Elogi de Topuria, 11

 

XII: La victòria i la regla

Crec que es poden extreure encara algunes conseqüències més de l’exemple del futbol. Cal abans deixar clar que en esmentar l’astúcia d’Odisseu en el mateix text en el qual parlem de la manera lamentable de comportar-se d’uns jugadors de futbol tracto només de fer notar un aspecte essencial de la relació dels homes amb els jocs, que és quelcom comú a l’heroi homèric i al jugador brut i, en general a a tot aquell que juga: sembla haver un camí cap a la victòria que passa per negligir la norma. Uns cops la fa possible, i altres no és suficient. Però no s’hauria d’inferir cap mena de glorificació ni tan sols d’eximent de la repulsiva conducta demostrada pels futbolistes argentins en la final del mundial del fet que els compari amb Odisseu, entre altres raons perquè el mateix Odisseu no sembla un model massa clar de virtut. I no estic sol en la condemna. Un cop acabat el partit, es pogué constatar un gairebé universal sentiment d’alleujament. Deixant de banda l’excés -amb la motivació de tots coneguda- de la premsa britànica, que qualificava de delinqüents els jugadors de la selecció argentina, el to general era d’aprovació de la victòria espanyola: es lloava el seu millor joc -debades, no es pot comparar el seu joc amb l’absència de joc dels adversaris- i el seu comportament esportiu, és a dir, elegant. Tampoc podem felicitar-nos sense més, i per raons diverses. La primera, molts dels qui han lloat en el passat la capacitat competitiva dels argentins disculpant-los que l’obtinguessin practicant allò que es denomina l’altre futbol, corren ara a celebrar l’èxit del bon joc i del respecte mostrats pels espanyols. No es podrà negar la hipocresia flagrant que es comet en emprar un eufemisme com aquest, l’altre futbol, per a denominar el conjunt de trampes i accions violentes amb els quals aquests jugadors van arribar a la final. Forma part d’aquest llenguatge escandalosament immoral amb el qual no es diu que un equip defensa a base de puntades, cops de colze i altres amenitats -i se li permet, és essencial entendre-ho- sinó que es diu que és un equip físic (????) o que juga al límit del reglament...però no era que el reglament consistia, precisament, en establir uns límits? Podem considerar que el canvi de parer no és més que l’habitual canvi de postura a favor del vencedor. Els mateixos que han tolerat algunes conductes decididament execrables o que fins i tot les han aplaudit passen sense solució de continuïtat a enarborar posats de damisel·les ofeses quan el trampós, l’agressor, fins ara lloat, perd. I és encara més depriment presenciar com totes dues posicions antagòniques es poden donar simultàniament. Recordo com se li van riure les gràcies a Maradona, l’ídol del futbol argentí. Al mateix temps que se’l glorificava pel seu joc, se l’execrava amb aire ofès per la seva més que discutible manera de comportar-se. Hi ha diversos moments en els quals es donava aquesta consideració ambigua, si no contradictòria, especialment memorables. Maradona va derrotar els anglesos en fer-los dos gols: un, antològic, i un altre amb una trampa, amb la mà, la cèlebre «Mano de Dios», com la va denominar aquell pocavergonya. No es va prendre cap mesura contra aquell inveterat trampós que va acabar guanyant aquell campionat. Recordem també que, en una demostració d’ignorància total de qualsevol contenció, va tenir la gosadia de sortir en un anunci d’una campanya contra el consum de drogues...ell, que fou desqualificat d’un mundial per donar positiu en cocaïna...Ara es reedita aquesta duplicitat immoral: la mateixa caterva que celebrava la competitivitat dels argentins els denigra ara amb igual o més ardor. I què dir de les decisions dels òrgans rectors de l’esport, que es despengen ara amb una sèrie de sancions més dures de l’habitual, en una mostra de l’escàndol que han de fingir per a congraciar-se amb l’opinió majoritària? Tampoc podem obviar el component classista de la situació. Maradona, com altres ídols esportius, provenia d’un entorn més que humil. L’esport professional permet alguns membres dels estrats més baixos de la nostra societat un ascens cap a la riquesa i la consideració social que substitueix altres mecanismes probablement més justos de promoció que lamentablement ja gairebé no funcionen. Aquests joves esportistes milionaris són tolerats per les elits en els seus exclusius ambients -no és res nou, els patricis romans es corrien les seves farres amb gladiadors i meuques- tot i que sempre duen a sobre la marca. I res no els salvarà si cometen algun error. La gran diferència, però, entre els romans i nosaltres és potser que les nostres elits són de fet tan o més analfabetes que els herois esportius als quals permeten accedir al ball. Ras i curt: Maradona era un plebeu àgraf, ignorant, barroer. Els grans senyors que seuen a les llotges són tan àgrafs....,com ell.

Però hi ha més. No hi ha, entre els afeccionats al futbol, massa debat sobre el fet que els jugadors espanyols saben practicar-lo. Però llevat d’un parell o tres, no són considerats estrelles. Pel que fa a la seva esportivitat, podríem acordar el mateix veredicte. Són jugadors correctes, és a dir, molt poc tramposos i violents. En un cert sentit, són exemple del que es podria considerar un estàndard prou acceptable de conducta, dit en el sentit de Mill¹. Però sabem que no és així, perquè allò que s’hauria de considerar, precisament, el nivell bàsic exigible de conducta s’ha convertit, per culpa de la general manca d’una mínima decència, més en model de conducta superior, excel·lent, que no pas en l’estàndard. És a dir, quan algú es comporta tal i com ens hauríem de comportat tots, esdevé model de conducta i, per tant, objecte d’admiració. D’admiració però no d’emulació, perquè ens perdonem d’entrada la conducta reprovable en separar el concepte de model com a ideal i el de conducta correcta. Els models són, així, inabastables i per tant, ens podem permetre la infàmia i a sobre, justificar-la: no som perfectes, ni se’ns pot demanar. Observo aquest fenomen a la feina. No falto, no faig tard, no provoco conflictes, obeeixo les instruccions -les legals- que se’m donen, tracto amb cortesia tothom i, potser en el nostre temps no és tan important, sé fer més o menys la feina per la qual em paguen. Aquesta conducta, que hauria de ser el mínim exigible en tots els professors, em converteix, de manera prou màgica i, no m’enganyo, força convenient per als meus interessos, en un bon professor, respectat i fins i tot ben considerat. No deixa de tenir la seva gràcia. És el mateix cas: un equip prova, amb major o menor fortuna, de jugar el millor possible respectant les regles del joc mentre l’altre les viola de manera flagrant en el seu immoderat desig de victòria que no considera erroni fer el que calgui per a obtenir-la. Aquesta oposició converteix el merament correcte en virtuós. La sort, el que alleuja tanta consciència culpable, és que, aquest cop, han vençut els qui s’han comportat amb major correcció. Prestem atenció a l’aspecte purament tècnic del joc abans de seguir amb la reflexió més o menys ètica. En alguna ocasió pot fins i tot donar-se el cas que la bona praxi tècnica i la moral coincideixin, o si més no estiguin relacionades de manera directa. No s’entén en tota la seva profunditat la reflexió sobre la possibilitat mateixa de l’ἀρετή que fa Plató en els diàlegs aporètics si aquesta coincidència no fos factible. Els qui gaudeixin del futbol recordaran el següent exemple, extret d’un altre partit, no voldria que algú pensés que sento un especial menyspreu per la selecció argentina, es poden acumular desenes de casos d’altres equips. Es tracta de la jugada que acabà amb el segon gol que la selecció espanyola li feu a la francesa en el partit de semifinals. Consistí en una jugada elemental d’aquest esport, el que s’anomena una paret. Un jugador passa la pilota a un company, surt corrent i el company se la torna amb avantatge. Jugada elemental, però que es veu molt poc, perquè s’ha convertit en mostra d’excel·lència. Allò que tot jugador hauria de saber fer ha esdevingut virtuosisme. I ho deu ser, atesa la monumental incapacitat dels defensors francesos d’impedir la jugada. Recordem-la, es pot veure aquí:  aquí: un jugador espanyol, un tal Pedro Porro, avança cap a la porteria francesa per la zona interior esquerra -en l’argot, el carreró o carril del 10- del camp francès. S’esmuny entre dos oponents després d’haver llençat la pilota a un company que està a la frontal de l’àrea francesa d’esquenes a la porteria, aparentment marcat per un defensor. Cap dels dos oponents superats fa ni tan sols l’intent de seguir-lo, com tampoc un tercer que està a prop de la trajectòria previsible del jugador espanyol. Es poden emetre dos judicis aparentment contradictoris sobre aquesta mancança: els defensors francesos no saben defensar o la maniobra atacant és tan bona que els ha sorprès. Cap de les dues proposicions és completament veritable o falsa. La jugada és bona perquè la defensa és deficient o aquesta ho és perquè la jugada és bona. Decidir si es tracta d’un bon atac o una mala defensa depèn dels pressupòsits des dels quals s’emeti el judici. En qualsevol cas, és una maniobra simple, elemental, allò que de nou en l’argot en diríem de pati de col·legi. La qual cosa sobta encara més. Ha servit per a enganyar uns suposats experts professionals. Caldria potser reconsiderar què s’entén per expert i per professional en aquest context. Però el moment que m’interessa, allò que ve al cas per al meu propòsit, no és encara aquest. La pilota arriba al jugador espanyol que s’espera d’esquenes a la porteria francesa, un tal Dani Olmo. Al seu darrere, marcant-lo, un celebrat defensor, titular en un dels millors equips d’Europa i en la seva selecció, un formidable atleta folrat de músculs que es pot esmentar com a exemple d’un cert prototip de defensor central molt celebrat en les darreres dècades, un tal Upamecano -no m’he inventat el nom-. Val a dir que és un bon exemple de l’efecte perniciós que la millora de la preparació física ha tingut en alguns esports com ara el futbol. Cap dels gestos que podem considerar les tècniques del joc requereix una dotació muscular tant exuberant. De fet, les accions habituals més brillants al futbol són les maniobres d’habilitat amb les quals el jugador escanyolit, afamat, tercermundista, supera el portent físic, ben alimentat, del Nord. I ara passa el que cal destacar. Està clar que el jugador espanyol que rep la pilota només pot fer dues coses: provar de girar-se amb la pilota als peus o bé limitar-se a tornar-la al company que li ha passat i que ve de cara. Opta per la segona, més fàcil. Però resulta clau entendre perquè pot fer-ho: perquè el famós defensor no es mou correctament per tal d’evitar ara el gir, ara la passada. No. El que fa és etzibar-li una poderosa puntada de peu per fer-lo caure. I ho assoleix, el jugador espanyol cau abatut per l’hòstia que li administra el musculós defensor francès. Però li dona temps de tocar la pilota i passar-la al company que progressa, se l’acomoda sense que cap defensor sigui a temps d’impedir-ho i anota el gol. És a dir, l’acció és no només violenta i contrària a la norma sinó, a més, errònia. El seu màxim resultat hauria pogut ser lesionar l’adversari, produir-li prou dany físic com per a impedir-lo seguir en el joc. Però no va evitar que aquest rival, tot i ser objecte de la seva acció agressiva, pogués fer la passada, pogués jugar el joc, jugar-lo bé, és a dir, segons la norma i amb eficàcia. La conducta legal, segons la norma, obté premi, la conducta contrària fracassa. Un primer judici, superficial: la virtut té premi, la seva manca, càstig. I estaria bé que fos així, i que poguéssim creure-ho. Al Gòrgies, un cop exposada la tesi socràtica de la superioritat de la justícia, Calicles irromp preguntant si Sòcrates diu això seriosament. Plató sembla comprendre que aquella pretensió que han mantingut tants moralistes al llarg de la història, que es pot resumir en la dita d’Epictet, Virtutum omnium pretium in ipsis est, és una manera de pensar que ens agradaria creure però que en el fons sabem que serà rebuda amb la mateixa sorna que desplega Calicles. Aquesta és segurament la raó per la qual tant al Gòrgies com al Fedó i a República introdueix com a coda final un mite escatològic que serveixi de consol: hi ha haurà premi per als justos i càstig per als malvats. I això també ens agradaria creure-ho. Ens hem de conformar amb la possibilitat de que de vegades venci la virtut, o no perdi per massa. I encara, que la conducta reprovable sigui castigada. Si, com és el cas, a sobre, la conducta malvada permet la victòria del que és més just, no podem segurament demanar més.

1. El programa d’Història de la Filosofia de segon de Batxillerat està condicionat pels autors dels quals es pot demanar un comentari a les PAU. Des de fa uns anys, per motius que en qualsevol cas no tenen cap relació amb la rellevància filosòfica o merament històrica dels autors en qüestió, la relació d’aquests inclou John Stuart Mill. Val a dir que agrada als alumnes, atès que el troben més fàcil. Crec que allà on ells diuen fàcil caldria dir banal. Per aquest motiu m’ha semblat divertit poder citar-lo. Mill esmenta a L’utilitarisme la noció d’estàndard moral, sense prendre’s la molèstia de definir-lo, en la seva línia, val a dir. Una cosa és ser prudent i no fer afirmacions massa taxatives i, enlloc d'això, matisar i fonamentar el discurs i una altra és no dir res. Crec que Mill pretén que l’utilitarisme és una doctrina tan vàlida com una altra per a fornir-nos d’un model ètic mínim. Allò que alguns poden considerar moderació liberal a mi em sembla pobresa doctrinal. I un model ètic mínim és per a homes mínims.

Elogi de Topuria, 10

 

XI, Victòria o regla?

Només la derrota permet blasmar la mala praxi del jugador. Una victòria suprimeix el retret per la manca de respecte de les regles del joc. Res de nou, però sempre molt aclaridor. La resposta a si cal respectar les regles no és, contra el que ens diem de manera com a mínim hipòcrita, clara, rotunda. Depèn.

Un esdeveniment recent de difusió gairebé universal servirà per a il·lustrar la meva tesi. Fa uns dies, uns 2.000 milions de persones, pel cap baix, van veure per televisió la final del campionat mundial de futbol. Amb ocasió de l’anterior edició del mundial ja em va semblar necessari aportar algunes reflexions sobre la pobre qualitat cívica i moral dels dirigents d’aquest esport, la seva inveterada propensió a fer el joc a règims polítics execrables i la seva corrupció galopant. Podem recordar  aquí  les bajanades regurgitades per aquest tal Infantino, el tarat que dirigeix el tinglado de la FIFA. Estava a punt d’escriure prostíbul, però això seria dignificar aquesta entitat. En comparació, una casa de barrets és una institució nobilíssima. Quatre anys després, l’únic segur és que em vaig quedar curt. Els humans ens defensem de les adversitats amb diversos mecanismes de protecció mental, com ara la repetida -tot i que se sol demostrar que és falsa- afirmació de que les coses no poden empitjorar....

