aportar fou una cita de Gilles Deleuze. Més mandra, amb el subterfugi de que sempre és millor citar un savi.... La qual cosa no significa que no comparteixi el seu parer. La Filosofia és la lluita contra la mistificació. Però així no responem la pregunta. Deleuze parla de la «utilitat» i aquesta noció requereix algun aclariment. Però en tractar de defensar-la aparegué la necessitat de més precisions prèvies. La primera temptativa se’m regirà en contra. Provant d’argumentar-la des de l’experiència -aquí se sol dir la «pròpia» però atès que no n’hi ha una altra no caldria- el resultat és desolador: Només he estat capaç de convèncer alumnes – aquí se sol dir «els meus», però a quins sinó?- d’una cosa: la Filosofia era tan o tan poc útil com la resta de matèries que se’ls imposaven. Provar altres tàctiques ens duia a considerar l’oposició entre dos models escolars, l’heretat de la Il·lustració i l’econòmic. Formació del ciutadà o del treballador. I encara un entrebanc: el debat sobre la utilitat d’un ensenyament o, encara abans, de la necessitat de que l’ensenyament tingui una utilitat sembla derivar de l’oposició entre l’intel·lectualisme platònic i l’utilitarisme sofístic. I com deia, i sostinc, aquesta oposició no és tan clara.
Si optem per defensar el model il·lustrat d’escola, la inclusió de la Filosofia sembla anar en si. Tampoc no està tan clar. Si més no caldria valorar les dificultats de la transmissió d’un determinat saber filosòfic adreçat a un públic general. Dificultats que potser no han fet més que augmentar en el nostre temps. Es pot admetre d’entrada, ens agradi o no, que la Filosofia és perfectament prescindible per al comú dels estudiants amb qui ens trobarem. No els interessa –del llatí «inter-esse», «estar entre»- a molta gent, incloses persones de gran intel·ligència. Qui hagi impartit alguna classe de Filosofia s’hi haurà trobat.
I encara un altre matis: Una cosa és que com a professor hom pugui -de fet seria gairebé exigible-, provar de transmetre un cert entusiasme2 per allò que ensenyem. Un altra és importunar sense treva. Molt del que es proclama com a «impartició de coneixement» és una xerrameca narcisista. No dec ser l'únic que ho ha patit, sobre tot a la universitat. Una hora -interminable...- escoltant, de fent sentint només, un reputat professor garlant sense fre. Com diuen ara els joves, «tremenda turra»...
Però aquest tampoc no és el problema. La manca de preparació acadèmica sí. Seguir una classe de Filosofia requereix una -mínima, tampoc cal exagerar- preparació. Cal sobre tot una mínima competència lingüística.
1. Hi ha traducció espanyola d'aquesta magnífica novel·la, El descubrimiento de la lentitud, Edhasa, 1989
2. En origen, Ενθουσιασμός , l’alè diví interior
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada