Elogi de Topuria, 4

 

IV. Una mica més d’història

Des de la seva aparició fins als nostres dies les disciplines de «contacte ple» han patit diverses transformacions. Començant pel nom, avui es prefereix la denominació Kickboxing, és a dir, més o menys, «boxa amb puntades de peu». Aquest canvi pot tenir diversos motius: d’una banda faria referència a la normativa que es va crear per a convertir l’originari Full Contact en una mena d’esport. Poc temps després de la seva popularització, es va introduir una norma que estipulava que calia llençar un mínim de puntades de peu en cada assalt. La raó era clara: se’ls estava omplint el pati de boxejadors que no tenien massa futur en la boxa professional però que, en canvi, podien excel·lir en el Full Contact amb la seva provada capacitat per al mastegot enguantat. I així, la nova disciplina s’estava convertint en un cementiri d’elefants per a boxejadors que no eren prou bons per a la boxa però sí prou eficaços per partir la cara als esforçats practicants de Full Contact provinents de les Arts Marcials. Fet en si mateix prou revelador: potser sí era cert que aquestes disciplines no serveixen per a derrotar un boxejador una mica competent, raó per la qual hom podria pensar que en realitat amb la boxa anglesa n’hi hauria prou. No debades els dubtes que hom pot tenir respecte de la viabilitat de defensar-se al carrer amb la boxa (regles, ús de guants...) no són en essència massa diferents de les que desperten les Arts Marcials orientals i, en canvi, resultava evident que aquestes no servien per a vèncer els boxejadors, que solien estar ja entrenats en i acostumats al contacte. Que copegen «de veritat» i encaixen també «de veritat», vaja. Cal però advertir que l’ús dels peus en el combat té una importància extrema. Una cama pot produir un impacte quatre vegades major que un braç. Però en tant que primats superiors, als humans ens resulta més «natural» usar les mans per a l’agressió. «Natural» és, però, emprar la mà oberta, com fan els nostres cosins goril·les i ximpanzés, més agressius dels que ens agrada reconèixer. Però en aquestes disciplines que estem glosant s’empren els punys. I encara que en general es consideri el contrari, usar el puny per a copejar és d’entrada una mala idea. Si es vol donar un cop de puny que pugui, com a mínim, estabornir l’oponent², cal haver-lo entrenat durant molt de temps -i pel que se, és un procés lent, dolorós i mai del tot reeixit- o bé cal emprar embenats, guants protectors o totes dues coses. Es pot aquí remarcar que la boxa provoca el mateix dubte que trobàvem en altres disciplines: duu el boxejador sempre aquest equip a sobre? Seria capaç de calçar-se els guants a temps per a repel·lir una agressió al carrer, que sol ser, en principi, sobtada, inesperada? Però és més: fins i tot amb unes mans entrenades, el que és més fàcil que es trenqui en descarregar un cop de puny amb la màxima potència possible sobre segons quina àrea del cos és el puny amb què ho fem. Esbatussar-se a cops de puny pot resultar molt literari, molt cinematogràfic, tot el que es vulgui, però només serà l’opció de qui mai ha rebut o ha donat una hòstia amb condicions, una hòstia homologable. Mà oberta, peu, colze i genoll són les parts del cos que presenten unes característiques més adequades per a copejar. Algunes dades de suport. En els temps inicials de la boxa, sense guants, una tàctica freqüent consistia en abaixar el cap i rebre l’impacte del puny a la part davantera superior del crani. Una transacció avantatjosa: un innegable però passatger mal de cap a canvi d’una mà trencada. L’os frontal del crani és molt gruixut i molt més resistent que els ossos de la mà. Un altre exemple: Quan 糸洲 安恒 Yasutsune «Ankoh» Itosu va introduir l’aleshores conegut com 唐手 (Tode), art originari d’Okinawa posteriorment denominat 空手 (Karate), a les escoles de secundària de l’illa, va reduir l’ús de les tècniques de mà oberta i va prioritzar les tècniques de puny perquè resulten menys perilloses per al practicant. La conclusió és clara, o millor, està clar que la conclusió és del tot menys clara. Tota aquesta història reflecteix de manera repetida, tossuda, una contradicció interna colossal: s’estudia com fer mal, però provant de no fer-se’n -això seria racional- i de no fer-ne als altres. Copejar, lesionar, matar, fins i tot...ma non troppo....

L’altre origen del terme Kickboxing té relació amb una moda, una de tantes que han sovintejat l’afecció occidental per les Arts Marcials. Es tracta de la fal·lera ja considerablement antiga pel Muai Thai. Aquest és un estil de combat d’origen òbviament tailandès, que un cop urbanitzat esportivament es va denominar, precisament, Kickboxing. Se’l pot considerar l’esport nacional, tot i que el seu grau de brutalitat excedeix el de qualsevol pràctica esportiva occidental. Consisteix bàsicament en una mena de boxa amb molt ús de les cames, en forma de puntades i cops de genoll. A més incorpora un ús dels colzes veritablement esfereïdor. Tot plegat amb contacte ple, sense restriccions. Abans de la seva extensió a occident els combatents de Muai Thai, d’extracció social molt baixa, pobres de solemnitat, guanyaven unes quantitats de diners considerables per a treure de la misèria llurs famílies, però ho havien de fer de pressa. La vida «esportiva» mitjana d’un campió de Muai Thai era de 10 o 12 combats¹, després dels quals estaven tan lesionats i sonats que els era impossible competir. Aquí tindríem un bon candidat per a la posició d’art marcial definitiu. Però de manera anàloga a les altres disciplines abans comentades, la seva difusió arreu del món es veié acompanyada d’un seguit de restriccions i reglaments que buscaven fer la pràctica més segura, regles curiosament semblant a les ja comentades (proteccions, arbitratge, límit de temps...) Però malgrat el que jo digui, de les meves objeccions, ha de quedar cal que tota aquesta gent, o molts d’ells, són gent molt dura. Gent que baralla amb considerable eficàcia.

V. Origen remot

Als anys 20 del segle passat es van organitzar uns campionats de lluita al Brasil amb el nom prou explícit de Vale tudo (val tot). S’hi convidava lluitadors de tota mena de disciplines per a provar, amb les menor qantitat de restriccions possible, quin era el millor. La idea original fou de dos germans, Carlos i Helio Gracie, notables experts de l’antic art marcial japonès del Jiu Jitsu, del qual ja vaig parlar en la primera entrada. Les arts tradicionals japoneses tenen molt predicament al Brasil, degut a la nombrosíssima colònia japonesa que hi viu, especialment a Sao Paulo. Els germans Gracie i tota una colla de descendents formen una dinastia que practica i ensenya una versió pròpia de l’art que es basa en un principi que consideren essencial i indiscutible: tot combat acaba a terra, per la qual cosa la principal habilitat que cal desenvolupar per a poder combatre amb eficàcia és la lluita a terra, centrant-se principalment en les tècniques d’immobilització, luxació i estrangulació per a obtenir la submissió de l’oponent. És una opinió. I es pot acceptar que en moltes ocasions, efectivament, les baralles acaben amb els contendents abraçats rodolant per terra³. Però no sempre. Es poden trobar opinions alternatives prou fiables, de gent que practica arts que precisament es basen en no perdre l’equilibri i no deixar-se dur a terra per l’oponent. Apareix aquí de nou el debat ja comentat sobre la superioritat d’uns estils de combat sobre uns altres. Els Gracie argumenten de manera prou sòlida que ningú no els ha vençut. Ningú que hagi participat en els seus saraos, però. Altres experts discrepen, i també aporten arguments. En una filmació disponible a Youtube es pot presenciar la discussió sobre el problema que suposa enfrontar-se amb un d’aquests fortíssims brasilers que basen llur estratègia en dur-te a terra i reduir-te, entre un eximi competidor d’UFC/MMA, Machida Lyoto i el famós actor Steven Seagal. Machida, brasiler, ve del Karate tradicional i també ha estudiat boxa, kick boxing, Jiu Jitsu i Muai Thai. I realment copeja amb una potència molt notable. Seagal és expert en Aikido. Durant anys va impartir classe en el seu Dojo al Japó. No cal ser cap expert en la ubiqua xenofòbia nipona per a entendre que a ser respectat, Seagal va haver de trencar unes quantes cares de japonesos incapaços d’admetre que un estranger pogués excel·lir en una de les seves arts tradicionals. La preocupació que Machida expressa, com escapolir-se de l’atac d’un d’aquests lluitadors que malden per abatre’t agafant-te per les cames, és resolta amb relativa simplicitat -i una considerable dosi de mala llet- per Seagal, que afirma que no et porten a terra si tu no els ho permets. No cal dir que una considerable munió de practicants de MMA han saltat a rebatre’l i insultar-lo amb ferocitat. Subjacent, trobem la persistent discussió sobre la superioritat de les arts suaus, és a dir, les basades en el desequilibri, la projecció, l’atac a les articulacions respecte de les arts dures, de percussió, basades en els cops. Debat repetitiu, i estèril si més no per tots els qui estiguin al cas de que la majoria d’estils originaris combinen les dues formes de lluitar. Però recordo de nou la dada oferta en la primera de les entrades dedicades a aquest tema: no falten idiotes en aquest ambient. I encara trobem una altra repetició: Vale tudo, però en realitat hi havia regles. Ergo, no val tot. Es manté el plantejament involuntàriament aporètic de la pretesa solució. Dirimirem definitivament la qüestió de qui i quina disciplina són les millors, però amb unes regles que fan impossible una decisió tan definitiva.

1. Per a qui no tingui clar que és un nombre baix: es considera que la carrera de Rocco Francis Marchegiano, més conegut per Rocky Marciano, probablement el millor pes pesant de la història de la boxa, fou curta. Marciano només participà en 49 combats i els guanyà tots, cas únic a la història. I 43 els guanyà per K.O. Diria que Marciano pegava bastant fort...

2. De nou per a aclarir el problema. Per a garantir que un cop al cap produeix la pèrdua de consciència de la persona que el rep, ha d’impactar com a mínim amb una força d’uns 7 o 8 G, és a dir, unes 7 o 8 vegades el pes de la persona. Si es vol noquejar un adversari de 70 kg., cal administrar-li un impacte d’entre 490 i 560 kp. Una quantitat molt considerable, a l’abast de pocs copejadors, afortunadament. Val a dir que no és impossible, però tan improbable que el concepte boxístic de Knock Out (KO) no s’aplica només quan hi ha pèrdua del sentit. Deixar l’adversari marejat -groggy, en la parla de l’ambient- o lesionat de manera que no pot combatre amb tota la seva capacitat ja es considera KO .

3. Als qui interessi veritablement el problema de la defensa personal se’ls pot passar pel cap una objecció molt contundent al mètode Gracie: bo i suposant que siguem prou eficients i puguem reduir un adversari a terra, què passa amb els altres? Seria molt convenient que les agressions al carrer fossin sempre individuals o, si més no semblants a les que apareixen en les pel·lícules denominades d’acció, on l’heroi, contra tota lògica del combat real, es deixa envoltar per uns quants malfactors que procedeixen a atacar-lo d’un en un, en ordenada i educada successió, tot esperant gentilment que el protagonista acabi amb un company per a ocupar el seu lloc.