No em faré pesat repetint el que ja és prou clar i notori. El que m’interessa és un aspecte que, si es considera el fenomen en conjunt, pot semblar d’escassa rellevància. Malgrat la manipulació, els enganys, els estralls produïts per la cobdícia més abjecta, al final el nucli d’un aital esdeveniment segueix essent el joc, o el que se n’hagi pogut preservar. El joc, una activitat que només té sentit si s’hi apliquen les regles, que és el resultat d’aquestes regles. Onze atletes dirimiran amb uns altres onze. Convé recordar com ho faran: empraran els seus cossos -amb l’excepció de les mans, que només pot emprar un dels onze- competint per introduir un objecte esfèric i elàstic en un espai delimitat per tres pals cilíndrics, dos dels quals estan clavats a terra a una distància de 7,32 metres i units per la part de dalt pel tercer pal, a una alçada de 2,44 metres, amb els seus oponents, que tractaran d’impedir-ho mentre proven d’introduir l’objecte abans esmentat en un espai de les mateixes dimensions que l’anterior situat a l’altra banda de la superfície de joc, cosa que ells, a la vegada, intentaran impedir. Aquest enfrontament tindrà lloc en un espai pla preferentment cobert de gespa en bon estat d’entre 90 i 120 metres de llarg per entre 45 i 90 metres d’ample. Ja ara, si ho pensem amb rigor, ens hauria de sobtar aquesta flexibilitat espacial. Viola tot principi lògic que hauria de regir un reglament. Què pensaria una persona que no sap què és el futbol, quan, en preguntar quines dimensions té el terreny de joc, se li respongués que és un rectangle de 90 per 45 metres, o de 120 per 90..o de 100 per 50, també seria reglamentari..és un aspecte si es vol menor, però molt indicatiu: és una regla però no és fixa...la pregunta apareix sola, sense forçar el raonament: pot una regla ser -tant- flexible? Però no prenguem la part pel tot. L’anterior intent d’explicar en què consisteix el futbol volia ser un possible exemple de com provar de fer-lo entendre a un hipotètic estrany del tot aliè al joc¹. Es podria perfeccionar i, a continuació, dur l’estrany a veure un partit i, durant el seu decurs, explicar la mecànica del joc amb els exemples que s’anessin produït. Fins aquí, res massa objectable. No crec que les hipotètiques diferències culturals fessin impossible que l’estrany entengués el joc. De fet, moltes persones de molts entorns diversos no només han conegut el joc i l’han entès sinó que fins i tot han esdevingut entesos observadors i practicants de l’esport. Això està clar. Però no ho està. Ni de bon tros. Suposem que el partit al qual acudim per tal que l’estrany pugui veure com és el joc que se li ha descrit és la final del mundial que he esmentat al principi. Sembla evident que aquest espectador neòfit no el reconeixeria, o si més no el reconeixeria com a un exemple massa exacte del que se li havia explicat prèviament. Es podria objectar que la raó de la incapacitat de l’estrany per a interpretar correctament que el partit que està veient es desenvolupa segons el conjunt de regles que se li han explicat prèviament és la seva ignorància de l’entorn polític, social i cultural del joc. És més aviat al contrari. És precisament l’absència d’aquest marc previ el que permet entendre que el que s’està presenciant no és el que diem que és. Cal que no confonem causes i efectes. Seguim amb el nostre espectador del tot aliè a l’entorn, a qui suposem dotat d’unes capacitats cognitives normals, evidentment, i a qui s’ha explicat la mecànica i la normativa del joc i se l’ha convidat a veure un partit. En concret, la final del mundial. Em sembla si més no plausible suposar que tindria dificultats per a establir la connexió entre el que se li ha explicat i el que està presenciant. Si ens han explicat com es juga al futbol -i amb quines regles- podem saber si el que estem veient s’ajusta al que ens han explicat. El que possiblement no podrà explicar el nostre hipotètic espectador aliè és la raó per la qual el que estem veient no és el que esperàvem veure a partir del que se’ns havia explicat. Nosaltres sí podem. Però l’explicació es basa en una tesi indefensable des d’un punt de vista lògic: el joc es practica segons unes regles, però sense obeir-les. Més clar: el nostre espectador aliè veurà com un dels dos bàndols sembla estar jugant, és a dir, sembla que intenta moure l’objecte en qüestió amb l’ús reglamentat del cos i amb la finalitat prescrita, mentre l’altre tracta d’impedir-ho amb una sèrie d’accions que no pertanyen al repertori de moviments determinat per les regles del joc. Convé aquí distingir entre les accions que el reglament considera infraccions amb les accions que desborden el marc normatiu. És a dir, no és el mateix, en el cas concret del joc del futbol, que un jugador copegi un adversari de manera