La història de la deplorable pràctica de la censura conté moments d’una brutalitat il·limitada i també altres d’una gran comicitat. En principi la censura no fa massa gràcia si recordem en quants llocs i èpoques dir el que hom pensava comportava presó, tortura o mort. Però fins i tot tenint present el perill que ha passat qui ha volgut pensar -i dir el que pensava-, alguns episodis de la pràctica de prohibir doctrines, llibres, pel·lícules.. són d’una imbecil·litat tan abismal que hom no pot fer res més que riure. I quant que parlem de censura cal recordar que fer riure i fins i tot només riure han estat una activitat profusament perseguida arreu i en totes les èpoques. Recordava Indro Montanelli en algun llibre seu que en el moment que un poble riu el tirà ha començat a perdre la partida. Per aquest motiu sobta la poca tendència a l’humor de molts alliberadors. Amb quina solemnitat se’ns ha recordat des de postures progressistes que havia coses amb les que no es podia fer broma. Emulaven el que sosté la reacció més rància, canviant, això sí, els temes sagrats que han de quedar al marge de la sàtira, la broma. La conya. Alguns caràcters dèbils, com el meu, que només poden suportar determinats aspectes de l’existència rient-nos d’ells, han, hem sofert episodis d’escarni, hostilitat i odi per haver gosat trobar un costat humorístic en situacions serioses, o que es tenien com a tals. hi ha un límit per l’humor, com per a gairebé tot, com vaig provar d’explicar en una anterior entrada: Insult i estil. Però en general la solemnitat tendeix a estar acompanyada d’una certa dosi de ximpleria. Estem envoltats d’aquella figura que P.G.Wodehouse, interminable humorista, denominava amb precisió «pompous asses». Tots els pretensiosos que adopten aquell posat greu i circumspecte que amaga la inanitat del que sostenen. També són defectius els «humoristes». Recordem la lliçó platònica. Al final del Banquet, tots els personatges ja han caigut a causa del vi llevat de Sòcrates. Potser s’amaga aquí un subtil retret platònic al mestre: És l’únic a qui no venç la somnolència. És perquè Sòcrates és més sobri o perquè aguanta més que els altres? No beu o no hi ha qui begui més. El sarcasme rebla la ironia socràtica en el diàleg. I si tenim en compte la penetrant observació de Stanley Rosen1 quan indica una molt més greu acusació platònica contra Sòcrates, el caràcter defectiu del seu Eros, sembla més plausible la segona opció. Sòcrates rep l’elogi d’Alcibíades: no ha caigut mai en la temptació, no s’ha deixat seduir. Aquesta temperança sembla lloable. Però abans s’ha establert que l’ascensió cap al veritable Eros comença per l’erotisme sensible, per l’amor als bells cossos. Hi ha una inconsistència fonamental en el discurs socràtic sobre l’Eros. En parla però no pot saber què és. No és cap detall intranscendent que la doctrina eròtica sigui transmesa per algú altre. Una marca de la importància del que es diu en els diàlegs sol ser que siguin indirectes. Algú explica el que va escoltar en determinada ocasió. L’altre recurs que denota la importància del que es vol comunicar és que la font sigui una dona2. Al Banquet el recurs està redoblat. Apol·lodor explica a un company el que va sentir a Eutidem sobre la trobada de Sòcrates amb el tràgic Agató i el còmic Aristòfanes on el primer va referir la doctrina de l’Eros que va rebre de Diotima. I el que llegim al final del diàleg és -parla Apol·lodor recordant el que li digué Eutidem-:
«...però l’essencial era -digué- que Sòcrates els obligava a reconèixer que era cosa del mateix home saber compondre comèdia i tragèdia, i que qui és autor de tragèdies amb art ho és també de comèdies»
El Banquet, 223d
El plantejament tràgic i el còmic no són falsos, són unilaterals, incomplets. La forma literària superior ha de contenir tragèdia i comèdia. I resulta obvi que, segons Plató, és el diàleg. En qualsevol cas, moltes de les grans obres de la literatura universal han acomplert aquest requisit.
1. Plato’s Symposium, Yale University Press, 1987
2. En aquest sentit, el del paper de la dona com transmissora del Logos, resulta extremadament instructiu el preciós llibre de Luc Brisson, Platon, les mots et les mythes, François Maspero, 1982. Hi ha traducció espanyola, Platón, las palabras y los mitos. ¿Cómo y porqué Platón dió nombre al mito? Abada editores, 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada