Escolto amb atenció la presentació en línia de La educación cancelada per part del seus editors, Andreu Navarra i David Rabadà1. En llurs intervencions destaca entre d’altres interessants afirmacions la seva denúncia del caràcter ideològic ultraliberal de la deriva que ha pres l’educació actual. Ja fa uns quants anys que tots els qui ens hem dedicat al negoci -m’agrada la cara d’horror que se’ls posa a tants rosegaaltars com hi ha en el món de l’educació quan empro el terme «negoci»...- sabem, o hauríem de saber que, com en tota activitat socialment rellevant, el component econòmic és essencial. No ens hauria de sorprendre que les organitzacions que tenen alguna cosa a dir en l’economia global prenguin la paraula, proposin, planifiquin el que volen que es faci en educació. I no parlo de cap «mà negra», de cap conspiració ni complot. El programa educatiu actual es basa en treballs, uns acadèmics, altres merament ideològics, públics, disponibles. La documentació sobre educació produïda per encàrrec de l’OCDE, per exemple, està publicada i es pot obtenir arreu.
L’OCDE és una organització econòmica que diu tenir com a missió «dissenyar polítiques per a una vida millor» (sic.), en la que participen 37 països (el darrer en ingressar, Costa Rica, en 2021). El nivell d’exigència «democràtica» de l’organització no és una de les seves virtuts més rellevants: l’Espanya franquista en fou membre fundador (1961). Tot i que avui tots els membres són democràcies més o menys plenes, amb la més que clara excepció de Turquia. En el si de l’OCDE es pot detectar la presència de diversos postulats ideològics, que van des del neoliberalisme més descarnat a plantejaments més propers a una socialdemocràcia tèbia. En el camp educatiu manen els primers. Una de les seves preocupacions més centrals és la vinculació entre educació i política econòmica. No podria ser d’una d’altra manera. I el que potser es destaca més és la necessitat de que un, sinó el principal, objectiu del sistema educatiu ha de ser la capacitat d’aprofitament del talent, l’empleabilitat. Tradueixo: la formació de treballadors d’acord amb les necessitats del mercat. Ras i curt.
Però si més no l’OCDE no enganya ningú. Contempla el problema educatiu des de la seva perspectiva economicista. L’escàndol, per a qui encara en tingui capacitat, es produeix quan hom revisa la -no en puc dir «literatura»- documentació elaborada per les opcions polítiques pretesament progressistes. L’exemple més clamorós és el de l’organisme de l’ONU encarregat de l’educació i la cultura, UNESCO. O potser, com deia Alain Finkielkraut, UBUESCO2. Els nefastos informes Fauré i Delors, base doctrinal de gran part del disbarat de l’educació actual, són treballs encarregats per UNESCO, no per l’OCDE. I és com a mínim curiós que aquesta organització, durant anys abanderada del relativisme cultural, de l’anticolonialisme, de la lluita contra el racisme, preconitzi unes doctrines educatives tan reaccionàries. En efecte, totes aquestes preteses innovacions que inclouen mètodes -no metodologies, no saben ni parlar3- ja fracassats que es basen en pseudoteories pedagògiques amb un nivell epistemològic comparable al de l’astrologia, mancades de cap possible validació científica, són aportacions «progressistes». Qui no estigui al cas se’n pot fer una composició prou precisa llegint el magnífic llibre «Escuela o barbarie», de tres dels autors que participen en La educación cancelada, Carlos Fernández Líria, Olga Fernández y Enrique Galindo, que he esmentar anteriorment4. El subtítol del llibre es Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda, com tot el llibre, notablement encertat. Els autor reparteixen la responsabilitat del desballestament de la institució escolar entre els poders econòmics i l’esquerra. El meu parcial desacord amb els editors de La educación cancelada, ponents de la presentació, es basa en aquesta constatació, compartida amb aquests autors. Moltes de les mesures més nocives, més contràries a l’equitat, que s’han implantat en educació els darrers 40 anys han estat obra de governs d’esquerres, inspirades en l’ideari d’UNESCO més que no pas en el de l’OCDE.
1. La educación cancelada, Sloper, 2022. La presentació aquí:
2. La dissolution de la culture, Le Débat, 1988. Una versió més extensa de l’argumentació al llibre La défaite de la pensée, Folio, Essais 1987
3. Un exemple del que denomino degradació del llenguatge. Dir "metodologia" on caldria dir "mètode", quan no són el mateix: "Metodologies implementades"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada