III. En origen
L’existència de les MMA és en gran part el resultat d’una generalitzada ignorància sobre l’eficàcia real de les arts marcials tradicionals d’origen asiàtic. Des dels anys 50 del segle passat, i com a part, segurament, de la moda orientalista que s’estén per Occident, creix de manera molt notable l’interès per aquest tipus de pràctiques. La popularització d’aquestes disciplines comparteix amb la passió per la cultura asiàtica en general un tret molt concret: la pèrdua de confiança en la tradició pròpia. De la mateixa manera que molta gent s’endinsà en l’estudi del Ioga, la meditació d’arrel hinduista, el Zazen...com a vies per a superar la decepció que sentia per les vies de perfeccionament espiritual que la tradició occidental havia ofert fins aleshores, si n’havia ofert alguna en els darrers segles, o si n’havia ofert alguna, es posaren de moda els sistemes de lluita orientals per la convicció de que allò que oferia Occident era inferior1. Un gran afeccionat a les arts marcials orientals, encara que només sigui del seu vessant estètic, com Quentin Tarantino, ens ofereix un gag del tot memorable a Once upon a time in Hollywood. Un xinès considerablement imbècil -transsumpte paròdic del gran Bruce Lee, sobre qui haurem de tornar- està inflant el cap dels presents en un aparcament d’un estudi de cinema sobre la qualitat letal de les seves mans, i acaba estampat contra un cotxe per un stuntman -interpretat per Brad Pitt- que ha somrigut quan el xinès ha dit que hauria vençut Classius Clay en un combat singular. La maniobra amb la qual l’especialista encasta el xinès bocamoll contra el cotxe no presenta massa dificultat conceptual ni mecànica. Qualsevol que hagi lluitat una mica podria utilitzar-la en ser atacat de la manera en que ho és el personatge de la pel·lícula. La diferència rau en que mentre un occidental arribaria a ser capaç d’emprar-la a partir només de la seva eventual -i en gran mesura afortunada, sobreviure a molts enfrontaments sense instrucció prèvia és una fita amb una gran aleatorietat- experiència en el combat de carrer, aquest gest, aquest moviment està codificat en diverses arts orientals. És a a dir, és una tècnica amb un nom que s’aprèn practicant alguna d’aquestes disciplines2. La tradició europea també conté, com totes, una sèrie de sistemes de tècniques codificades de combat: l’esgrima, la boxa, diversos tipus de lluita lliure, etc...que van perdre en el seu moment el seu caràcter de disciplines marcials i s’han conservat només com a pràctiques esportives. Molt possiblement la causa d’aquesta transformació hagi estat que Occident va depositar, de manera gairebé exclusiva, la seva confiança per a l’activitat guerrera en les armes de foc, negligint la pràctica d’altres tècniques3. Així, es deixaren de banda disciplines marcials en les quals s’empraven altres eines -ganivets, bastons, espasses- o senzillament, les mans, per a combatre. Recordo, per exemple, la instrucció en l’ús de la baioneta de l’exèrcit espanyol. Pobríssima, com el manual mateix que se’ns proporcionava. Sembla que els responsables de la doctrina militar europea no contemplen la possibilitat que els combatents deixin de tenir disponibles llurs armes de foc. O les corresponents municions, situació que si el combat es perllonga, no és tan improbable.
En absència, per tant, de sistemes de combat sense armes de foc, Occident els importa d’Àsia. Però per tal de poder estendre-les pel món, els experts orientals procediren en una mesura variable, a depurar-les dels seus aspectes més brutals, més sanguinaris. La paradoxa resultant no pot ser més clamorosa: s’estén l’estudi de les arts marcials orientals amb la finalitat d’obtenir eficàcia en el combat i, a la vegada, s’eliminen d’aquestes disciplines llurs aspectes més ferotges que són, de fet, els qui proporcionaven, en la seva brutalitat, l’eficàcia cercada. I enlloc de recuperar la manera en la qual els orientals practicaven les Arts Marcials abans de llur popularització, molts occidentals es convenceren de la manca d’eficàcia de les mateixes i es proposaren crear mètodes més efectius. L’esquema és el que ja vaig exposar: practico un art marcial, me’n considero expert i tot i així m’ha caigut un jec d’hòsties descomunal administrat per un individu que no es tenia en tant alta consideració...però copejava amb una ferocitat imparable. Ergo, això que m’han ensenyat no serveix per a res. També hi ha, però, genuïns cercadors de l’eficàcia. Solen ser aquells que han excel·lit en les modalitats esportives de les Arts Marcials però tenen la necessitat de saber si llur destresa en una mena de lluita reglamentada es tradueix en eficàcia en una situació de combat real. El fenomen apareix a finals dels anys 60, amb la invenció del Full Contact. Un conjunt de notables competidors d’arts marcials «esportives» és a dir, amb un reglament que limita el contacte prohibeix determinades tècniques i exclou algunes àrees del cos com a objectiu per a garantir la seguretat dels practicants, com el Karate, el Tae Kwon do, el Kempo..., alguns tan famosos com Bill Wallace, Joe Lewis o, sobre tot, Chuck Norris, prenen en part en torneigs de la nova disciplina on està permès el contacte ple, sense control. No es pot dubtar, crec, de la intenció d’aquests lluitadors. Volien provar-se. I provar els rivals, naturalment. I tampoc es pot dubtar de la sinceritat amb la qual s’esbatussaven. Però sí podem advertir una nova paradoxa, o millor una conseqüència de la ja descrita: tot i que en principi els seus practicants poden copejar-se sense cap mena de control, aquesta disciplina inclou un reglament que prohibeix d’una banda determinades tècniques considerades massa perilloses i de l’altra, els cops contra determinades àrees del cos. A més, per tal de poder copejar amb la màxima potència possible, s’exigeix l’ús de guants (amb menys coixí que els de la boxa) i de proteccions per als peus. És a dir, tot i que es tracta d’alliberar el lluitador de les limitacions de la competició tradicional, se’l limita amb noves restriccions curiosament semblants a les que es pretenia eliminar: es limita el que es pot fer i on es pot aplicar el que està permès. I el que queda exclòs és, molt probablement, el més eficaç. Per tant, el problema no està resolt: mentre hi hagi normes, no podem saber del cert què funciona i què no. Així que s’inventa un nou i definitiu model de lluita més «real», s’organitzen les corresponents competicions amb les normes que les regulen. Podem procedir a la demolició de la lògica inherent a aquests invents. És difícil decidir quina de totes les normes que es proposen és més contrària a la finalitat proclamada: possiblement sigui la que prescriu que cal deixar de destrossar l’oponent un cop s’ha rendit o quan l’àrbitre considera que ja n’hi ha prou. No sé si el lector ha estat mai en una situació de combat real, però suposo que entendrà que en l’exercici de la violència real no es pot esperar que hi hagi mecanismes de protecció com els descrits. Si duem l’anàlisi una mica més enllà trobarem encara més motius per convenir que aquestes disciplines pretesament definitives -ultimate, com els agrada dir als anglosaxons- potser freturen del mateix defecte que diuen haver eliminat. Només com a exemple: Encara més: en una hipotètica agressió al carrer, tindria el nostre esforçat expert en Full Contact prou temps per a posar-se els guants, el protector bucal, el protector genital? I més, sempre duen l’equip a sobre? Per no parlar de la divisió per pes dels competidors...haver pogut triar la talla de l’agressor m’hauria anat, com se sol dir, de perles, en alguna desgraciada ocasió. També hauria estat força convenient que només fos un.
I encara no hem parlat de diners...
1. Pierre Hadot ha recordat que a les escoles filosòfiques de l’antiguitat no s’impartia només un ensenyament merament teòric. En l’Acadèmia de Plató, en el Liceu, en el Jardí d’Epicur es mantenien regles de vida, relatives a la disciplina corporal, l’alimentació, etc. La causa per la qual aquest aspecte pràctic es perdé és, molt probablement, la imposició dels costums provinents del cristianisme amb la conseqüent eliminació del paganisme.
Veure: Qu’est-ce que la Philosophie antique?, Gallimard, Paris 1995, hi ha edició en espanyol, Qué es la filosofia antigua, FCE-España, 1998 i
La philosophie comme éducation des adultes, Librairie philosophique Vrin, Paris, 2019 (Edició espanyola, La Filosofia como educación de los adultos, Alpha Decay, Barcelonas 2019.
En aquest recull d’assaigs i entrevistes Hadot defensa de manera més que convincent la semblança entre els plantejaments ètics de les escoles filosòfiques gregues, especialment les hel·lenístiques -Stoa, Epicureisme- i diversos corrents de pensament oriental.
2. En l’art que jo he estudiat, 空手道 (Karate-Do), estil 松涛馆 (Shotokan) és una possible aplicació del quinzè moviment del Katà慈陰 (Chinte, «les mans miraculoses»).
3. Hi ha tota una tradició guerrera que considera innoble o indigne l’ús de les armes de foc. Ernst Jünger, per exemple, sostenia que la pólvora havia acabat amb l’honor en el camp de batalla. Em sembla molt més racional la posició del més gran expert en l’art del sabre, Musashi Miyamoto. En la seva opinió, el guerrer havia d’estudiar totes les armes a les que pogués accedir. La feina del guerrer és matar, i si pot ser, matar eficientment. Si Musashi no va substituir el katana per un fusell -de fet el va substituir per un simple pal, o un rem i va seguir essent tan o més eficaç, és a dir, el més gran guerrer, o assassí, mai vist- fou perquè no hi trobà cap avantatge.