involuntària en la frissa per prendre-li el control de la pilota que el copegi sense, aparentment, cap intenció d’arrabassar-li la pilota, sinó, simplement per fer-lo caure. En el llenguatge del joc, denominem faltes les accions que no estan contemplades al reglament, o que estan directament prohibides, però que el respecten. I emprem el mateix nom per a referir-nos a altres accions que desborden aquest marc. I encara que fingim que no hi ha diferència, en som conscients. No debades, el reglament es basa en una consideració que, d’entrada, ens hauria de sorprendre. A l’hora de decidir si una acció no n’és conforme, se’ns diu que cal valorar-ne la intenció. És a dir, es pot sancionar una acció si la seva intenció contravenia el reglament. Però a aquesta estranyament kantiana manera de jutjar s’afegeix el fet que també considerem punible el contacte, intencionat o no. És a dir és falta si l’ha tocat, voluntàriament o no. I de fet, l’existència del contacte acaba essent el criteri emprat en una gran quantitat de casos. Ara bé, l’evident imperfecció lògica del reglament no és l’essencial. El que ens hauria de sobtar, el que mereix reflexió, és que no ens sembli estrany que subsumim amb aparent naturalitat les simples infraccions i les accions alienes i fins i tot contràries a la norma sota la mateixa categoria. Algú podria objectar que és una qüestió resolta, perquè no considerem que totes les infraccions tinguin la mateixa gravetat. D’acord, hi ha faltes lleus i n’hi ha de greus, com en qualsevol codi punitiu, i segons la gravetat escaurà una o altra sanció. Però el que hi ha aquí és un doble i enorme error, una confusió entre ordres de magnitud i de qualitat de la mateixa. La infracció que es pot graduar de lleu a greu és naturalment una magnitud contínua. Però la diferència entre una infracció i una acció que ni tan sols pot ser considerada dins del marc lògic i legal del reglament estableix una separació total. Considerades conjuntament, en oposició, la simple infracció, més o menys greu i l’acció que nega la validesa mateixa de la regla són magnituds discretes. No hi ha cap gradació possible. Un reglament pot descriure, encara que sigui per analogia, allò que no es pot fer mentre es juga. No pot, tanmateix, incloure tot allò que no és un error, una acció que no és només incorrecta sinó que està en tot un altre ordre pràctic, de la que podem no només que no és una part del joc, no és un jugada, sinó que forma part d’un altre joc. Des del punt de vista de la història dels jocs, sabem que molts van néixer en el moment en que es va deixar d’aplicar alguna norma, modificació que no era tal, sinó que provocava l’aparició d’un joc diferent. Per entendre’ns: si es pot passar la pilota endavant, no és rugby, dona lloc a allò que els nord-americans denominen football (tot i que no es jugui amb els peus....). Però com podem explicar que hi hagi maniobres d’aquesta mena però amb la pretensió de que seguim en el mateix joc? O encara, perquè no es pot evitar aquest impuls cap a la transgressió? I perquè es tolera? Es tolera si condueix a la victòria. Odisseu empra una tècnica prohibida, fa trampa, venç. És astut, se’ns recorda més d’una vegada a la Ilíada. Hi ha qui durant un partit de futbol insulta, escup, esgarrapa i copeja l’adversari, actes que ni el més relativista dels observadors considerarà part del joc, i demostra que no cal obeir la regla. Serà vilipendiat si perd. Així, potser el caràcter relatiu de la regla tindria una base. La violació de la norma només és tal si no va acompanyada de l’èxit, si no evita la derrota. La victòria elimina la transgressió. Converteix el joc en un mitjà i en fer-ho, el cancel·la. Tenim prou clares les raons socials i polítiques de la maniobra. Però potser no tant el que ens fa. Ens deixa sense joc. Ni tampoc el que ens ensenya: la naturalesa equívoca de la regla.

1. Carlo Ginzburg, el gran historiador malauradament traspassat fa un parell de mesos, estudià a Occhiacci di legno. Nove riflessioni sulla distanza, Feltrinelli, Milano 1998 l’efecte de la distància en la consideració pretesament històrica dels fets. Especialment a l’assaig Uccidere un mandarino cinese. Le implicazioni morali della distanza. Però l’efecte de la distància no és exclusivament moral. En algun sentit resitua la mirada mateixa, ens permet veure de manera diferent i té implicacions epistemològiques més enllà i abans de l’alleujament de no ser on passen les coses. No es tracta només de que matar a distància sigui més fàcil, sinó que la comprensió d’alguns fets només es pot assolir de manera més clara des de lluny, des de l’esguard distant en l’espai i en el temps. Seria el que hauria volgut fer Montesquieu a les Cartes perses, en inaugurar un gènere narratiu basat en les observacions fetes des de fora.