XIII: Regla i transgressió
El docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell comenta, amablement, l’entrada dedicada a la inestable relació entre la victòria en el joc i el respecte per les seves regles, ampliant el focus:
Seguint amb la teva excel·lent sèrie veig com anem arribant a la idea de la justícia com a mesura del bé. M'explico: l'astúcia dels herois, com Odisseu, tot i que els faci guanyar i entabani als déus, no evita els designis del destí, que sent fixe i inexorable garanteix el compliment de les regles del joc, i envia les fúries o Eumènides a castigar qui se les salta, com en el cas d'Orestes o d'Hèrcules. Per això, les Constitucions, com els reglaments del joc cal que siguin preservats sota criteris anivelladors de justícia. En cas contrari, com bé dius, no hi ha joc, ni Estat de Dret.
Allò que diem del joc es pot extrapolar a àmbits més generals. Es pot vèncer amb l’astúcia que demostra qui sap violentar l’ordre sense acabar de trencar-lo però al final s’imposa aquest ordre i la raó és precisament que els qui l’han desobeït segueixen dins del seu camp, han comès infraccions, tan greus i flagrants com es vulgui, però pensades com a tals. Si hi ha transgressió hi ha norma. Només la negació, l’eliminació total de la norma, permetria deixar de parlar de transgressió. Per paradoxal que sembli, el trampós, el transgressor, ho és perquè en realitat encara que no respecti la norma, la contempla. Sap o, si més no assumeix, que hi ha un reglament, una norma, un codi que encara tendeix a prevaler, a mantenir-se. De fet, la prova més concloent de la baixesa moral de l’infractor es mostra més en la seva exigència de que s’apliqui la sanció a l’adversari que quan es limita a actuar sense respectar la norma. És a dir, quan demana que es respecti el codi1. És una conducta ben habitual, ben coneguda, tant que se’ns escapa la seva natura realment pertorbadora. El jugador que copeja amb fúria l’adversari, el botiguer que enganya el client, el treballador que no compleix, l’empresari que viola les normes legals de producció i de protecció ambiental, el funcionari que prevarica, el polític que menteix....solen ser els qui més criden davant les transgressions alienes. No descobreixo res, es pot entendre que la reclamació de rigor legal contra els altres -per definició sempre es contra els altres- formi part de la conducta degradada del qui viola la norma, del qui fa trampes, del que delinqueix. Però aquí rau allò que pot sonar banal, immediatament evident, però no ho és. Sense una regla no hi ha transgressió però, i al contrari? Es pot jugar sense transgressió de la norma? No parlo dels errors en el joc, sinó de la vulneració conscient i voluntària de la regla. En un sentit superficial se’ns dirà que l’existència de les mesures correctores, punitives, del càstig, en suma, seria la prova de que no és possible jugar sense que algú ignori la regla. I per tal que es mantingui l’ordre, per tal que segueixi el joc, cal aplicar la sanció. L’ordre es restableix, el joc pot seguir. No sembla que sigui d’una altra manera. Quan hi ha quelcom en joc, una victòria, per irrellevant que sigui, hi haurà qui se saltarà les regles. I no només quan el que es pot guanyar té un valor econòmic o social. Fem trampes en jocs que no tenen cap premi, en jocs familiars, en partits amistosos, arreu. Aquesta disposició a fer el que no s’hauria de fer per tal d’obtenir l’èxit es presenta, per tant, com una tendència ingènita, connatural. No hi podem fer més i per tant entenem que cal establir la sanció que correspon a la violació de la regla. Amb l’afegit que la reglamentació exigirà una distinció que es presenta si més no problemàtica: una cosa és la mera infracció i una altra la que es comet voluntàriament. I no es tracta d’un problema merament esportiu, com quan per exemple, la NBA (la lliga de bàsquet professional dels Estats Units) establí la distinció entre una mera falta personal -foul-, consistent en haver tocat l’adversari en l’intent -legal- amb la d’arrabassar-li la pilota o impedir que la pogués moure -o moure’s ell mateix- sense contacte -il·legal- i flagrant foul, és a dir, haver tocat l’adversari amb la intenció de fer-ho, amb un contacte voluntari. Una falta que era evidentment intencionada.2
És la mateixa distinció que a nivell més general opera en l’aplicació dels codis legals i morals. No és estrany per a ningú que es consideri amb més severitat penal o moral l’acció voluntària i, més encara, la premeditada que no pas la involuntària. Sí sembla molest, tanmateix, que se’ns recordi que la responsabilitat va més enllà de la culpabilitat. Puc no ser legalment o moral culpable d’una acció. Però en soc responsable. M’ha fet reflexionar com altera aquesta constatació els meus alumnes de batxillerat, educats en la creença de que un ha estat sense voler! esgrimit a temps té efectes completament absolutoris. No els agrada gens que els respongui que si quan demanem resposta a qui ens ha perjudicat ens diuen això cal replicar amb un contundent només faltaria!...haurà estat involuntari, però ha fet mal, me l’has fet tu, i cal que afegeixis un simple -o no tant...- reconeixement de responsabilitat i una petició d’excuses. La identificació de responsabilitat i culpa fa molt difícil el judici arbitral, legal o ètic que es basa, en gran part, precisament en la distinció de totes dues.
Entenem la noció de la falta flagrant, de la transgressió conscient, voluntària. Però la consideració de la necessitat de distingir les infraccions segons siguin més o menys flagrants pot amagar un aspecte que resulta essencial. Ja he destacat abans que l’infractor exigeix severitat amb la falta de l’adversari. Quedar-se en la condemna autoindulgent del trampós quan no és un dels nostres, ens impedeix entendre que, a més d’una mostra de la dubtosa qualitat moral del qui es comporta així, la diferent consideració d’una infracció i de la seva gravetat segons qui la cometi és més que una exhibició de relativisme moral de poca categoria. És part del joc o millor, de la putrefacta manera amb el que el juguem. La infracció, la falta, l’agressió, només tenen valor si les pot cometre un bàndol i l’altre no. Si atorguen avantatge. L’essència de la trampa rau en la seva radical asimetria. La transgressió condueix a la victòria només si és permesa en un bàndol – o més permesa- i negada a l’altre. L’èxit del trampós, del defraudador, del jugador violent...depèn de l’observança de la norma per part del seu adversari. Depèn de la vigència de la norma. Desigualment aplicada, això sí.
1. Ve al cas el memorable gag de Casablanca, quan el corrupte cap de policia, Renard (Claude Rains) ordena, per a satisfer els amos nazis, el tancament del Rick’s Bar. Quan se li demana la raó, diu, amb un posat aparentment ofès: He sabut que aquí es juga! Acte seguit, el maître del local li lliura uns diners: Comandant, els seus guanys.....
2. Un aspecte lateral però revelador és la galopant hipocresia que envolta el tractament mediàtic de les activitats competitives ens permet copsar la inanitat moral que les envolta. Sentim amb freqüència com s’enalteix el jugador que sap fer faltes, que les fa amb intel·ligència, que és murri i també se’ns informa de l’existència de faltes tàctiques i, fins i tot necessàries. Aquesta condescendència, gairebé admiració pel que sap fer trampes xoca, però, amb la constatació de que en segons quines ocasions, la característica més cridanera d’aquestes accions és la seva brutalitat. La gravetat i, per tant la sanció pertinent no dependrien així tant de la seva bestialitat com de la seva aparatositat: el problema no seria deixar incapacitat l’adversari com fer-ho de manera ostentosa. Semblaria que s’aplica una versió hipòcrita i miserable del codi amb el qual s’educava els nens i els joves espartans, a qui no es castigava per robar sinó per ser sorpresos mentre ho feien.